Indicis de vida microbiana antiga a Mart
Indicis de vida microbiana antiga a Mart La Perseverance ha trobat una curiosa roca que conté trets fascinants que podrien contribuir a saber si Mart va albergar vida microscòpica en un passat remot. Selfie de la Percy i la roca el 23 de juliol de 2024 Les anàlisis efectuades pels instruments a bord de la Percy indiquen que la roca posseeix qualitats que s’ajusten a la definició d’un possible indicador de vida antiga. Aquesta roca allotja rastres químics i estructures que podrien haver estat formades per la vida microbiana fa milers de milions d’anys, quan Mart era significativament més humit que avui. La roca, que és la vint-i-dosena mostra de roques recol·lectades pel robot explorador, va ser recol·lectada el 21 de juliol, mentre explorava el límit nord de Neretva Vallis, una antiga vall fluvial de 400 metres d’ample que va ser esculpida per l’aigua que es va precipitar en el cràter Jezero fa molt temps. Representació del cràter Jezero tal com va poder ser fa milers de milions d’anys, quan era un llac. Imatge NASA Els científics han anomenat la roca «Cheyava Falls», i mesura un metre per 0,6 metres. Dins de la roca s’han detectat compostos orgànics, que són precursors de la química de la vida tal com la coneixem. Hi ha vetes de sulfat de calci, que són dipòsits minerals que suggereixen que l’aigua alguna vegada va travessar la roca. El ròver també va trobar desenes de taques de mida mil·limètrica, cadascuna envoltada per un anell negre. Aquests anells contenen ferro i fosfat. A la Terra aquest tipus de característiques de les roques s’associa sovint amb el registre fossilitzat de microbis que viuen en el subsol. Imatges preses per l’instrument Mastcam-Z del ròver el 23 de juliol de 2024. Unes grans vetes blanques de sulfat de calci s’estenen al llarg de la roca. Entre aquestes vetes hi ha franges de material vermellós que suggereix la presència d’hematites, un dels minerals que dona a Mart el seu característic to oxidat. Aquestes vetes estan plenes també de cristalls mil·limètrics d’Olivina, un mineral que es forma a partir del magma. L’Olivina podria estar relacionada amb roques que es van formar més amunt en la vora de la vall fluvial i que podien haver-se originat per la cristal·lització de magma. Cadascuna d’elles estava envoltada de material negre, semblança a taques de lleopard. Imatge de Cheyava Falls el 18 de juliol de 2024. NASA Aquesta roca s’ha analitzat amb làsers, raigs X, i s’ha fotografiat per tots els angles possibles. La nostra curiositat és poderosa i aquest estudi és fascinant! Però s’haurà d’estudiar amb els potents instruments disponibles en els laboratoris, per a comprendre el que realment va ocórrer a la vall fluvial marcià del cràter Jezero de Mart fa milers de milions d’anys. https://www.youtube.com/watch?v=t9G36CDLzIg Animació de retorn de la mostra de Mart de la NASA i l’ESA, des de l’aterratge a Mart i assegurar els tubs de mostra fins a llançar-los fora de la superfície i transportar-los de tornada a la Terra. https://www.nasa.gov/missions/mars-2020-perseverance/perseverance-rover/nasas-perseverance-rover-scientists-find-intriguing-mars-rock/ https://celobertplanetari.blogspot.com/2015/02/planetes-mart-el-planeta-vermell-ja-que.html Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Lunistici
Lunistici Aquest any 2024 la lluna també ha tingut una parada en el que es coneix com lunistici: és quan la lluna arriba al seu punt més al nord o més al sud respecte de la Terra. El lunistici o aturada lunar passa cada 18,6 anys, quan la lluna surt i s’amaga des dels extrems més llunyans de l’horitzó de la Terra. I també aconsegueix el seu punt més alt o més baix en el cel. La lluna no segueix el mateix camí que el sol. Les seves posicions de sortida i posada en l’horitzó canvien constantment, a causa dels moviments de la Terra. El sol juntament amb els planetes es mouen en el mateix pla (conegut com l’eclíptica). La Terra gira sobre un eix inclinat 23,4 graus respecte a aquesta eclíptica, la qual cosa fa que veiem el sol sortir i amagar-se en un rang de gairebé 47 graus, un recorregut que completa al llarg d’un any. L’òrbita de la lluna està inclinada 5,1 graus amb relació a l’eclíptica, permetent-li sortir i posar-se en un rang de 57 graus en qualsevol mes. Això implicaria que la lluna a vegades pugui sortir sobre l’horitzó en punts més al nord o al sud que el Sol. El que en diem una aturada lunar major o gran aturada es produeix quan el pla de rotació de la Lluna al voltant de la Terra arriba a la màxima distància de l’equador, per coincidir la distància màxima amb l’eclíptica, amb el solstici. O sigui, la distància màxima entre l’eclíptica i l’equador, al voltant de 28,72 ° nord o sud. Per contra, una aturada lunar menor es produeix quan, en lloc de sumar-se les distàncies, l’una es resta de l’altra, al voltant de 18,13° nord o sud. Els valors exactes depenen de les posicions exactes del sol, la lluna, els nodes lunars (dos punts en què l’òrbita de la lluna travessa l’eclíptica, node ascendent, quan la creua movent-se cap al nord des de l’hemisferi sud o node descendent, quan la creua movent-se cap al sud) i del perigeu (punt on la lluna es troba més a prop respecte de la Terra). Els lunisticis es produeixen a prop del temps dels eclipsis. En un any d’aturada lunar major, els eclipsis solars es produeixen al març o abril al node ascendent i al setembre o octubre al node descendent, mentre que els eclipsis lunars al node descendent es produeixen al març o abril i els eclipsis lunars al node ascendent es produeixen al setembre o octubre. En un any d’aturada lunar menor, la situació s’inverteix. El 21 de juny, el sol des de la nostra latitud ha sortit i s’ha amagat en els punts més al nord-est i al nord-oest, mentre que la lluna plena de maduixa ha sortit i s’amagarà en els seus punts més al nord-est i al nord-oest. Aquest fenomen afecta significativament al temps en què la lluna està en el cel durant la nit. Una lluna que en diem lluna de maduixada o lluna rosa. És l’última de la primavera, neixen flors silvestres d’aquest color, o la primera d’estiu, que combina la lluna plena brillant en el perigeu que surt més al nord-est en l’hemisferi nord puja més alt en el cel i roman més temps visible. pxhere.com Aquest nom de lluna de maduixa també prové de les tribus natives americanes del nord-est dels Estats Units. Època de maduració de les maduixes de juny que ja estan a punt de recollir. Els llocs com Stonehenge semblen estar alineats amb els punts de sortida i posta de la lluna durant un lunistici major. Diuen que els constructors de monuments prehistòrics com el Stonehenge tenien en compte la lluna. La Lluna vista a través d’un Trilit en Stonehenge Crèdit: Grant Privett. Més entrades Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Veure totes les entrades
Eclipsi total de sol el 12 d’agost del 2026
Eclipsi total de sol el 12 d’agost del 2026 Ei! Ja ens anem preparant per rebre un dels espectacles més rars de veure i fascinant del cel: un eclipsi total de Sol que es podrà observar també des de Catalunya el 12 d’agost del 2026! Eclipsi solar de l’11 d’agost de 1999 Perquè hi hagi un eclipsi de sol la lluna ha d’estar en fase nova, és a dir, aquella lluna que surt de dia i que la cara que mirem des d’aquí la Terra no està il·luminada pel sol. A més, també ha d’estar en el mateix pla aparent vist des de la Terra, el que en diem “en conjunció Terra-Sol”. Això es dona ocasionalment, ja que la Lluna no orbita en el mateix pla exacte que el sol i la Terra. Encara que els eclipsis solars ocorren amb una certa regularitat, rares vegades creuen en el mateix lloc. Pot haver-hi diferents tipus d’eclipsis: anul·lar, quan la lluna no el cobreix del tot; parcial, quan només cobreix una part del sol; híbrid, quan de vegades pot canviar d’anul·lar a total a mesura que l’ombra de la lluna es desplaça sobre el planeta Terra; i total, quan la lluna cobreix totalment el sol. En aquest moment la Lluna es troba a prop del perigeu (el seu punt més proper a Terra a uns 356.000 km). A la Terra d’eclipsis de Sol n’hi poden haver entre 2 a 5 cada any, i de totals, de mitjana, cada un o dos anys; i només cada 18 anys en la mateixa localització. A aquest període de temps en diem Saros. Des de fa molts anys ja coneixien un cicle Saros o període de 223 llunes (equivalent a 6.585,32 dies) després del qual la lluna i la Terra tornen aproximadament a la mateixa posició en les seves òrbites i es poden repetir els eclipsis en els mateixos llocs. Tenint en compte això podem calcular que cada 18 anys, 11 dies i 8 hores, aproximadament, es repeteix el cicle, tot i que la zona de la Terra des de la qual es poden observar es desplaça més de 120 graus de longitud cap a l’oest. L’eclipsi del dia 12 d’agost del 2026 començarà a la costa de la mar de Làptev, al nord de Rússia. Travessarà les regions polars del nord i la banda on es veurà més bé l’eclipsi recorrerà Groenlàndia i tindrà el seu màxim a l’altura de la costa nord-oest d’Islàndia, d’on baixarà per l’oceà Atlàntic cap a la península Ibèrica, on travessarà alguns indrets dels Països Catalans. Concretament, es podrà veure l’eclipsi total a les ciutats de Lleida, Tarragona, Castelló de la Plana, València i la Palma. En canvi, Barcelona, Girona, Alacant, Andorra la Vella i Perpinyà quedaran fora de l’àrea de totalitat i el veuran com a eclipsi parcial. El mapa mostra la trajectòria de l’eclipsi; la línia blava central marca la millor ubicació per a observar-lo. No ens ho podem perdre! La totalitat d’aquest eclipsi serà visible a última hora de la tarda i a sobre tindrem doble espectacle ja que també coincidirà amb la pluja d’estels els Perseids! Mapa interactiu: http://xjubier.free.fr/en/site_pages/solar_eclipses/TSE_2026_GoogleMapFull.html Us informarem d’on farem l’activitat per si voleu venir! Des de Lleida ciutat. (Foto Stellarium) No mireu mai el sol directament! Aquí van uns quants consells: Els sol emet radiació d’infraroig, que no la veiem i, per tant, no ens pot perjudicar. Però també emet llum ultraviolada, és a dir, rajos UV-A, UV-B y UV-C. Tot i que l’atmosfera ens protegeix, els UVA i UVC arriben a l’atmosfera i aquests sí que ens perjudiquen l’ull, que és molt sensible en aquest tipus de llum, i podríem rebre greus cremades. Per tant, no es pot mirar l’eclipsi sense protecció. Recomanem fer servir filtres espacials del número 14 i mirar l’eclipsi a través d’un telescopi sempre que es pugui. També podeu fer servir una cambra fosca; aquí t’expliquem com fabricar la teva! celobert.net/aprenem-astronomia No fer servir mai ulleres de sol, binocles, radiografies, càmeres de fotos ni res que no estigui homologat. L’ull cremat no produeix dolor, però pot tenir greus efectes de visió i hauràs d’anar immediatament a l’oftalmòleg. Vinga! Que ens agafi ben preparats i comença el compte enrere!! Més entrades Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Eclipsi total de lluna 7 setembre 2025: horaris i com veure’l Més informació Veure totes les entrades
Una nova a 3.000 anys llum de la Terra
Una nova a 3.000 anys llum de la Terra Allà just a la constel·lació de Corona Borealis hi ha una estrella, T Coronae Borealis, a punt d’explotar i tornar a brillar de nou. Fa 80 anys que això no passa! És el que en diem una nova recurrent. La data exacta de la nova és impredictible, però els científics estimen que podria ocórrer en qualsevol moment entre ara i setembre de 2024. L’estrella més brillant en Corona Borealis és Alphecca o popularment Gemma, situada en el mitjà del semicercle. La nova apareixerà just sota la part inferior d’aquest semicercle i brillarà tant com la seva companya. Antigament, es creia que eren noves estrelles que apareixien al cel. Curiosament, al segle XVI l’astrònomTycho Brahe, juntament amb la seva germana Sophia Brahe, va observar una brillantor prop de la constel·lació de Cassiopea i la va nomenar en el seu llibre De nova stella (en llatí “sobre la nova estrella”) però el que va observar no era una nova sinó una supernova. Les noves i les supernoves són esdeveniments diferents. Una nova és un augment sobtat i intens de la lluentor d’una estrella, incrementant la seva lluentor de 100 a 10.000 vegades. Això ocorre en sistemes binaris d’estrelles, on una nana blanca extreu matèria d’una companya gegant vermella fins que una poderosa explosió de fusió nuclear ocorre en la superfície de la nana blanca. L’estrella no és destruïda, i poden ocórrer explosions addicionals, conegudes com a noves recurrents. En contrast, una supernova és una explosió violenta que marca el final de la vida d’una estrella. Les supernoves són molt més brillants que les noves. A una distància de 640 anys llum, Betelgeuse a la constel·lació d’Orió és una estrella gegant vermella que s’espera que es converteixi en supernova en 100.000 anys vinents (impressió d’artista). ESO T Corone Borealis és un sistema binari, una nana blanca i un gegant vermell. I la seva relació estel·lar té els seus moments ardents! La nana blanca és el romanent dens d’una estrella que ha esgotat tot el seu combustible, mentre que el gegant vermell encara està actiu i escalfant-se. A mesura que el gegant vermell s’escalfa i desprèn les seves capes externes a l’espai, la nana blanca absorbeix aquest material. Això fa que la nana blanca s’escalfi i produeixi l’augment de lluentor que veiem des de la Terra com una nova. Tot aquest material que rep la nana blanca produeix reaccions de fusió nuclear a la seva superfície. Quan aquest procés es repeteix en el temps, en diem una nova recurrent. Per a T Corona Borealis el cicle es repeteix cada 80 anys. L’estrella tendeix a atenuar-se lleugerament durant un any abans d’una erupció, i va començar a atenuar-se el març de 2023. Així que ara estem esperant que ocorri la nova en qualsevol moment. Habitualment té una magnitud aparent (quantitat de brillantor observada des de la Terra, – més brillants, + menys brillants) de +10,8, en els últims esclats de 1866 i 1946 va arribar a magnitud +2,0, gairebé com l’estrella polar. Durant l’erupció de la nova, l’estrella T Coronae Borealis brillarà des de la magnitud 10 fins a la 2, que és visible a simple vista; ja sabeu que heu de mirar just sota la part inferior de la corona Borealis. I no us preocupeu si no heu pogut veure l’esclat, perquè pot romandre ben visible a través de binoculars durant més d’una setmana. Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Matèria fosca
Matèria fosca La matèria fosca fou proposada per primera vegada per l’astrofísic suís Fritz Zwicky el 1933 mentre calculava la massa total del cúmul de galàxies Coma,basant-se en el moviment i brillantor de les galàxies més exteriors. Quan comparà la massa calculada d’aquesta forma trobà que era 400 vegades superior a l’esperada. La gravetat de les galàxies visibles centrals del cúmul era massa petita per a provocar la gran velocitat de les galàxies exteriors, de manera que havia d’haver-hi més massa en algun lloc. I la va anomenar dunkle Materie: matèria fosca. Fritz Zwicky Més tard, el 1962 Vera Rubin, pionera en l’estudi de les corbes de rotació, va demostrar l’existència de la matèria fosca. Estudiant la rotació de la Via Làctia va detectar una anomalia que desafiava les teories newtonianes i la teoria relativista d’Einsten, que explica que quan un cos està més a prop del Sol, gira més ràpidament. No obstant això, quan Vera Rubin va analitzar les estrelles blaves de la nostra galàxia, va descobrir que les estrelles rotaven a la mateixa velocitat, independentment de la distància que estiguessin del centre de la galàxia (el que anomenem corba de rotació galàctica). Si no hi hagués res de misteriós aguantant les estrelles, a la velocitat de rotació de la Via Làctia, aquesta ja s’hauria desintegrat. Vera Rubin La matèria fosca està composta per partícules que no absorbeixen, reflecteixen, o emeten llum, per tant, no poden ser detectades per observació de la radiació electromagnètica. Els científics estudien la matèria fosca veient els efectes que aquesta produeix sobre els objectes visibles. Gràcies als satèl·lits es poden obtenir dades sobre la matèria fosca. El 1997 una imatge del Telescopi Espacial Hubble va revelar que la llum d’un cúmul de galàxies distant es corbava per un altre cúmul en el primer pla de la imatge. Basats en la trajectòria de la llum els científics van estimar que la massa del cúmul en el primer pla havia de ser 250 vegades major al de la matèria visible del cúmul. Cúmul de galàxies Abell 370, situat a uns 6.000 milions d’anys llum de distància Lents gravitacionals creades per un Cúmul de Galàxies revela la presència de matèria fosca. La llum d’objectes molt massius (galàxies, cúmuls de galàxies…) provoca que es comportin com a lents gravitatòries que deformen, amplien i intensifiquen les imatges d’objectes situats per darrere. Un d’aquests satèl·lits actuals és la missió Euclid. S’han produït moltes teories per explicar què pot ser exactament la matèria fosca. Alguns creuen que poden ser gasos freds, galàxies fosques, forats negres, nanes marrons… Altres científics creuen que la matèria fosca pot estar composta de partícules estranyes les quals van ser creades en les primeres etapes de l’univers. Aquestes partícules poden incloure, axions, WIMPs, neutrins, partícules neutres i molt lleugeres (però no sense massa)… Que no interaccionen, o ho fan molt feblement, amb la matèria convencional. Partícules l’existència de les quals podria esborrar el misteri desconcertant invisible de la matèria fosca. La matèria fosca podria donar moltes respostes, però encara hi ha molt per descobrir. D’acord amb les teories actuals, s’estima que la matèria fosca constitueix un 83% de la matèria de l’Univers, sent el restant 17% matèria normal. Una quantitat encara major d’energia fosca també sembla ser present en l’Univers, però no es pensa que afecti el moviment de les estrelles de la Via Làctia.https://www.youtube.com/watch?v=PznhzHOtr_YResumint, la matèria fosca uneix a les galàxies i fa que girin més ràpidament del que la matèria visible per si sola pot explicar, i l’energia fosca està impulsant l’expansió accelerada de l’Univers. Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Aurores a latituds molt baixes
Aurores a latituds molt baixes Les fascinants aurores que s’han vist a latituds molt més baixes de l’habitual, van saturar les xarxes socials divendres i dissabte. Les aurores, creades per una tempesta solar furiosa, eren una evidència molt esperada, però dramàtica, que el Sol s’acosta al pic del seu cicle d’activitat d’11 anys. Podríem dir que el que hem vist aquests dies és només un escalfament, ja que quan el Sol arribi al seu ‘màxim’ és probable que hi hagi més tempestes solars. Els operadors de satèl·lit, gestors de la xarxa elèctrica, i d’altres que mantenen una infraestructura tecnològica crucial, encara estan avaluant els impactes d’aquest esdeveniment històric: la tempesta geomagnètica més severa des del 2003. Però la majoria dels sistemes principals semblen haver resistit l’explosió. Això és encoratjador, perquè com ja hem dit és probable que hi hagi més tempestes: les tempestes geomagnètiques més potents d’un cicle solar es poden produir després del ‘màxim solar’, que s’espera a finals d’any. La causa d’aquest fenomen natural és un cúmul de taques solars, coneguda com a regió activa 3664, que va aparèixer per sota de l’equador del Sol, al costat que actualment mira cap a la Terra. El cúmul és unes 17 vegades més ample que la Terra i és, probablement, la regió de taques solars més gran i complexa observada durant el cicle solar actual, que va començar el 2019. A partir del 8 de maig la regió activa 3664 va enviar almenys set explosions de plasma magnetitzat o ejeccions de massa coronal, corrent en la direcció de la Terra a velocitats de fins a 1.800 quilòmetres per segon. El Sol va desencadenar explosions de plasma magnetitzat (una que es veu a la part inferior dreta d’aquesta imatge ultraviolada) durant una tempesta solar ferotge que va començar al voltant del 8 de maig. Crèdit: NASA/SDO. El camp magnètic terrestre ens protegeix a nosaltres i les altres formes de vida dels efectes de les tempestes solars mitjançant la redirecció de partícules nocives al voltant del planeta. Però quan el material de les ejeccions de massa coronal xoca contra el camp magnètic, aboca energia a la part superior de l’atmosfera de la Terra. Els elements químics que hi ha, com l’oxigen i el nitrogen, s’ionitzen i brillen en diversos colors, creant aurores. Les llums solen veure’s a prop dels pols de la Terra, però el 10 de maig, a causa de la intensitat de la tempesta solar, les aurores es van veure a latituds notablement baixes, inclús a Mèxic. En previsió de l’activitat solar extrema els operadors de la xarxa elèctrica havien pres mesures de protecció: les tempestes geomagnètiques poden induir corrents elèctrics addicionals a la xarxa, provocant talls d’energia. El servei de transmissió elèctrica de Nova Zelanda va apagar temporalment alguns circuits del país per evitar danys a l’equip. La NASA va dir el 10 de maig que no preveia cap amenaça per als quatre astronautes nord-americans i tres russos a bord de l’Estació Espacial Internacional. Tres persones estan a bord de l’estació espacial de Tiangong de la Xina, però no hi ha hagut informes d’accions preventives. Alguns satèl·lits van deixar de fer observacions científiques. Per exemple, l’Observatori de raigs X Chandra de la NASA va deixar temporalment de recopilar dades astronòmiques com a precaució abans de la tempesta i va guardar els seus instruments per protegir-los de les explosions de radiació. La sonda Solar Orbiter de l’Agència Espacial Europea està gairebé darrere del Sol respecte a la Terra, cosa que li dona una visió diferent de la tempesta. La regió activa 3664 gira ara des del costat del Sol vist des de la Terra i cap al camp de visió de Solar Orbiter. En els dies vinents hauríem de tenir una millor idea de si aquesta taca solar té la intenció de seguir cap a l’altre costat del Sol. La sonda solar Parker de la NASA, que es troba al mig d’una sèrie d’immersions a l’atmosfera exterior del Sol, es troba a la part més externa de la seva òrbita en bucle al voltant del Sol i podria proporcionar una perspectiva addicional, però les dades podrien trigar un temps fins a arribar a la Terra. sonda solar Parker de la NASA Els investigadors esperen que una ejecció de massa coronal s’enfonsi a Mart en els dies vinents. Aquesta col·lisió la va poder observar la nau espacial MAVEN de la NASA, que està orbitant el planeta vermell.https://ciencia.nasa.gov/sistema-solar/cientificos-de-la-nasa-se-preparan-para-tormentas-solares-en-marte/ Els científics esperen que el cicle solar actual assoleixi el seu punt màxim aquest any, a causa del nombre de taques solars que estan analitzant. Les tempestes més grans solen passar mesos o anys després d’aquest pic oficial. A més, a mesura que avança el cicle solar les taques solars tendeixen a aparèixer més a prop de l’equador del Sol, augmentant les possibilitats d’ejeccions de massa coronal que es dirigiran directament a la Terra en lloc de cap a l’espai. Doncs hem d’estar preparats i si voleu anar més lluny a veure-les, no ho dubteu: aquest any és el millor. Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Cometa 12P/Pons-Brooks
Cometa 12P/Pons-Brooks És un cometa periòdic amb un període orbital de 71 anys. Els cometes amb un període orbital de 20 a 200 anys s’anomenen cometes de tipus Halley. El cometa Pons-Brooks va ser descobert definitivament a l’Observatori de Marsella el juliol de 1812 per Jean-Louis Pons. En la seva següent aparició el 1.883 va ser vist per William Robert Brooks, motiu pel qual porta els dos cognoms. Tanmateix, fins i tot abans d’això, els xinesos ja coneixien el cometa des dels anys 1300. S’estima que el nucli del cometa té uns 35 km de diàmetre, i aquests dies es pot observar molt brillant, tot i que ja fa dies que es pot veure amb l’ajuda de binocles. Aquesta Setmana Santa es podrà observar a simple vista, sempre que les condicions siguin òptimes. La brillantor del cometa està augmentant i això pot permetre que sigui visible a ull nu sense necessitat de cap aparell. Les primeres hores de la nit entre les 20.30 h i les 21 h hi haurà les millors condicions per a la seva observació. Haurem de mirar en direcció oest i localitzar la constel·lació d’Àries, a prop de l’estrella Hamal, la més brillant d’aquesta constel·lació. El cometa es troba força baix a l’horitzó oest i per localitzar-lo caldrà apartar-se de les ciutats, buscar zones elevades sense edificis, arbres o muntanyes que n’obstrueixin la visió, i esperar que la meteorologia ens acompanyi. Es planteja la hipòtesi que 12P/Pons-Brooks és el cos progenitor de la feble pluja de meteors de Draconids de desembre que està activa entre el 29 de novembre i el 13 de desembre i genera menys de 2 meteors/hora. Aquesta és la pluja de meteors més abundant que es preveu que estigui relacionada amb el cometa. També el cometa Pons-Brooks, juntament amb els cometes 122P/de Vico i 27P/Crommelin, podria ser la font d’una pluja de meteors a Venus. El 8 d’abril de 2024 els observadors dels EUA, Canadà i Mèxic experimentaran un eclipsi solar total, i el cometa Pons-Brooks podria aparèixer en el cel enfosquit. Estarà situat a 27° del Sol i prop del brillant Júpiter, que també apareixerà en aquest moment. Després que 12P/Pons-Brooks s’allunyi de la Terra trigarà uns altres 71 anys a recórrer una altra òrbita completa al voltant del Sol. Per a molts de nosaltres la seva aparició en 2024 probablement serà la nostra única oportunitat de veure-ho. No obstant això, alguns poden tenir una segona oportunitat l’estiu de 2095, quan 12P/Pons-Brooks aconsegueixi el seu periheli el 10 d’agost. https://en.wikipedia.org/wiki/12P/Pons%E2%80%93Brooks https://cometografia.es/012p-2024/ Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
ELLES, LES CIENTÍFIQUES
ELLES, LES CIENTÍFIQUES Continuant la nostra llista d’astrònomes, avui coneixerem a: Caroline Lucretia Herschel 1750-1848 Caroline va desenvolupar mètodes d’exploració del cel, va ajudar a construir telescopis, va estudiar sistemes binaris i va catalogar un nombre força important d’estrelles. Va ser nomenada membre honorari de la Reial Societat Astronòmica britànica i va rebre la Medalla d’Or de Ciències del rei de Prússia. Un altre rei, el britànic Jordi III, li va concedir un salari de 50 lliures anuals, la qual cosa la va convertir en la primera astrònoma professional de la història. Va descobrir un miler d’estels dobles, vuit cometes, tres nebuloses i va escriure dos catàlegs astronòmics. Caroline va patir verola als 3 anys, deixant-li la cara marcada. Als 11 anys va patir tifus, que li va retardar el creixement. El seu pare i la seva mare van creure que seria difícil per a Caroline trobar un marit. La seva mare va decidir que aleshores s’hauria de convertir en la criada domèstica de la família. Un cràter de la lluna porta el seu nom. també un cometa , i un asteroide. Els ulls d’ella, en la glòria, estan tornats cap als cels estrellats. Aquest és l’epitafi en la seva tomba, que ella mateixa havia escrit. Wang Zhenyi 1768-1797 Wang Zhenyi va passar la seva infantesa entre els llibres de la biblioteca del seu avi, qui li va despertar l’interès per l’astronomia. Això sumat al fet que el seu pare era un destacat expert en medicina, podem dir que va tenir uns dels millors mestres en astronomia i medicina, entre altres. Va estudiar els eclipsis lunars investigant amb models que ella mateixa construïa al jardí de casa seva. Aquesta astrònoma xinesa, tot i la seva curta vida, va tenir una producció intensa. Va escriure dotze llibres sobre astronomia i matemàtiques entre els quals cal destacar algunes observacions sobre les formes i figures, dedicat a les posicions estel·lars. Va descriure el cosmos i la relació que hi té la Terra. També va recopilar dades sobre el temps atmosfèric per preveure i combatre les sequeres i inundacions que devastaven la seva regió. Wang Zhenyi va ser una dona increïble, una científica autodidacta i lluitadora. Amb tot el que va aportar és normal que la Unió Astronòmica Internacional l’any 1994 li donés el seu nom a un cràter del planeta Venus. Cecilia Payne-Gaposchkin 1900-1979 Tot i nascuda a la Gran Bretanya, Payne va dur a terme la seva tasca científica a la Universitat de Harvard. Va escriure una tesi doctoral en aquest centre (la primera obtinguda per una dona en l’àrea d’astronomia). És gairebé sorprenent pensar que abans de 1925 la humanitat sabia molt poc sobre la composició de les estrelles. Payne va ser la primera persona a adonar-se de l’abundància d’hidrogen a les estrelles i a l’univers en general. Malgrat mantenir-se lligada a Harvard durant quasi dues dècades, fins a l’any 1938 no fou considerada astrònoma oficial. El 1956 es convertí en la primera dona professora associada d’aquesta universitat. La seva gran passió per l’astronomia la va convertir en una científica incansable i una inspiració per a milers de grans dones científiques. Un indici cap al seu futur com a astrònoma i astrofísica va sorgir quan Cecilia tenia només deu anys i va veure, immòbil, com un meteor travessava el cel nocturn. Una de les físiques més destacades d’Austràlia i una pionera en el camp de la radiofísica i de la radioastronomia. Feminista lluitadora i científica revolucionària dels anys quaranta, època en què les dones patien una gran discriminació. El seu treball es va basar en l’estudi d’una tècnica nova en aquell moment per al tractament del càncer: la radiologia. A més de determinar aspectes tan importants com que el magnetisme de la Terra no afecta els éssers vius. Va realitzar estudis sobre la distribució de longituds d’ona de radiacions disperses en un mitjà travessat per Raigs X o gamma. Gràcies a aquells treballs va obtenir el seu Màster en Física en 1936. Desgraciadament, el projecte es va cancel·lar, ja que les oportunitats per a la promoció acadèmica o científica de les dones de l’època eren nul·les. Durant la Segona Guerra Mundial, es va dedicar a un treball secret investigant el radar. Va ser l’experta en la detecció d’aeronaus mitjançant pantalles PPI (Plan Position Indicator). La seva carrera va caure en picat al 1951, amb 39 anys, quan va néixer el seu primer fill. Les ajudes i baixes per maternitat en aquella època eren impensables i es va veure forçada a escollir entre la investigació o la família. Va morir el 25 de maig de 1981, tres dies abans de complir els 69 anys, per culpa de l’Alzheimer. Defensa el teu dret a pensar, perquè fins i totpensar de forma errònia és millor que no pensar.Hipàtia d’Alexandria Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Missió Psyche
Missió Psyche Psyche és una missió de la NASA que té l’objectiu d’estudiar un asteroide ric en metalls situat al cinturó principal d’asteroides, entre Mart i Júpiter. Aquesta és la primera missió de la NASA per estudiar un asteroide que té més quantitat de metall que de roca o gel. El llançament es va dur a terme el divendres 13 d’octubre d’aquest 2023 a les 10:19 a.m. EDT des del Centre Espacial Kennedy. Psyche es va enlairar des de la plataforma de llançament 39A a bord d’un coet SpaceX Falcon Heavy. (Psyche és la primera de les principals càrregues útils llançades en un coet SpaceX Falcon Heavy d’una sèrie de missions científiques de la NASA.) Si tot va segons el previst, la gravetat de l’asteroide Psyche capturarà la nau espacial a finals de juliol de 2029 i començarà la seva missió principal a l’agost. Passaran uns dos anys orbitant l’asteroide per fer fotos, mapar la superfície i recopilar dades per determinar la composició de Psyche. El cos de la nau espacial té la mida d’una furgoneta petita i funciona amb propulsió elèctrica solar. Té un magnetòmetre, un espectròmetre de raigs gamma i neutrons i una imatge multiespectral per estudiar l’asteroide. La nau espacial començarà a enviar imatges a la Terra tan bon punt trobi l’asteroide. Els científics pensen que l’asteroide Psyche, que té uns 280 quilòmetres de diàmetre en el seu punt més ample, podria ser part del nucli ric en ferro d’un planetesimal, un bloc de construcció d’un planeta rocós. Psyche va ser descobert l’any 1852 per l’astrònom italià Annibale de Gasparis. Com que va ser el 16è asteroide que es va descobrir, de vegades es coneix com a 16 Psique. A més és el nom de la deessa de l’ànima de la mitologia grega antiga, sovint representada com una figura femenina amb ales de papallona. https://ca.wikipedia.org/wiki/Psique_(mitologia) Encara hi ha contradiccions en les dades, però l’anàlisi científica indica que Psyche probablement està fet d’una barreja de rock i metall, i que el metall compon entre el 30% i el 60% del seu volum. Però fins que aquesta missió no vegi l’asteroide de prop per primera vegada no sabrem com és realment. https://www.youtube.com/watch?v=TgVorJfM8BM Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
A l’univers tot es mou!
A l’univers tot es mou! Eppur si Muove! Si Galileo Galilei ho va dir davant la inquisició no ho sabem, però que ho pensava i tenia raó, és una veritat com un temple! El Sol es mou i té una rotació d’oest a est a diferents velocitats. A latituds altes la seva rotació és més lenta, és a dir, als pols va més lenta que a l’equador. En concret, tarda 26,24 dies a l’equador i quasi 38 dies en els pols. A més, té una inclinació d’uns 7º respecte a l’eclíptica (camí per on circulen la Terra, el Sol, els planetes i les llunes). També té moviments a l’interior com ones de fluctuacions dels mateixos gasos. https://www.youtube.com/watch?v=8pvg0cgsEyA Dins la via làctia, amb una òrbita quasi circular, viatja a uns 965.000km/h; triga uns 230 milions d’anys a completar una volta a la galàxia. Quan un cos es troba a més distància del Sol en diem Afeli, i quan es troba més a prop, Periheli. La Terra es mou. A 1.700km/h de rotació, i al mateix temps té una òrbita de translació al voltant del Sol a una velocitat de 107.280km/h (vst des del nord, d’oest a est). A causa del moviment de rotació de la Terra veiem sortir el Sol per llevant, pujar i amagar-se per ponent, i la lluna i els planetes també, independentment del fons d’estrelles. Aquest moviment aparent del Sol és pel fet que l’eix de rotació de la Terra està inclinat uns 23º27 respecte al pla de l’eclíptica. Això fa que tinguem estacions i que aquí a casa nostra, a latitud d’uns 41,5º, el camí del Sol vagi variant. D’est a oest el Sol va arribant al punt més alt al migdia en direcció sud. A l’estiu, el Sol descriu un arc més ample i més alt, surt i es pon més cap al nord. A l’hivern, en canvi, el Sol té una trajectòria més baixa i més curta, i surt i es pon més desplaçat al sud. Només els dies dels equinoccis veiem sortir el Sol exactament per l’est i pondre’s exactament per l’oest. A l’equinocci de primavera (punt Àries) i a l’equinocci de tardor (punt Balança). La Terra es desplaça al voltant del Sol descrivint una el·lipse. Aquesta el·lipse té els pols aixafats i un eixamplament equatorial provocat per l’atracció gravitacional del Sol i de la lluna, i també, encara que molt menys, dels planetes. Això li provoca una espècie de lentíssim balanceig durant el seu moviment de translació. Aquest moviment rep el nom de precessió dels equinoccis, i fa que en l’eix dels pols, en comptes de girar d’oest a est, ho fa en sentit invers, d’est a oest, descrivint un angle d’uns 47º. Aquest moviment és semblant a les oscil·lacions que fa una baldufa bellugant-se sobre el seu eix damunt una taula. Aquest desplaçament provoca que al llarg dels segles (cada 26.000 anys) canviï l’estrella que assenyala el nord: ara és l’estrella polar, d’aquí a 26.000 anys serà Vega. Superposat al moviment de precessió hi ha la nutació, que és una petita oscil·lació. La Terra té més moviments, però aquests podríem dir que són els més importants. El calendari es mou. Un any sideri de la Terra és el que tarda la Terra a completar una volta de 360º al Sol. És a dir, l’any sideri comença quan el Sol, la Terra i un estel llunyà estan alineats, i després de donar tota la volta al Sol els tres astres tornen a estar alineats. Aquest procés dura 365 dies, 6 hores, 9 minuts i 9,54 segons. Però els calendaris es basen en el que tarda la Terra des d’una primavera a l’altra, el que en diem any tròpic, que dura 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons. Perquè aquestes hores no s’acumulin al llarg dels anys, cada 4 anys hi ha un any que en diem any de traspàs, o bixest, on afegim en el calendari un dia de més. Si no ho féssim seria un caos, ja que les estacions s’anirien desplaçant. Però igualment aquest sistema no és perfecte, i per quadrar-ho hi ha unes excepcions: els anys múltiples de 100 no són de traspàs, i per acabar de quadrar les xifres, els anys múltiples de 400 també tenen un dia de més. És a dir, l’any 1900 (múltiple de 100) no va tenir un dia més, però el 2000 (múltiple de 400) i el 2020, sí. El dia que es va afegir inicialment va ser el 24 de febrer, per això l’any s’anomena també bixest, que vol dir que s’afegeix el bix sextus dies ante calendas martii (repetició del sisè dia abans del primer de març). No va ser fins a la reforma gregoriana del 1582 que el dia afegit va passar a ser el 29 de febrer. La rotació de la Terra tampoc tarda exactament 24h sinó 23 hores, 56 minuts i 4 segons, respecte a les estrelles fixes, el que en diem un dia sideri. També hem de dir que al llarg de milions d’anys s’ha alentit el moviment per la gravetat de la lluna, i que també hi ha hagut esdeveniments de catàstrofes a gran escala que han accelerat una mica la rotació. En l’astronomia dir xifres exactes és complicat. La lluna es mou. Quan es troba més a prop (Perigeu-363.300km) va a 3.873,6 km/h respecte a la Terra, i quan està més lluny (Apogeu-405.000km), a 3.470 km/h. En diem revolució sidèria quan la Lluna dona una volta sencera a la Terra (27 dies). Per contra, se’n diu revolució sinòdica al temps que passa entre una lluna nova i la següent (uns 29,5 dies). Aquesta diferència de dos dies es dona perquè la Terra també es belluga al voltant del Sol al mateix temps que ho fa la Lluna al voltant de la Terra. És a dir, la Terra necessita dos dies i mig per tornar a estar a la mateixa posició relativa, encarada amb el Sol, i quan la Lluna ha completat totes les