Dones científiques: Hipàtia
Dones científiques: Hipàtia Començarem per una frase que va dir Jill Tarter «Ser científica significa que nunca debes crecer. Nunca debes de parar de preguntarte por qué».Hi haurien d’haver més científics en general: homes i dones, i aprofitant que aquest 11 de febrer és el dia internacional de la nena i dona a la ciència, ho dedicarem a elles, perquè és ben veritat que en aquest món, depenent de l’època que han nascut, ho han tingut més que difícil que ells. És per això que els hi volem dedicar un pensament i donar les gràcies, a totes elles.No voldria deixar-me’n cap, tot i que n’hi ha algunes que, pels motius que hem comentat abans, fins i tot és difícil tenir-ne constància o memòria.Des d’Agnòdice passant per Sonia Fernandez… Doncs, ja que ens apassiona l’astronomia, n’agafarem una d’elles, que consta va ser la primera dona matemàtica i astrònoma de la història. Hipàtia o Hipàcia d’Alexandria: filòsofa ,matemàtica, astrònoma, escriptora, inventora i astròloga,neoplatònica. Filla de Teó (Theon), matemàtic i cap de la Biblioteca d’Alexandria. Que va tenir un paper important a instruir-la. No consta massa informació sobre ella, tenim alguns escrits dels seus deixebles, però això pot donar peu a què algun s’hagi canviat o poetitzat. Però el que sí que sabem de ben cert és que va ser una gran dona dedicada a la ciència, brillant en el camp de les matemàtiques i d’altres ciències. Per aquells temps, on encara alguns creien que la Terra era el centre de l’univers, ella amb els seus estudis derivats de l’Escola neoplatònica, amb creences dels pitagòrics, instruïa als seus alumnes, però això sí, respectant la religió de cada un, cosa que donava peu a tenir tants deixebles que venien d’arreu del món a l’escola d’Alexandria, on ella feia les classes. Hipàtia, representada per Rafael en “L’Acadèmia d’Atenes” Va fer càlculs matemàtics dels moviments dels planetes al voltant del sol, trets d’uns escrits del Ptolomeu a Les Tables o Cànon Astronòmic. Representación del movimiento aparente del Sol y los planetas si se sitúa la Tierra en el centro. Sabem gràcies als escrits d’alguns dels seus deixebles, que va confeccionar un planisferi celeste (Història), i un areòmetre per pesar els líquids. Pels seus coneixements va tenir veu a la política, i tant pagans com cristians recorrien a ella per obtenir savis consells.El 17 d’octubre de 412 va ser el fi del somni d’Alexandria, per culpa de Ciril, que va ser anomenat bisbe. Alexandria es va enfonsar en una violència extrema. Els assassinats entre grups de creences diferents succeïen contínuament. Per Ciril, la influència de Hipàtia entre els alts càrrecs de la política imperial i municipal, representava una amenaça. Retrato imaginario de Hipatia per Rafael Sanzio (1509-1510). Va néixer el 370 i va ser assassinada el 415, quan només tenia 44 o 45 anys. Isabel-Clara Simó li va dedicar el poema Hipaties, la sàvia. El patriarca va atiar gent estúpida com ellavisant-los del perill: que Hipatiesera un esguerro i que portaria malalties i dissort. Cremar vives dones cultes i llestesés una tradició antiga, és la mort que propiciael fanatisme emboscat en el cor foscdels prepotents. La muerte de HipatiaEn el seu honor dóna nom a un cràter de la lluna: Hypatia.Ágora (película) Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Efecte hivernacle
Efecte hivernacle El dia 22 de març és el dia mundial de l’aigua, el dia 23 és dia mundial de la meteorologia i el dia 26 el dia mundial del clima. Quin mes de març més ambiental! És per això que aprofitant l’ocasió us vull explicar un fenomen que afecta aquests tres dies mundials i a nosaltres mateixos: l’efecte hivernacle. L’efecte hivernacle és natural i necessari per a la vida. En el planeta Terra, l’atmosfera que l’envolta està composta per gasos que generen aquest efecte hivernacle, com el diòxid de carboni i el vapor d’aigua. Aquests absorbeixen part de radiació infraroja que la superfície terrestre emet, impedint que part d’aquesta radiació escapi cap a l’espai, i això provoca, per tant, que la temperatura mitjana de l’aire sigui de 15 °C, fent possible la vida. El problema que actualment tenim és l’augment considerable de la concentració d’aquests gasos en molt poc temps. D’aquesta manera la temperatura mitjana és cada vegada més alta i se surt dels límits que afavoreixen la vida i l’equilibri dels ecosistemes, posant en perill la seva composició, recuperació i productivitat i el benestar de la vida tal com la coneixem. Els principals gasos d’efecte hivernacle segons protocol de Kyoto són: el vapor d’aigua, el diòxid de carboni (CO2), és un dels principals d’aquest afecte, resultant de tot tipus de combustions; metà (CH4) gas olorós que desprenen les zones pantanoses i els abocadors, entre d’altres; l’òxid nitrós (N2O), resultant de l’ús excessiu dels fertilitzants químics en l’agricultura; l’ozó superficial (O3) produït quan la llum del Sol reacciona amb la contaminació de les indústries i els vehicles;i els halocarbons: els hidrofluorocarburs (HFC), els perfluorocarburs (PFC), l’hexafluorur de sofre (SF6 ) i el trifluorur de nitrògen (NF3). Els halocarbons són d’origen industrial i no serien presents, de forma natural, a l’atmosfera si no fos per l’activitat humana. Així que posem-hi el nostre granet d’arena, informem-nos i siguem crítics, i busquem maneres de viure el nostre dia a dia més saludables, per a nosaltres i per al planeta Terra, que en definitiva ho és tot per a nosaltres. Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
88 Constel·lacions
88 Constel·lacions 88 constel·lacions que divideixen l’esfera celeste, (descarregar planisferi). Quasi totes elles estan impregnades d’històries quan els homes de l’antiguitat, intentant esbrinar els secrets del cel, feien dibuixos imaginaris agrupant estrelles. D’aquesta manera van descobrir diferents èpoques de l’any, es podien orientar… I totes elles amb el seu conjunt d’estrelles principals que les formaven. Diferents cultures, asteca, xinesa, hindú, inca, s’han imaginat diferents constel·lacions amb les mateixes estrelles. Aquí teniu una de les constel·lacions més famoses, fàcil de trobar, i visible arreu del món: Orió, el gran caçador. Però ells només varen poder representar el tros de cel que veien, és a dir, des de Grècia fins al nord d’Àfrica; la resta van ser creades per viatgers de l’hemisferi sud, i principalment per Johann Bayer (1572-1625), Johannes Hevelius (1611-87), i Nicolas-Louis de Lacaille (1713-62). Amb el temps i gràcies als telescopis més potents hem pogut anar més enllà, i descobrir més, i diferents estels. La Unió Astronòmica Internacional, en el seu primer congrés a Roma, el 1922, van decidir a partir de diferents estudis quines constel·lacions valia la pena conservar, juntament amb el seu nom en llatí, i la seva abreviatura. Els estels més importants d’una constel·lació són anomenats mitjançant una lletra grega o un nom en llatí de la constel·lació.Doncs, actualment ho tenim de la següent manera: 29 constel·lacions boreals al nord, 47constel·lacions australs al sud, i entre mig les 12 constel·lacions del zodíac, que estan a l’eclíptica, camí que recorre el Sol durant un any juntament amb els planetes i llunes. constel·lacions australs al nord constel·lacions australs al sud Les constel·lacions circumpolars són visibles a qualsevol nit de l’any (les que estan al voltant de l’Óssa Menor, on és l’estrella Polar) la resta a diferents mesos. Això sí, cada mes veurem les mateixes estrelles a les mateixes regions del cel. constel·lacions circumpolars Llista de constel·lacions per àreaLlista d’estrelles per constel·lació Més entrades Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Eclipsi total de lluna 7 setembre 2025: horaris i com veure’l Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Veure totes les entrades
Les galàxies
Les galàxies Les galàxies, formades per milers de milions d’estrelles de tot tipus, planetes, núvols de gas, pols còsmica, matèria fosca… Tot girant al voltant d’un mateix punt, unit per la força de l’atracció que experimenten, uns elements amb els altres. Via Làctia (Foto de la NASA) No fa tant encara, es pensava que la Via Làctia estava sola a l’univers, fins que el físic Edwin Hubble el 1919 a l’observatori del Mont Wilson en va descobrir d’altres més enllà, arribant a la conclusió, segons els seus i altres estudis, que l’univers es trobava en expansió, llei de Hubble. Va classificar les galàxies en espirals, espirals barrades i el·líptiques. Seqüència de Hubble. Aquesta ha sigut fins ara la base per a més classificacions posteriors. El·líptiques Galàxies velles amb poca matèria de gas i pols on a penes neixen estrelles. Cúmul galàctic Abell 383. En el centre hi ha la galàxia el·líptica ESO 325-G004 (NASA) Espiral Braços espirals d’estrelles joves que s’estenen des del centre cap a fora del disc. L’alta temperatura de les joves estrelles fan pressió en els gasos del voltant provocant la formació de noves estrelles. Andròmeda, a 2,5 milions d’anys llum de la Via Làctia. Foto (NASA) Galàxies espirals barrades Els braços espirals no surten del mateix nucli, sinó d’una estructura rectangular. Via Làctia NGC 1300, NASA&ESA Galàxies irregulars Estels joves i sense cap forma en concret. NGC 1427A, NASA&ESA Galàxies lenticulars En forma de disc han consumit gairebé tot el material. La galàxia NGC 5866 I n’hi ha d’altres, tot i que la majoria son esfèriques o el·líptiques. Amb el primer telescopi espacial construït per l’agencia especial Europea, posat en òrbita el 1990, telescopi espacial Hubble (que porta aquest nom en el seu honor), s’ha pogut captar la llum de les primeres galàxies que va sortir uns 600 milions d’anys després del Big Bang, quan l’univers era més jove. Segons el cens més recent publicat per l’ Astrophysical Journal, hi ha entre un o dos bilions de galàxies. La imatge és un muntatge de 10 anys d’observació del Hubble. Se’n diu el eXtreme Deep Field, o XDF. Ara en tenim d’altres que encara són més precisos per seguir l’evolució de galàxies, com el de l’ACT (Telescopi Cosmològic d’Atacama), i actualment El telescopi espacial James WebbUna colla d’investigadors han provat que les galàxies poden morir a causa d’un estrenyiment, quan són privades de la seva matèria. https://www.eso.org/public/spain/news/eso2101/ Entre els estels d’una mateixa galàxia hi ha un espai que s’anomena espai interestel·lar. Amb poca matèria o ple de gasos i pols d’una nebulosa. I el que hi ha entre galàxies, que se’n diu espai intergalàctic, quasi buit de matèria. El que diem matèria fosca, aquesta matèria invisible per nosaltres, però important perquè es mantingui tot unit, descoberta per Fritz Zwicky. I més tard seguida i certificada per Vera Rubin Nosaltres tenim la percepció visual que les galàxies es troben molt lluny les unes de les altres, però entre elles formen agrupacions que reben el nom de cúmuls de galàxies, i al mateix temps també es concentren en grans supercúmuls.La Via Làctia forma part d’un cúmul on hi ha unes 30 galàxies anomenat Grup Local, i aquest forma part d’un supercúmul de milers de galàxies que rep el nom de supercúmul de Virgo. Grup petit de galàxies HCG 87 (http://www.apod.cat/hcg-87-un-petit-grup-de-galaxies) La veritat és que com més sabem més preguntes tenim, i més misteriós i fascinant és l’univers, en constant moviment: galàxies més grosses que n’engoleixen d’altres, que col·lidir per formar-ne de noves, estrelles que naixent, moren, i en formen d’altres. I nosaltres allí dalt, en un dels braços de la Via làctia, formem part de tot aquest espectacle de la vida. Què més descobrirem? I què passarà? Què està per venir? Llista de galàxies Quadre dels 110 objectes del Catàleg Messier Consells per a l’observació nocturna Veure totes les entrades Més entrades Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Veure totes les entrades
Forats negres
Forats negres Un forat negre és moltíssima matèria concentrada en un sol punt de l’espai, provocant que la seva pròpia gravetat no deixi escapar ni la llum. Si ens trobéssim prop d’ell, no podríem evitar que se’ns mengés. Ni tan sols la llum n’escapa, d’aquí ve el seu nom: forat negre. Això és el que va exposar per primera vegada el gèoleg John Michell. Simulació forat de la via làctia Al principi els van anomenar estrelles negres, donat que es comporten igual que una estrella molt i molt gran, sols que sense emetre llum. Això és perquè hi ha tal quantitat de matèria, que la mateixa gravetat ha fet que fos tant i tant comprimit que no hi ha espai entre les partícules subatòmiques, (neutrons, protons i electrons) i per tant hi ha moltíssima massa en molt poc espai. També es poden formar per la implosió d’una supernova. Quan hi ha tanta matèria en tan poc espai, la gravetat que genera aquest objecte fa que ni tan sols la llum pugui escapar de la seva atracció. I també es genera el que se’n diu una Singularitat espai-temporal, segons la teoria de la relativitat d’Albert Einstei. Hi ha diferents tipus de forats: – Forats negres primordials: no han sigut mai observats, ja que van ser creats molt al principi de l’univers a causa del big bang. – Forats negres supermassius: molt forts, amb milions de masses solars, esclats massius que formen grans quantitats de matèria a l’espai, com poden ser galàxies, cúmuls d’estrelles i altres. – Forats negres de massa intermèdia: aquests tenen milers de masses solars, com el que diuen que hi ha al centre de la galàxia on vivim, la via làctia, anomenat Sagitari A, a la constel·lació de sagitari, i no és l’única que en té. forat captat per la NASA de la galàxia M60-UCD1 – Forats negres de massa solar: aquests es formen quan esclata una estrella 3 vegades més gran que el sol, produint el que en diem una Supernova. El nucli es concentra de tal manera, que el seu volum cada cop és més petit i petit fins a ser un forat negre. – Un estel de neutrons, que és un astre que està molt comprimit però no prou per ser forat negre, i pot derivar a un forat negre si s’hi afegeix més matèria, i aquesta llum que escapa poden ser els anomenats púlsars. Estrella de neutrons B1259 agafant i disparant gas, d’una estrella companya.NASA Segons Schwarzschild, un forat negre és adimensional (cap dimensió) i segons Einstein, unidimensional, (una sola dimensió). Però segons Stephen Hawking, s’hi comprimeix tant la matèria que aquesta s’eixampla en la quarta dimensió, que és el temps, i alguns diuen que potser també en una cinquena dimensió. La primera detección de ondas gravitacionales llegando a la Tierra, Què són les ones gravitacionals? La importància del descobriment I com els podem veure? Si la llum també escapa, un forat negre és invisible, oi? Fins a arribar aquí tot eren teories a partir de grans observacions i estudis de grans científics. Ara bé, gràcies als telescopis de rajos X, i actualment als telescopis espacials Hubble i Kepler, s’ha pogut confirmar que sí que hi són. Al voltant del forat negre es pot detectar una gran quantitat de llum; si algun element cau dins del forat abans que desaparegui emet gran quantitat de llum i energia. Es detecta en un punt relativament petit, i a més tot gira molt ràpid al seu voltant. I també per les emissions de raigs gamma. I aquí tenim la primera imatge captada l’abril del 2019, d’un forat negre supermassiu al mig de la galàxia M87 Verge A, gràcies al projecte Event Horizon Telescope. I com no, si existeix el forat negre, també podem trobar, diuen alguns científics, el que en diem Forat blanc, que és tot el contrari del forat negre. Deixa escapar energia en comptes d’absorbir-la i això explicaria alguns quàsars que hi ha a l’altre extrem de l’univers. Una evolució d’aquesta teoria són els forats de cuc, portes en l’espai temps que podien comunicar en dos punts de llunyans de l’univers, o temps. Representació furats de cuc Més informació: Agujeros negros Radiació de Hawkin Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Mercuri
Mercuri És el més petit, i proper al Sol, només es pot veure a l’alba i al crepuscle. La primera missió va ser la de Mariner 10 , entre el 1974 i 1975, cartografiant un 45% de la superfície. I la Sonda MESSENGER un altre 30%, havent-lo sobrevolat unes quantes vegades. Actualment va en camí la missió BepiColombo. https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/BepiColombo_enciende_sus_motoreshttps://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Dosier_de_prensa_-_BepiColombo Foto NASA Gira molt ràpid en la seva òrbita 88 dies (la Terra 365). Si no fos tan ràpid, el Sol ja se l’hagués empassat; però té una rotació lenta de 59 dies (la Terra 24). Això provoca que les albades i postes del sol es vegin cada 180 dies. Quasi no té atmosfera, dies llargs i nits llargues. Durant el dia la temperatura és de 430 °C i de nit cau en picat a -180 °C, Ja que l’atmosfera no és prou densa com per retenir durant la nit l’escalfor que s’ha acumulat durant el dia. Superfície similar a la de la Lluna, gris, plena de cràters. El més impressionant es diu Caloris Planitia, fa 1.550 Km de diàmetre. Caloris Planitia Dins dels cràters que estan a l’ombra permanent hi ha dipòsits de gel Origen del gel https://ciencia.nasa.gov/ciencias-especiales/29nov_iceonmercury No té cap satèl·lit natural. Té un nucli de ferro que genera un camp magnètic tan fort com el de la Terra, per tant és molt dens. Té un diàmetre d’uns 5.000 km. Compost en un 70% de material metàl·lic, i un 30% de silicats. Tot i que la sonda Messenger ha trobat altres components, però els canvis de temperatura, humitat, etc., contribueixen a la modificació del terreny i al deteriorament dels materials. Foto feta per la Messenger. NASA A simple vista no sempre és fàcil de veure, ja que el cel encara clar en dissimula la lluentor. Els prismàtics et poden ajudar a trobar-lo, tot i que amb ells el veuràs simplement com una estrella brillant. Hauràs de mirar en direcció est (si és a la matinada) o oest (si és al vespre). Es troba a una distància del Sol de 58 milions de quilòmetres, amb una inclinació 7º de l’òrbita plana de la Terra (l’el·líptica). Com a resultat, el trànsit de Mercuri a través de la cara del Sol només poden ocórrer quan el planeta està travessant el pla de l’el·líptica al mateix temps que està entre la Terra i el Sol. Això passa cada set anys, aproximadament, de mitjana. Els romans li van posar aquest nom, Mercuri, que significa el missatger dels Déus, Mercurius, perquè es movia més ràpid que els altres planetes.https://www.esa.int/esearch?q=mercurio Planetas más pequeños descubiertosLlista de missions d’exploració de Mercuri Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Venus
Venus El segon planeta vist des del Sol, a una distància d’uns 107 milions de km, i un diàmetre d’uns 12.104 km. Té una òrbita circular de 225 dies i una rotació molt lenta que dura uns 245 dies; triga més a rotar si mateix que en completar una volta al Sol. A Venus el Sol el veuríem sortir dos cops en un any, i encara seria el mateix dia. Gira en el sentit contrari, d’est a oest, envers els seus companys, els altres planetes, això vol dir que veuríem sortir el Sol per l’oest i amagar-se per l’est. Està recobert d’uns núvols blancs, que reflecteixen el 65% de la llum del Sol. Això fa que Venus, tot i que està a més del doble de distància del Sol que Mercuri, sigui més calent, on les temperatures a la superfície poden arribar als 460 °C. Aquests núvols són de diòxid de sofre, i un 95% de CO2 que provoca un intens efecte hivernacle. (Efecte d’hivernacle a l’atmosfera de Venus). A la Terra és d’un 0,038%. A més a més, el diòxid de sofre dels núvols es combina amb el vapor d’aigua i genera pluges d’àcid sulfúric. Molta calor amb una pressió brutal. El març del 1982 la nau Venera 13 va poder resistir unes quantes hores en aquesta atmosfera, i fer unes quantes fotografies, una d’elles és aquesta que veieu aquí, on també s’aprecia un tros de nau. Des d’aleshores n’hi han estat unes quantes més: exploració espacial. Venus al trobar-se més a prop del Sol que la Terra és difícil d’observar, sempre poc abans de l’alba o a la posta, o unes hores després, tot i que moltes vegades quan brilla molt el podem veure de dia. Per aquest motiu també és conegut com a l’estrella del matí o l’estrella de la nitLa seva òrbita es troba entre la Terra i el Sol, per això també té fases similars a la nostra lluna. Galileo Galilei va ser el primer en veure-les el 1610. Rarament el Sol, Venus i la Terra, es troben alineats, així que es difícil observar des d’aquí el trànsit de Venus per davant del Sol. Cada 100 anys té dos trànsits amb un interval de vuit anys entre un i l’altre. Efecte de la gota negra. Trànsit de Venus Venus és el planeta amb més volcans del Sistema Solar: el 85% del planeta està cobert de roca volcànica, i hi ha un volcà que té una alçada de 3 quilòmetres. També té craters, i grossos! Ja que els meteorits petits es desfan. Volcà Gula Mons S’anomena així en honor a la Deessa romana de la bellesa Venus, per la brillantor que té al capvespre equiparable a la Deessa. Alguna notícia més sobre Venus: http://danielmarin.naukas.com/2014/07/23/la-superficie-de-venus-como-nunca-la-visto Davinci Hi pot haver vida a Venus? https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Fue_Venus_un_planeta_habitable Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
La Terra
La Terra És el tercer planeta més proper al Sol, on viuen milions d’espècies, inclosos nosaltres. Anomenat també el planeta blau, per la seva abundant aigua liquida a la seva superfície.És el més gran dels planetes terrestres Té un diàmetre de 12.755km. I està a una distància del Sol d’uns 150 milions de km. Es va formar fa uns 4.560 milions d’anys. La seva estructura interna és molt similar a la dels seus planetes veïns, però únic. Fotografia feta pel satèl·lit de la NASA, Suomi CM La seva atmosfera és rica en oxigen, reunint totes les condicions òptimes per a la vida. La seva òrbita gairebé circular tarda 365 dies a completar la volta al Sol, i rota sobre si mateix cada 24 hores. És el més gran dels planetes interiors, i el més dens. l’atmosfera ens protegeix dels rajos X, rajos gamma i radiació ultraviolada que prové del Sol i d’altres. L’atmosfera dispersa la llum i absorbeix calor, de dia evita que la terra s’escalfi massa, i de nit que es refredi, i ens protegeix també dels meteorits. Aquesta atmosfera principalment està composta de nitrogen 78%, oxigen 21% que ha estat fabricant-se pels éssers vius al llarg de milers de milions d’anys. Diferents capes de l’atmosfera: Troposfera, on vivim nosaltres 6/20 km d’alçada (avions) Estratosfera, on es troba la capa d’ozó, 11/50 km d’alçada (globus aerostàtic, impacte de meteors) Termosfera, 80/690 km d’alçada (Aurores boreals, transbordadors, ISS l’Estació Espacial Internacional) Exosfera, 600/1.000 km d’alçada. Els gasos van disminuint a poc a poc fins a desaparèixer. (satèl·lits meteorològics) Magnetosfera, la capa més exterior, 500/60.000 km ( cinturons de Van Allen ) Fotografia feta des de l’espai La Terra està rodejada per un camp magnètic que ens protegeix de les emissions del Sol. En el seu interior, el nucli, està fet de ferro i provoca que la Terra actuï com un imant gegantí. Les grans corrents carregades elèctricament envolten la terra desviant partícules de tota mena i també fa que les brúixoles apuntin gairebé cap al nord. Camp magnètic terrestre Gif NASA Els mars i els oceans ajuden a regular la temperatura, l’aigua que s’evapora, forma núvols, aquesta cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs. En els pols, on rep poca llum solar, l’aigua es gela i forma casquets polars, el del Sud és el gran amb major concentració d’aigua dolça. Imatge de la NASA del pol nord Alguns dels moviments que té la terra són: Translació al voltant del Sol, Rotació sobre si mateixa, Precessió gir que fa l’eix de rotació de la Terra, a causa de la seva lleugera inclinació. Nutació una lleugera vibració perpendicular, produïda per la influència gravitatòria de la Lluna. Aquí en trobareu d’altres: Moviments de la Terra La temperatura mitjana és d’uns 14 °C, de 8,5 °C sobre els continents, i de 16 °C sobre els oceans. Si no fos per aquest CO₂, les temperatures estarien sota zero i els oceans estarien congelats. La inclinació sobre el seu eix és de 23°, aquesta inclinació és la responsable dels períodes estacionals. En variar al llarg de l’any l’angle, els rajos solars varien. Quan l’hemisferi nord està apuntant en direcció al Sol, aquí és estiu, mentre que l’hemisferi Sud serà hivern i al revés, quan és l’hemisferi Sud que apunta cap al Sol, allà serà estiu, mentre que aquí serà hivern. L’estructura interna de la Terra està dividida per capes que estan ordenades depenen de les seves propietats: escorça, part més sòlida i externa i on hi ha les plaques tectòniques que quant xocant provoca terratrèmols entre altres. Mantell, per aquí trobaríem roques de silicats riques en ferro, magnesi, níquel… El nucli extern principalment hi trobaríem ferro i Niquel en estat líquid degut a les altes temperatures que hi ha. El nucli intern, aquí hi ha la mateixa temperatura gairebé del Sol uns 5.500 °C, el ferro encara que estigui molt calent no es pot fondre a causa de la gran pressió que hi ha. El seu nom és en honor a la Deessa romana Gea i que representa la Terra. Ella sola del caos va engendrar els mars i les muntanyes. La Terra ha engendrat als ésser vius. https://solarsystem.nasa.gov/planets/earth/overview/ Formació de la terra vídeo Història de la TerraUbicació de la Terra en l’univers Lista de cráteres en la TierraFutur de la Terra22 d’abril dia de la Terra Una Sola Terra Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Mart
Mart Mart ha tingut diversos noms a través de la història, des dels egipcis que ja l’anomenaven Her Desschel, que significa el vermell; els babilònics, com Nirgal, l’estrella de la mort; els grecs, com a Déu de la guerra, Ares; fins als romans, que li varen posar el nom de Mart, Déu de la guerra ( pel seu color vermell), que és el nom que li ha quedat: Mart el planeta roig. La seva distància respecte al sol és d’uns 205 milions de km, i fa un diàmetre de 6.779 km.. Té una atmosfera molt fina, principalment de diòxid de carboni, una òrbita de 687 dies i la seva rotació és similar a la de la Terra, 24 hores i 37 minuts. La temperatura és de -55ºC, inclinació 25%, similar a la Terra, per tant també té estacions, però més llargues. Un any marcià és quasi dues vegades més llarg que un any terrestre. Clima de Mart Fred i desèrtic, té grans extensions de sorra, roques, dunes, volcans i muntanyes. Mart té la muntanya més alta del Sistema Solar Olympus Mons, un colossal volcà 3 vegades més alt que l’Everest. Un cràter molt immens,Hellas Planitia de 6 km de profunditat i uns 2,000 km de diàmetre, i un gran canó el,Valles Marineris de 4,000 km de longitud, 200 km d’amplària i 11 km de profunditat. https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Una_pareja_de_volcanes_en_Marte https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Formacion_de_astronautas_en_la_tierra_de_los_volcanes Valles Marineris En els pols nord i sud té dos casquets polars fets de gel sec, però hi ha sospites que poden tenir gel d’aigua. Quan aquests casquets es fonen, el CO₂ que desprenen, fa que la pressió atmosfèrica es dupliqui, l’atmosfera es torna més densa, provocant forts vents de fins a 100 km/hora, ocasionant grans tempestes de sorra, que poden arribar a cobrir el planeta durant setmanes. Casquet polar Té dues petites llunes, amb dos noms ideals per acompanyar al Déu de la guerra Fobos(el teror) i Deimos(el pànic). En un futur Fobos acabarà xocant contra Mart. També té un asteroide anomenat (5261) Eureka, un troià de Mart. Mart es pot veure fàcilment des de la Terra a ull nu, amb el seu color vermellós característic, i el millor moment és quan s’acosta a nosaltres, de tal manera que el Sol, la Terra i Mart queden alineats. Això passa cada dos anys. El Curiosity ja esbrinat que el planeta va poder albergar vida, fa uns 3.000 milions d’anys. Les proves confirmen presència de sofre, nitrogen, hidrogen, oxigen, fòsfor i carboni, en unes mostres de pols. Elements claus per la vida. Ha tingut oceans i llacs. Ja que tenia una atmosfera més densa que retenia el vapor; això i les temperatures més elevades, feien que hi hagués aigua líquida. Ara només hi ha glaç. La primera sonda que va visitar a Mart va ser la Mariner 4 el 1965. Juntament amb les Mariner 6 i 7. I les primeres naus en aterrar a Mart van ser les Viking 1 i 2, el 1976. Viking 2 La Mars Reconnaissance Orbiter, i actualment hi ha la Perseverance l’astromòbil a Mart que va arribar el 18 de febrer del 2021 a les 21:30 hora catalana. https://www.nasa.gov/feature/jpl/nasa-s-perseverance-rover-22-days-from-mars-landinghttps://www.youtube.com/watch?v=RGUzMNuZA1E&fbclid=IwAR2qhHpZexiLAoPtPb4nqXKg8_pPKE_KvhAqBIHEWgEa5wsogn74TN_ZIzU Exploració de Mart https://mars.nasa.gov/#mars_exploration_program/6 Aigua a Mart Meteorit marciàALH84001 Bandera de Mart https://www.lanasa.net/news/marte Colonització de Mart Un dels mites de mart:La famosa cara marciana, fotografiada per la sonda espacial Viquing 2 ha inspirat tot tipus de demagògies. Desmentides per la NASA, sempre hi podem trobar formes, i fer pel·lícules… Per això està la imaginació, però, en aquest cas, es tracta només d’una formació muntanyosa. déu de la guerraromà, Més entrades Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Veure totes les entrades
Júpiter
Júpiter Déu de Déus, és el planeta més gran del sistema solar, uns 150.000 km de diàmetre. És una immensa bola de gas, on cabrien unes 1.321 Terres, i està a una distància del Sol d’uns 779 milions de Km. Júpiter brilla amb una intensa llum blanc-groguenca. Fàcil d’identificar a simple vista. Imatge de júpiter i la seva lluna Europa. Captada pel telescopi espacial Hubble, de l’ESA i la NASA. Gairebé triga 12 anys a donar la volta al Sol, i és el més ràpid en girar sobre si mateix, en menys de 10 hores (la Terra ho fa en 24h). Gasós, principalment amb un 90% d’hidrogen, i un 10% d’heli. Envoltat per núvols prims d’amoníac, sulfur i altres que l’hi donen aquest color. Té una característica Gran Taca Vermella, que és un enorme anticicló de l’hemisferi sud, amb vents de 400Km/h. Aquesta taca gràcies a la sonda Voyager 1, sabem que s’està encongint, esvalotant. En el seu interior calculen que, a causa de l’alta temperatura i pressió, l’hidrogen es transforma en líquid metàl·lic, la qual cosa fa pensar que té un nucli rocós de material gelat. Júpiter té un camp magnètic brutal. Algunes de les partícules carregades són capturades per aquest camp, i reconduïdes a les regions polars del planeta formant espectaculars aurores, similars a les del nostre planeta. Segons estudis podrien venir del seu satèl·lit Ío. També s’han detectat llamps sobre els seus núvols. Representació dels camps magnètics de Júpiter Júpiter també té un sistema d’anells de partícules de pols expulsades de les seves llunes interiors a causa dels impactes de meteorits. anells de Júpiter Eclipsi de sol vist des de la sonda espacial Galileo, gràcies a la llum podem veure els anells Actualment, Júpiter ja va pels 95 satèl·lits, els més grans i coneguts, els quatre satèl·lits galileans: Ío. El tercer més gran de Júpiter. És el que té més activitat volcànica del Sistema Solar, expulsant diòxid de sofre a més de 300km d’altitud. Per la força de gravetat de Júpiter i altres llunes, fa que aquest es torci. Aquesta torcedura crea fricció en el seu interior que genera roca fosa i gasos. Quan aquesta matèria s’escalfa molt és llençada sobre la superfície i produeix grans erupcions volcàniques. Dades recents diuen que pot tenir un nucli de ferro. A més dels volcans, la superfície compta amb la presència de muntanyes no volcàniques, llacs de sofre fos, silicats i altres que li donen aquest aspecte de colors. Europa: És més petit que la nostra lluna, amb una superfície molt llisa, i pocs cràters. Està cobert per una gruixuda capa de gel, i sota d’aquesta capa de gel es troba una capa d’aigua d’uns 100km de gruix. Té un nucli metàl·lic de ferro. Una altra característica són aquestes vetes fosques, com esquerdes que forma el gel marí. En trencar-se el gel, els guèisers també expulsen material rocós que, en caure, deixen aquests rastres foscos. Té una atmosfera molt tènue, composta d’oxigen. S’ha imaginat que hi ha vida a l’oceà que hi ha sota el gel. https://ciencia.nasa.gov/juno-obtiene-la-imagen-de-mayor-resolucion-de-la-luna-europa Gànimedes: És el satèl·lit més gran de Júpiter i el més gran del sistema solar. Té un camp magnètic propi i plaques tectòniques com la Terra. Una superfície gelada, amb una escorça que flota d’un fangós mantell, que pot contenir aigua líquida. Està ple de cràters de meteorits. També hi ha una tènue atmosfera que conté oxigen, semblant a la trobada a Europa. I una magnetosfera pròpia. Cal·listo: És el tercer més gran del Sistema Solar, sempre mostra la mateixa cara a Júpiter, com la nostra Lluna. Està compost de roca i gel. I a la seva superfície crivellada de cràters, també hi podem trobar diòxid de carboni, silicats, i material orgànic, també té un nucli, i la possibilitat d’un oceà intern d’aigua liquida, que ben bé podria ser un refugi de vida. Cal·listo és considerat el lloc més acollidor per una base humana futura. Exploració El seu nom és en honor al Déu romà Júpiter Més informació: https://www.lanasa.net/buscar?search_paths%5B%5D=&query=misi%C3%B3n+Juno&submit=+ https://www.mdscc.nasa.gov/index.php/2022/10/13/un-estudio-de-la-nasa-sugiere-que-puede-haber-lagos-poco-profundos-en-la-corteza-helada-de-europa/ Més entrades Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Veure totes les entrades