Capa d’ozó

La capa d’ozó és una capa de gas que es troba a l’estratosfera de la Terra i que absorbeix gran part de la radiació ultraviolada d’alta freqüència provinent del Sol.  

Va ser descoberta el 1913 per uns físics francesos i molt examinada per un meteoròleg britànic a través d’un espectrofotòmetre, instrument que podia mesurar la quantitat d’ozó sobre la superfície terrestre. (l’espectrofotòmetre Dobson )

Cada molècula d’ozó està formada per 3 àtoms d’oxigen. Aquests es creen a l’atmosfera a partir de la radiació ultraviolada. A la superfície de la Terra l’ozó és oxidant i tòxic, però allà dalt, a l’estratosfera terrestre, entre 15 km i 40km d’altura, els seus efectes sobre la vida són molt beneficiosos. Sense aquesta capa d’ozó, la vida a la Terra tal com la coneixem no existiria.

Fins aquí tot bé, però hi ha una fet que ens posa en alerta! La disminució de la quantitat d’aquest ozó a l’estratosfera.

Actualment sabem que gran part d’aquesta disminució es deu a la contribució humana, principalment, i segons estudis científics, a l’expulsió de gran quantitat de freons a l’atmosfera, coneguts com clorofluorocarbonats CFC.

Aquests CFC es fan servir com a propel·lent d’alguns aerosols, laques, insecticides, escumes d’afaitar… Així com en els fluids refrigerants dels frigorífics i aparells d’aire condicionat. Actualment, alguns d’ells ja estant prohibits i s’han reduït molt; tot i així encara se’n fan servir i els efectes dels gasos ja emesos continuen.

Aquests gasos CFC es queden anys en suspensió, i a mesura que van pujant a les diferents capes de l’atmosfera, son sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables. Un cop arribats a l’estratosfera, les radiacions ultraviolades del Sol fan que alliberin un radical de clor que queda lliure i pot atacar les molècules d’ozó, començant tot un procés químic que pot destruir ràpidament milers de molècules d’ozó.

A l’Antàrtida hi ha un gran forat a la capa d’ozó (zona amb una concentració d’ozó molt menor a la natural), que alerta a la comunitat científica. Aquesta notícia es feia pública per primera vegada el 1985 en un article científic. Això va preocupar i va posar en alerta a l’Assemblea General de les Nacions Unides, i un 16 de setembre es va firmar el Protocol de Montreal: un tractat internacional per protegir la capa d’ozó.

Imatge de l’estat més recent de la capa d’ozó sobre l’Antàrtic. 

https://ozonewatch.gsfc.nasa.gov/

Sí que és veritat que, de forma natural, aquest forat sempre és major a la primavera que a l’hivern degut a certes reaccions químiques que es produeixen a diferents temperatures; però no es poden confondre aquestes variacions cícliques del cap de l’any amb una millora o empitjorament de la situació en general. Ara la disminució de la concentració d’ozó és més ràpida i més agreujada que mai.