Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar
Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Què és un cràter? Com diem dins del planetari mòbil, és una cicatriu produïda per l’impacte d’un meteorit provinent d’un asteroide o cometa. Per això la majoria dels cràters del sistema solar són cràters d’impacte i solen deixar unes marques circulars. Però arreu també n’hi poden haver de produïts per volcans, explosions, enfonsament de la terra i altres. Quin és el cràter d’impacte més gran de la lluna? La lluna té milers de cràters i de mides diferents, i el més gran és el Conca del pol sud-Aitken. Té uns 2.500 quilòmetres de diàmetre i uns 13 quilòmetres de profunditat. No està gens malament considerant que el diàmetre de la lluna és de 3.474 quilòmetres! Es creu que la conca es va formar fa aproximadament 4 mil milions d’anys. L’impacte que la va crear podria haver estat prou devastador per a fer rodar la Lluna. La Conca del pol sud-Aitken té molts enigmes esperant ser desentranyats i serà un objectiu principal per a la recollida de mostres i la investigació durant l’exploració del pol sud de la lluna per part de les missions Artemis. Els científics esperen que l’estudi d’aquesta conca posi llum sobre la història de les grans col·lisions al nostre sistema solar i ens ajudi a saber quan va començar i acabar aquest període de col·lisions, un punt fonamental per obrir el camí al desenvolupament de la vida a la Terra. Vista del cràter Aitken des de l’Apollo 17 I el més gran de tot el sistema solar? El descobert fins ara es troba a Mart. Podríem dir que és un dels més grans del sistema solar. Fa 3.300 km de diàmetre i es diu Utopia Planitia. Algunes missions ja l’han visitat, com la Vykin 2 al 1976 la Zhurong el 2021. El 2016 la NASA va anunciar que hi ha una gran quantitat de gel subterrani, comparable amb el llac d’aigua dolça més gran del món en superfície, el llac superior (el més gran d’Amèrica del Nord). El llac Superior ocupa una superfície total de 80.800 km², amb una conca de 209.000 km². La regió d’Utopia Planitia conté molts paisatges distintius. El terreny irregular i ple de forats d’aquesta imatge podria haver-se format per l’erupció de lava o fang a la superfície des de les profunditats subterrànies. I a la Terra, també n’hi ha de tan grans? Sí, de moment portem unes 200 estructures confirmades. La més gran fins ara coneguda, el crater Vredefort, situat a l’Estat Lliure (Sud-àfrica) amb un diàmetre d’uns 250 i 300 quilòmetres de diàmetre. I no fa massa se n’ha descobert un altre! El cràter Jinlin, en un turó de Guangdong, a la província de Guangdong, prop del sud de la Xina. La seva grandària supera els 900 metres de diàmetre, i de profunditat farà uns 90 metres. No és tan gran com el Vredeford, però geològicament és molt interessant perquè ens portarà informació més recent, ja que es va produir en el que en diem l’època de l’Holocè, que inclou des dels darrers 12.000-11.500 anys fins a l’època actual. El fet que s’hagi conservat durant milers d’anys tot i el clima humit del lloc pot ser degut a una capa protectora de granit que s’ha anat erosionant, protegint-lo. Cràter Jinlin Fins i tot hi ha n’hi ha que tenen poblacions a l’interior, com en el cràter de Steinheim, a Alemanya, format farà uns 14 o 15 milions d’anys, de 4 quilòmetres de diàmetre. És a una important reserva natural de fauna, flora i hàbitat i àrea de protecció paisatgística. Són especialment interessants les troballes de fòssils del Miocè, que fins i tot van contribuir a la confirmació de la teoria de l’evolució. Els visitants poden explorar la zona per senders i aprendre més sobre la formació i geologia del cràter al Museu del Cràter de Meteorits. El famós cràter de Chicxulub, amagat a la península de Yucatán, Mèxic, va ser produït per un impacte brutal d’un meteorit d’uns 12 o 15 quilòmetres de diàmetre. Es va estavellar contra la Terra a una velocitat d’uns 18.000 quilòmetres per hora fa 65 milions d’anys i sembla que va causar l’extinció de la majoria d’espècies animals, entre les quals els dinosaures (anècdota que tant s’explica a les activitats escolars!). Petjada de dinosaure Azura, un poble situat a 50 km al sud de Saragossa, també es troba dins d’un cràter d’uns 30 o 40 km de diàmetre. Quants cràters més hi podria haver al sistema solar? Molts, podem trobar cràters als planetes, llunes, planetes nans, asteroides, i molts encara per descobrir! La ciència és fascinant. A la Terra, amagats sota la vegetació, llacs, rius, mars… En llocs que ningú ha buscat mai, per difícil accés o per terreny humit i altres que fins ara no ens havíem plantejat. I fins i tot a saber quin impacte poden tenir en el medi ambient avui en dia. No ho sabem encara, però fa milions d’anys sí que en van tenir. Més entrades Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Com diem dins del planetari mòbil, és una cicatriu produïda per l’impacte d’un meteorit provinent d’un asteroide o cometa. Per això la majoria dels cràters del sistema solar són cràters d’impacte i solen deixar unes marques circulars. Veure totes les entrades
Qui era Nicole-Reine?
Seguint la nostra llista de científiques, avui parlarem de Nicole-Reine Qui era Nicole-Reine? Era una matemàtica i astrònoma francesa a qui l’apassionava la ciència. Va néixer un dimarts 5 de gener de 1723 al Palau del petit Luxemburg a la parròquia de Saint-Sulpice. Nicole era la sisena de nou fills. No es té molta informació de la seva infància al palau; possiblement era una nena molt curiosa a la que li agradava la ciència, i amb moltes ganes d’aprendre. Lepaute, un rellotger reial Quan tenia vint-i-set anys un 27 d’agost de 1749 es va casar amb Jean Lepaute, un rellotger reial al Palau de Luxemburg, conegut a Europa per la seva gran tasca com a mestre artesà, dissenyador, fabricant i reparador de rellotges. Nicole-Reine i Lepaute Nicole-Reine ajudava el seu marit en la seva feina. Lepaute va començar a dissenyar i construir pèndols astronòmics i Nicole-Reine calculava les taules d’oscil·lacions del pèndol. Juntament amb el seu marit van desenvolupar un rellotge amb funcionalitats astronòmiques i va publicar un tractar de rellotgeria a partir dels càlculs que realitzava, relacionant la llargada i el període d’oscil·lació del pèndol. Foto Taula de pèndols del Traité d’horlogerie (edició de 1767), on es menciona que ha estat calculada per Madame Lepaute. També al palau disposava d’un observatori astronòmic que gestionava l’acadèmic Jérôme Lalande, qui acabaria essent el seu mestre astronòmic. Nicole-Reine i Lalande Van ser els responsables de l’elaboració i publicacióde Conaissannce donis temps, un anuari publicat per l’Acadèmia de Ciències molt utilitzat per astrònoms i marins, molt útil entre altres com a base per a calcular el trànsit de Venus del 1761 i de 1769. A Lalande li agradava treballar per fer els seus càlculs amb molts astrònoms aficionats, entre ells, a dones. Lalande deia que l’astronomia no havia de ser exclusivament masculina i sempre esmentava a dones científiques destacant les seves aportacions a la ciència. Trajectòria del cometa Halley Nicole, juntament amb el matemàtic francès Clairaut, van estar durant més de 6 mesos calculant el retorn del cometa Halley: càlculs realitzats medint els efectes gravitacionals que produïen els planetes Júpiter i Saturn a la trajectòria del cometa. Per fi el 1758 van comunicar que el Cometa podria observar-se el 13 d’abril de l’any següent. El resultat final va ser el 13 de març. Només un mes d’error… Un èxit! Aquest estudi va servir per pronosticar quan es produiria el periheli del cometa per primera vegada. Tot i això, Clairaut quan va publicar al 1760 Théorie du mouvement des comètes no la va tenir en compte i no fer cap referència de la seva ajuda. Predicció d’un eclipsi Va calcular els moviments d’un eclipsi Solar a Europa el 1764 i publicar un mapa Explication de la carte qui représente le passage de l’ombre de la lune au travers de l’Europe dans l’eclipse du soleil centrale et annulaire. El mapa es troba a París, a Lattré Graveur, rue de la parchementerie Anys de dedicació a números còsmics Nicole-Reine, calculadora incansable, va fer nombroses publicacions d’efemèrides astronòmiques, com els càlculs precisos de la posició del sol, la lluna i els planetes, durant més de 15 anys fins a la seva retirada per malaltia del seu marit. Va morir un 6 de desembre del 1788 als 65 anys. En el seu honor es va batejar l’asteriode 7720 i un cràter lunar amb el nom Lepaute. Nicole-Reine, una altra científica extraordinària que afegim a les nostres llistes. Analitzant les entranyes de la terra ELLES, LES CIENTÍFIQUES Científiques n’hi ha ara i sempre n’hi ha hagut Dones que han fet història a l’espai exterior Dones científiques: Hipàtia Enheduana, adorn del cel Christina Koch, 328 dies a l’espai Més entrades Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Colors al cel Més informació Veure totes les entrades
Cometa C/2025 A6 (Lemmon)
Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Lemmon és un viatger antic que aquest octubre torna a apropar-se al Sol. Se li pronostica una màxima lluentor afavorint que sigui observable a simple vista entre finals d’octubre i principis de novembre des de l’hemisferi nord. Aquest any estem de sort perquè juntament amb Lemmon també tenim el cometa C/2025 R2, també conegut com a SWAN25B, i el Cometa 3I/ATLAS, tots dos difícils d’observar, però. Cometa C/2025 A6 (Lemmon) capturat el 26 de setembre de 2025 per Victor Sabet i Julien De Winter. Cap on hem de mirar? Sempre que les condicions siguin adequades, ja sabeu, a la foscor, lluny de les ciutats… Cap a mitjan octubre es veurà en el cel nocturn direcció oest. Aconseguirà el periheli (màxima aproximació al sol) el 8 de novembre quan s’endinsarà entre les òrbites de Venus i Mercuri, mentre que la seva màxima aproximació a la Terra serà el 21 d’octubre, sobre dos quarts de nou, prop d’Artur, a la constel·lació del bover. Trobarem fàcilment l’estrella Artur seguint la cua de l’Ossa Major. Qui el va descobrir? Va ser descobert el 3 de gener de 2025 per Carson Fuls des de Mt. Lemmon (Arizona, EE.UU.), un telescopi reflector d’1,5 metres. Quina òrbita té? El cometa Lemmon ja ha passat prop del sol abans amb un període orbital d’uns 1.350 anys, això vol dir que va ser vist per última vegada fa més d’un mil·lenni. Tot i això, aquest pas pel sistema solar ha modificat la seva òrbita (un fet comú en cometes). El 16 d’abril va passar a 348,5 milions de km de Júpiter on la gravetat va reduir la seva energia orbital, escurçant el període en uns 200 anys. Ara és d’aproximadament 1.154 anys. Aquí tens una aplicació gratuïta que t’ajudarà a buscar-lo i seguir-lo des del lloc en què tu estiguis. Només has de buscar C/2025 A6 (Lemmon) i seguir la fletxeta a la pantalla. App gratuita Sky Tonight De totes maneres, hem de tenir en compte que els cometes no segueixen un patró establert i que en qualsevol moment tot pot variar. Però això també els fa únics, no creus? Més informació Més entrades Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Colors al cel Més informació Consells per mirar el cel i què podem veure durant els mesos d’estiu Més informació Veure totes les entrades
Eclipsi total de lluna 7 setembre 2025: horaris i com veure’l
Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Per què passa? Perquè la Terra s’interposa entre la lluna i el sol. L’ombra de la Terra té una part menys fosca, anomenada penumbra, i una part més fosca, anomenada umbra. Quan la lluna només travessa la penumbra, l’eclipsi no és visible a simple vista. L’eclipsi visible comença quan la lluna entra en l’umbra. A quina hora es veurà? El punt màxim serà les 20.15h. A partir de les 20.53h anirà sortint de l’ombra per acabar l’eclipsi cap a les 22h. Per què la veiem amb un to més rogent? La veurem d’un color vermellós més intens (el que en diem lluna de sang). Això és degut a la refracció de la llum solar a través de l’atmosfera terrestre. Aquesta absorbeix tots els colors del sol menys el vermell que, en tenir la longitud d’ona més llarga, pot continuar viatjant cap a la lluna i il·luminar-la amb aquest to més vermellós. Només es veuen en lluna plena? Sí. Un eclipsi lunar només pot produir-se quan el sol, la lluna i la Terra estan alineats, i la lluna només s’alinea amb el sol i la Terra durant una lluna plena o durant una lluna nova. Bon eclipsi i bon diumenge! Més entrades Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Colors al cel Més informació Consells per mirar el cel i què podem veure durant els mesos d’estiu Més informació Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Veure totes les entrades
Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids
Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids D’on venen els Perseids? La pluja d’estels anomenada també “llàgrimes de Sant Llorenç” ve del cometa (del grec Komete, que significa cabellera) 109P/Swift-Tuttle anomenat així gràcies als seus dos descobridors: Lewis Swift, que el va veure el 16 de juliol de 1862, i Horace Parnell Tuttle, redescobrint-lo tres dies després. D’aquí que porti els dos noms, tot i que hi ha dades més antigues registrades, de l’any 36 DC a la Xina. Qui era sant Llorenç? Sant Llorenç fou un màrtir que va ser cruelment torturat i cremat per ordre de l’emperador Valerià un 10 d’agost l’any 258. I es diu que les llàgrimes que li van caure es transformaren en meteors en caure a la Terra. Quina mida té el cometa? Segons la NASA aquest cometa fa 26 km de diàmetre i dona la volta al sol cada 135 anys. Cada any nosaltres, viatjant dins la Terra, travessem la seva cua, plena de partícules de pols i sorra. Quan aquestes entren a l’atmosfera terrestre, a causa de la fricció, s’escalfen i brillen com si fossin estrelles. D’aquí el seu el nom quan diem estrelles fugaces, però en realitat no ho són. Cometa 109P/Swift-Tuttle el 27 de novembre de 1992. Aquesta era l’aparença telescòpica aproximada en aquella època. Cortesia de Chris Schur d’Arizona. Quina mida poden tenir els Perseids? No solen ser més grans que un gra de sorra un o dos mil·límetres de gruix aproximadament. Si són més grans ja poden penetrar l’atmosfera i es transformen en el que en diem meteorits. pxhere.com Cap a on mirar? Sembla que vinguin d’un mateix punt; d’aquest se’n diu radiant i es troba a la constel·lació de Perseu, que és visible al cel nocturn durant els mesos d’estiu a l’hemisferi nord. De nit haurem de mirar cap al nord-oest, i de matinada al nord-est, abans que surti el sol. Quan es poden veure? Des de mitjan juliol fins al 24 d’agost, però el seu màxim és entre el 12 i 13 d’agost. El fet que es vegin més o menys brillants dependrà, però, de la velocitat en la qual xoquin a l’atmosfera, la mida i des d’on els miris. Observats amb bones condicions meteorològiques, lluny de les ciutats i en zones fosques podem arribar a atrapar-ne fins a 100 meteors per hora. Els famosos Perseids són admirats per la velocitat en què solen entrar a l’atmosfera: d’uns 212.400 km/h! A mesura que el cometa s’allunya del sol es redueix la intensitat i les possibilitats d’observar-ne més. El seu últim pas prop del sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà fins al 12 de juliol del 2127. Aprofiteu l’espectacle en algun lloc el més fosc possible, ben còmodes, amb bona companyia i, per què no, demanant un desig i… Qui sap? Més entrades Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Colors al cel Més informació Consells per mirar el cel i què podem veure durant els mesos d’estiu Més informació Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Veure totes les entrades
La pagesia i els astres
La pagesia i els astres Com ens han influït els astres? A través de la història l’agricultura ens va permetre instal·lar-nos en el territori, i estendre’ns arreu del món. L’observació de l’entorn, la curiositat, la prova i error i la transmissió oral, entre d’altres, ens ha portat molta saviesa a l’hort. I de tot l’entorn el cel va ser un gran punt de referència: si els fenòmens meteorològics afectaven l’agricultura, per què no els astres? Ja els pagesos grecs, quan llauraven la terra, ho feien seguint les fases lunars. Els primers calendaris van ser lunars i solars els quals van permetre organitzar i fer uns cultius més eficaços. Calendari julià indicant els treballs de cada mes, quantitat de la llum del sol i signes del zodíac Quina és la influencia de la lluna? La lluna, la nostra companya, ens inspira i il·lumina, influeix a les marees, a la terra, en els cultius, a l’hora de treballar el camp, plantar, recol·lectar, inclús és possible que en l’elaboració d’alguns productes com el vi. Té un cicle complet de 29,53 dies. Durant aquest cicle de llunació, pot influir d’una manera o altra. Quan la lluna es troba en el seu perigeu, és a dir, a la mínima distància de la Terra, o apogeu, màxima distància, aquesta pot afectar a la saba (els líquids interns de les plantes). D’aquesta manera quan la lluna està en fase creixent les plantes es desenvolupen més fortes amb moltes florides. Per contra, quan està minvant, les plantes perden vigor i brillantor tot i que poden guanyar en aroma afavorint les arrels i plantes com pastanagues i patates se’n veurien beneficiades. En quart minvant seria un bon moment per sembrar alls i tota mena d’hortalisses sota terra. La lluna plena beneficia a les plantes que donen fruits, tarongers, llimoners, cireres… I la lluna nova afavoreix el creixement de les fulles; bon moment per plantar enciams, espinacs o bledes. Com funciona el sol? El sol, l’astre rei. En ell es produeix una constant reacció de fusió nuclear, que transforma grans quantitats de matèria en energia. Aquesta energia és irradiada cap a l’espai. Una petita quantitat d’aquesta energia arriba al planeta Terra i permet que aquí hi hagi les reaccions químiques que constitueixen la base del fenomen de la vida. Com influeix aquesta llum del sol a tots els éssers vius? Mitjançant la llum solar les plantes realitzen la fotosíntesi, que transforma substàncies minerals en orgàniques, convertint-se en la base de la piràmide alimentària. També gràcies al sol el planeta gaudeix d’una temperatura bastant estable on, a la major part de la superfície, bona part de l’any, l’aigua es manté en estat líquid i això permet la proliferació d’animals i plantes tal com els coneixem. L’agricultura i la ramaderia existeixen gràcies a la influència d’aquesta estrella que és el sol. Influeixen també, i no poc, els moviments del planeta, com ara la rotació, que defineix el dia i la nit, i la translació, que provoca les estacions de l’any. Tots els éssers vivents s’han adaptat als canvis en la llum i l’escalfor que representa el dia i la nit afectant, i molt, el fet que a l’estiu el dia és molt més llarg que la nit, i a l’hivern al revés. Això fa que la majoria dels cultius prosperin a la primavera i l’estiu i no pas a la tardor i l’hivern. Com ens afecten les diferents estacions? Les estacions també afecten l’agricultura en el mateix sentit, pel fet que les temperatures són molt diferents. Amb el fred de l’hivern és més difícil que les plantes prosperin. Així i tot, hi ha cultius adequats per a condicions de tota mena. Ambdós factors que caracteritzen les estacions, la llum i l’escalfor, i que tan importants són a l’hora de dur a terme qualsevol activitat de pagesia, són conseqüència directa de factors purament astronòmics. Aquests factors són, bàsicament, la translació del planeta Terra al voltant de sol i el fet que l’eix de rotació de la Terra està inclinat 23 graus respecte al pla de l’eclíptica. S’han fet servir també altres astres? Sí. Algunes estrelles quan antigament apareixen al cel, tenien observat que era bon moment per plantar o recol·lectar. L’astronomia bàsicament era el control i mesura del temps. Els agricultors basaven les seves estratègies per sembrar en la sortida i posta de les constel·lacions, segons quina constel·lació era visible just abans de l’alba o les últimes a veure’s al capvespre. Hesíode, un dels primers poetes grecs, va escriure al voltant del 700 aC “treballs i dies” on descriu la vida dels pagesos i com es guiaven a través de les constel·lacions. Les plèiades, M45, les 7 germanes, o a Catalunya popularment, les Cabres o Cabrelles: un cúmul d’estrelles proper a uns 440 anys llum i que es pot veure a ull nu, a la constel·lació de Taure. Segons Arato, poeta i astrònom grec, quan sortien era el moment de la sega i en desaparèixer, de recol·lectar. Els agricultors dels Andes a finals de juny observaven les plèiades per salvaguardar la seva collita més important, les “papas”. Si les estrelles es veien difuses es retardava la sembra de quatre a sis setmanes, ja que indicava poca pluja. Per contra, si es veien molt brillants significava pluja abundant. Actualment, els científics han observat que el mes de juny, coincidint amb les sembres, la visibilitat de les plèiades difuses coincideix amb l’aparició de cirrus de gran altitud que indiquen el retorn del “niño”, fenomen meteorològic de l’oceà Pacífic. Espiga o Spica és l’estrella més brillant de la constel·lació de la Verge que, en la cultura romana, simbolitzava la deessa de l’agricultura. Al firmament s’observa el 15 d’agost, que coincideix amb el temps de la collita del blat madur, i torna a veure’s a partir del 8 de setembre coincidint amb la sembra, associant-se aleshores amb el cicle agrícola. Tot i la tecnologia d’avui en dia mirar el cel sempre a format part de les nostres vides i ho ha de continuar sent per preservar la
Colors al cel
Colors al cel Ens encanta mirar el cel! L’arc de Sant Martí, l’aurora boreal, llum zodiacal, núvols noctilucents, cinturó de Venus, són algunes de les llums i colors fascinants que poden pintar en algun moment al cel. Avui parlarem de com es formen i algunes de les seves curiositats. L’arc de sant Martí són els colors del Sol? Sí, tots els colors del sol quan es reflecteixen a les gotes d’aigua. Aquests es descomponen en tot l’espectre visible de llum per l’ull humà, la barreja dels quals en dona una llum blanca, que és el color del sol quan no hi ha una atmosfera que s’hi interposi. L’aurora boreal com es produeix? Són partícules carregades elèctricament que envia el vent solar. Aquestes partícules en arribar a la Terra són reconduïdes pel camp magnètic cap el pol nord o sud, que seria austral, on cop es troben amb l’atmosfera les partícules interactuen amb les diferents composicions d’àtoms i molècules que conté l’atmosfera provocant entre elles una gran excitació d’energia que nosaltres captem com a llum. Més info. https://celobert.net/colors-de-laurora-boreal/ Les aurores només es veuen a les regions polars? Si es produeix el que en diem una tempesta geomagnètica, que és quan el sol envia grans erupcions solars o ejeccions de massa coronal que expulsen moltes partícules, aleshores sí que hi ha més possibilitats de veure’n a latituds més baixes. Això sols passa quan entrem en el període de més activitat del sol, que és cada 11 anys. Així i tot, no penseu que serien com algunes de les fotos que solem veure. I no vull ser aixafaguitarres, però també hem de pensar que són perilloses per xarxes elèctriques i tot i que l’atmosfera ens protegeix de la radiació, hem d’anar amb compte, sobretot els astronautes, que han d’estar ben protegits! https://celobert.net/aurores-a-latituds-molt-baixes/ Alguna vegada has vist núvols que brillen amb un blau elèctric al pondre’s el sol? Doncs has tingut molta sort i no estaves somiant. Són núvols noctilucents. Núvols que es troben alts en l’atmosfera, a la mesosfera, entre la termosfera i l’estratosfera on cremen els meteors, a una altitud aproximada entre els 75 i 85 quilòmetres. Normalment, són massa febles per ser vistos, i només s’aprecien quan la llum del sol les il·lumina des de sota l’horitzó mentre que les capes més baixes de l’atmosfera estan en l’ombra de la Terra. Encara no se sap exactament com es formen, es creu que pot ser quan el vapor d’aigua es condensa al voltant de partícules de pols de meteorits vaporitzats, juntament amb altres fonts entre les quals s’inclouen llançaments de coets i erupcions volcàniques entre altres. Els observadors en les latituds més pròximes als pols són qui tenen més possibilitats de detectar-los, i es presenta entre mitja hora i dues hores després de la posta del sol durant els mesos d’estiu. Tot i que se n’ha vist a latituds baixes. I també es poden veure formant un cercle envoltant el sol, són cirrostratus: núvols a la part alta de la troposfera on les temperatures són més baixes i els núvols es formen de cristalls de gel, en comptes d’aigua, quan la llum solar topa amb els cristalls de gel es desvia i genera un cercle lluminós. La llum vermella es desvia menys que la d’altres colors, i per això a la part interior de l’halo té un to vermellós. La major part dels rajos solars es desvien al voltant d’un angle de 22º, que marca el radi de l’halo al voltant del sol o la lluna. I una llum dèbil i misteriosa com si algú estigués il·luminant una part del cel? Es tracta de la llum zodiacal; es pot veure al cel nocturn, estenent-se al llarg del pla de l’eclíptica on hi ha les constel·lacions del Zodíac. És causada per la dispersió de la llum solar en partícules de pols interestel·lar. Es pot veure si està molt fosc, sense lluna, i a un parell d’hores després del capvespre al voltant de l’equinocci de primavera, o un parell d’hores abans de l’alba al voltant de l’equinocci de tardor. I a diferència dels que viuen a les regions polars els observadors més pròxims a l’equador estan més ben situats per a veure la llum zodiacal. Aquesta foto mostra la llum zodiacal tal com va aparèixer l’1 de març de 2021 a Skull Valley, Utah. Foto NASA. Què és el Cinturó de Venus? També anomenat arc anticrepuscular. És el fenomen que es produeix durant o just abans de l’albada, o després de l’ocàs, quan part de l’atmosfera apareix d’un color rosat pàl·lid, ataronjat o violeta i per sota una franja més fosca que és l’ombra de la Terra. El Cinturó de Venus es pot veure des de qualsevol lloc sempre que l’horitzó estigui lliure de núvols. És degut a la refracció de la llum; les longituds d’ona més vermelles de la llum solar són capaces de recórrer la major distància a través de l’atmosfera pròxima al sol. Aquesta llum es dispersa cap a nosaltres per sobre de l’horitzó oposat a la posta de sol, creant una banda gairebé sempre rosada. Crèdit & Copyright: Luis Argerich Segur que ens deixem alguns elements més. Si vosaltres en veieu de diferents o alguna altra cosa curiosa, ens ho feu saber! Més entrades Colors al cel Més informació Consells per mirar el cel i què podem veure durant els mesos d’estiu Més informació Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Veure totes les entrades
Què veure al cel d’estiu: consells per observar estrelles
Consells per mirar el cel de nit i què podem veure durant els mesos d’estiu On puc observar millor el cel? Als afores de les ciutats, on hi hagi poca llum al voltant, i en un lloc més aviat alt per evitar boires. Tot i que triar un bon lloc també dependrà del que vulguis observar. Per exemple, el nucli brillant de la Via Làctia generalment es veu cap al sud, així que assegura’t que no hi hagi una serralada muntanyenca alta que bloquegi la teva vista. Altres factors a tenir en compte són els vents, les temperatures i fins i tot el fum dels incendis forestals, entre altres. I si vull observar moltes estrelles? Si vols observar estrelles el millor moment respecte a la lluentor de la lluna són les dues setmanes abans i després de la fase de lluna nova. En aquesta fase està oculta tota la nit o s’ocultarà un parell d’hores després de la posta del sol, o no sortirà fins a les hores prèvies a l’alba. I la lluna? Per observar la lluna el millor moment és quan està en fase creixent. En aquesta fase el sol l’il·lumina des d’una posició de 90 graus exactes i es poden apreciar millor els relleus dels cràters, mars i muntanyes. La zona sud és molt interessant: és una de les zones més antigues de la superfície lunar i està plena de cràters. Què haig de fer o portar per fer una bona observació? Primer de tot paciència i moltes ganes! I tant si vas sol/a o amb bona companyia és aconsellable, sobretot si és la primera vegada, anar-hi de dia, per veure els topants que pugui haver-hi, com la fauna del voltant, camins, restriccions… La llum ideal per poder veure el camí i que no et molesti per contemplar estrelles és una llanterna de cap amb una llum led vermella. També és convenient portar aigua, alguna cosa per picar, roba per si es gira fresca, un bon calçat, i si voleu també podeu posar-hi alguna cosa per estirar-nos a terra o seure. I si podeu disposar d’un telescopi o prismàtics, podreu apreciar molt més els detalls superficials. Finalment, dóna temps a què els teus ulls s’adaptin a la foscor, farà falta una mitja hora o més perquè la teva visió s’adapti a l’entorn. Què veure al cel d’estiu? En aquestes 93 nits que té l’estiu podem contemplar la lluna. Com hem dit, el millor moment és en fase creixent. També veurem alguns planetes, constel·lacions, cúmuls* d’estrelles i, per descomptat, atrapar algun meteor o cua d’estel. En aquestes imatges podràs observar les diferents fases de la lluna. El 25 de juny la lluna estarà nova, per tant, no es podrà observar, però en canvi serà ideal per contemplar la Via Làctia, estrelles, cúmuls* i altres estructures de cel profund. El dijous 3 de juliol, com a curiositat, es produirà l’instant en què la Terra es trobarà més lluny del Sol de tot l’any, anomenat afeli. Quan això passa, la distància del nostre planeta al sol és de més de 152 milions de quilòmetres. Algunes constel·lacions i cúmuls d’estrelles a destacar Començarem per l’Ossa Major o popularment el carro gran o cullerot, ja que és l’associació estel·lar més propera al sistema solar i ens guiarà pel cel nocturn. Si partim de les dues estrelles Merak i Dubhe del final del carro i comptem fins a 5 vegades la mateixa direcció, arribarem a Polaris, l’estrella polar, que està a la cua de l’ossa petita i ens indica el nord. Escorpí, amb la seva estrella Antares una Supergegant roja (no confondre Antares amb el planeta Mar). De fet, Ares és el nom grec del déu Mart, el nom de l’estel es podria traduir com a “rival de Mart”, “contra Mart” o “oposat a Mart”. Antares és una supergegant vermella. Si fos col·locada al centre del sistema solar arribaria a ocupar fins a entre les òrbites de Mart i Júpiter. En aquesta zona també destacarem poder observar M6, el Cúmul obert de la Papallona, que està a uns 1.600 anys llum de la Terra. Sagitari o l’arquer, també coneguda com la tetera, on l’estiu sembla que la tetera fumeja apuntant cap al centre misteriós de la Via Làctia. En la mitologia Sagitari és un centaure, meitat home, meitat cavall que apunta amb una fletxa cap al seu veí Escorpí. El gran cúmul de Sagitari i el cúmul globular M55: el cúmul més gran que orbita la Via Làctia a 15.800 anys llum de la Terra i fa uns 150 anys llum de diàmetre. l el gran cigne, que segueix la Via Làctia cap el sud. La seva estrella més brillant és Deneb, a la cua, situada a 2.600 anys llum, i també destacarem Albireo que a ull nu sembla una sola estrella, però que en realitat és doble. Ens encantarà si podem observar-la amb telescopi. Albireo A vermella que està a uns 328 anys llum i Albireo B blavosa a 389 anys llum. La Lira, amb la seva estrella Gegant blanca Vega, que és la cinquena més brillant del cel i es troba a només 25 anys llum de la Terra. Amb telescopi podríem observar M57, la nebulosa de l’anell a 2.300 anys llum de la Terra. Àguila, amb la seva estrella Altair a uns 16 anys llum de distància; just aquestes estrelles formen el triangle d’estiu. Cassiopea, la W, durant les nits de primavera i estiu de l’hemisferi nord, és una W quan es troba per sota de Polaris, mentre que a l’hivern i des de latituds del sud es veu per sobre de Polaris (és a dir, més a prop del zenit) i la W apareix invertida. El Bover que té forma de corbata amb la seva gran estreta Arturus, la tercera més brillant del cel. En grec antic significa el guardià de l’Ossa; gegant roja a 36 anys llum. Corona Boreal, la Corona de l’Ariadna, amb uns 36 estels visibles a ull nu. La més brillant Alfecca, també coneguda
Sant Joan i solstici d’estiu
Sant Joan i solstici d’estiu Què hi té a veure? Sant Joan és una festa que es celebra a molts llocs del món, pagana i molt antiga, ja que té a veure amb el culte al sol. Foto. Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític on cada any, milions de persones es reuneixen per a observar el solstici d’estiu. Tot i que el solstici és entre el 20 i el 21 de juny, la revetlla de Sant Joan la celebrem el dia 23, perquè l’església catòlica la va fer coincidir amb el dia del sant de Sant Joan Baptista, que és el 24 de juny. Això és perquè quan es va establir aquesta data coincidia amb el solstici. Posteriorment, ha anat canviant de data amb els anys, fenomen que és conegut com a precessió dels equinoccis, gir que fa l’eix de rotació de la Terra, a causa de la seva lleugera inclinació. Per què diem que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any? Això no és cert, la nit més curta de l’any és entre el 20 i 21 de juny que, com hem dit abans, comença el solstici d’estiu i marca el començament de l’estiu astronòmic, moment en què el sol arriba a la màxima elevació sobre l’equador terrestre. Aquest any serà a l’hemisferi nord el dissabte 21 de juny. El sol: explosió, escalfor, llum, renovació, vida. Tot celebrant el solstici d’estiu, hi ha rituals de tota mena arreu del món. La coca n’és típica, de forma rodona, ja que simbolitza el Sol, com el tortell de Nadal, tot i que ara en trobem de totes formes i condiments. Què significa solstici? La paraula solstici ve del llatí soltitium (que significa sol quiet, parat). El sol es troba més alt a l’hemisferi nord perquè l’eix de rotació està inclinat 23,5 graus respecte l’eclíptica, que és el pla sobre el que els planetes orbiten al voltant d’aquesta estrella. Això provoca que tinguem estacions i que a cada hemisferi la llum del sol hi arribi diferent. Tot i que en el solstici d’estiu arribem a la màxima distància, és quan, aparentment, el sol es para a dalt de tot del cel, i ens escalfa amb més força, per després tornar a baixar a l’horitzó fins al solstici d’hivern. És per això també que tenim més hores de sol? Sí; el sol, al trobar-se en el punt més alt, el veurem aparèixer pel nord-est i pondre’s pel nord-oest. Són el punts més separats de l’any i això implica més hores de llum solar i nits més curtes. A partir d’aquest moment el sol anirà baixant respecte l’horitzó, fins el dilluns 22 de setembre, dia en què arribarem a l’equinocci de tardor. Aleshores veurem sortir el sol exactament per l’est i pondre’s per l’oest fins el solstici d’hivern. Serà diumenge 21 de desembre, moment en qué, tot i que ens trobarem més a prop de sol, el veurem més baix sobre l’horitzó, sortint i amagant-se més al sud. I per acabar: Ja ho diu el refrany: «Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any». Doncs que el sol ens renovi! Bon solstici, bona revetlla i bon estiu! Més entrades Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Veure totes les entrades
Curiositats i preguntes dels forats negres
Curiositats i preguntes dels forats negres Repassem, que són els forats negres? Un forat negre és un objecte astronòmic amb una força gravitatòria tan forta que res, ni tan sols la llum, incloent-hi els raigs X, pot escapar d’ell, provocant el que se’n diu l’horitzó d’esdeveniments. Imatge captada per l’Event Horizon Telescope, publicada el 2022, que va aconseguir una nova vista de l’objecte massiu que hi ha en el centre de la nostra galàxia en llum polaritzada. Això de “forats” és una manera de dir-ho, ja que buits no ho estan gens! A més, també ens poden donar informació de com actua la gravetat: quan una gran quantitat de massa es comprimeix en un espai molt petit, l’objecte resultant trenca el teixit mateix de l’espai i el temps, convertint-se en el que es denomina una singularitat. VEURE VÍDEO Com podem veure els forats negres, si són negres? Negres també és una manera de definir-los com a expressió. El que podem observar amb grans telescopis és l’entorn al seu voltant, on es troba material molt a prop de l’horitzó de successos. La matèria s’escalfa a milions de graus a mesura que és atreta cap al forat negre, per la qual cosa brilla amb llum de raigs X. La immensa gravetat dels forats negres també distorsiona l’espai mateix, i per això és possible veure la influència d’una atracció gravitacional invisible sobre les estrelles i altres objectes. www.eso.org/public/spain/images/eso1835a Hi ha diferents mides de forats? Sí. Es poden formar relativament petits mitjançant la fusió de dues restes estel·lars denses, anomenades estrelles de neutrons. L’estrella de neutrons es forma quan una supergegant en acabat el fuel nuclear explota al mateix temps que fa implosió. Això provoca un nucli tan dens i calent que els protons i electrons es combinen per formar neutrons. Una estrella de neutrons també pot fusionar-se amb un forat negre per a formar un forat negre més gran, o dos forats negres poden xocar. Fusions com aquestes també creen forats negres ràpidament i produeixen ones en l’espai temps anomenades ones gravitacionals. Imatge de dos forats negres supermassius a punt de fusionar-se www.eso.org/public/spain/images/potw2302c Forats negres gegants que es troben en el centre de les galàxies: els forats negres supermassius que poden pesar milions o milers de milions de vegades la massa del Sol. www.eso.org/public/spain/images/eso1907g En galàxies primitives també hi podem trobar el que en diem “quàsar”, un objecte estel·lar molt llunyà que es forma quan una gran quantitat de gas que rota molt ràpidament alimenta un forat negre que s’escalfa a milions de graus; en escalfar-se tant, emet radiacions electromagnètiques. www.eso.org/public/spain/images/eso1247a Com es pot saber la massa d’un forat negre? Observant els moviments de les estrelles en el centre de les galàxies. Aquests moviments involucren a un cos fosc i massiu la massa del qual pot calcular-se a partir de les velocitats de les estrelles. La matèria que cau en un forat negre augmenta la massa del forat negre. El forat negre supermassiu que hi ha al centre de la galàxia la Via Làctia, és possible que se’ns mengi? No. No hi ha forma que un forat negre es mengi una galàxia sencera. Els forats negres supermassius estan continguts en el centre de les galàxies, i el de la Via Làctia és gran, però no prou gran per a devorar la galàxia sencera. A més, nosaltres estem molt lluny, així que podem estar ben tranquils! Primera imatge del forat negre Sagitari A de la Via Làctia www.eso.org/public/spain/videos/eso2208-eht-mwb Hi ha més forats a la Via Làctia? Sí. Moltíssims. Probablement, milions o milers de milions amb mides i massa diferents, però com ja hem dit abans, no cal patir, tot i que recentment n’han trobat un de molt a prop. Gràcies a la col·laboració de la missió Gaia, han trobat el forat negre estel·lar més massiu de la nostra galàxia. Ei! Però sense treure-li el títol a Sagitari A, volem dir el més massiu conegut fet a partir del col·lapse d’una estrella. Sorprenentment, aquest forat negre Gaia BH3 o BH3 està molt prop de nosaltres: a només 2.000 anys llum de distància, en la constel·lació de l’Àliga, i és el segon forat negre conegut més pròxim a la Terra. www.eso.org/public/spain/news/eso2408 ca.wikipedia.org/wiki/Missi%C3%B3_Gaia Què passaria si caiguéssim dins d’un forat negre? De segur no seria gens bo! Però el que sabem sobre l’interior dels forats negres prové de la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein. En el cas dels forats negres, els observadors llunyans només veuran regions fora de l’horitzó de successos, però algun observador que caigués en el forat negre experimentaria una altra “realitat” totalment diferent. Si entréssim en l’horitzó de successos, la percepció de l’espai i el temps canviaria per complet. Al mateix temps, la immensa gravetat del forat negre ens comprimiria horitzontalment i ens estiraria verticalment com un fideu, raó per la qual els científics criden a aquest fenomen espaguetització. Quan el sol exploti provocarà un forat negre? No, no té prou massa. En lloc d’explotar esdevindrà una nana blanca: restes d’estrella que ja ha esgotat el seu combustible. Solen ser del tamany de la Terra amb una massa similar al sol. Nanas blancas es.wikipedia.org/wiki/C%C3%BAmulo_globular_M4 Un forat negre es pot fer més petit o desaparèixer? Sí. El físic Stephen Hawking va proposar que, si bé els forats negres creixen en devorar material, també s’encongeixen lentament perquè perden petites quantitats d’una energia anomenada radiació de Hawking. La radiació de Hawking es produeix perquè l’espai buit, o el buit, no està realment buit. En realitat, és un mar de partícules que apareixen i desapareixen contínuament. Hawking va demostrar que, si es creen un parell d’aquestes partícules prop d’un forat negre, existeix la possibilitat que una d’elles sigui arrossegada cap al forat negre abans de ser destruïda. En aquest cas, la seva companya escaparà a l’espai. L’energia perquè ocorri això prové del forat negre, per la qual cosa el forat negre perd lentament energia i massa mitjançant aquest procés. Conclusió: Les explosions de supernoves escampen a l’espai elements primordials per a la vida i els forats negres,