Què és la missió Dart
Què és la missió Dart Dimorphos és un sistema d’asteroides binaris. L’asteroide principal, Didymos, fa aproximadament 780 metres de diàmetre. El seu satèl·lit Dimorphos fa uns 160 metres de diàmetre, i realitza una òrbita d’aproximadament 1 quilòmetre de diàmetre al voltant de Didymos. El trencament de Dimorphos va ser el primer experiment humà que va desviar un cos celeste, i va ser un èxit enorme! Escala de mides dels asteroides (NASA/Johns Hopkins APL) Els telescopis a l’espai i a la Terra van captar les espectaculars conseqüències de la nau espacial DART de la NASA que es va estavellar contra l’asteroide Dimorphos el 26 de setembre. LICIACube, una petita nau espacial italiana que va volar juntament amb DART, va fotografiar l’impacte que va tenir lloc a 11 milions de quilòmetres de la Terra. Les primeres imatges de LICIACube, publicades per l’Agència Espacial Italiana el 27 de setembre, mostren un gran plomall semblant a focs artificials que es desprèn de Dimorphos després que DART s’hi clavés, com un dard (res millor dit!, ja que és el que significa el seu nom). El núvol de roques i altres deixalles es va expandir ràpidament, com una bufada de fum gegant. L’observatori ATLAS, a Hawaii, va observar la col·lisió de DART amb Dimorphos mentre travessava el cel amb el seu soci Didymos. Crèdit: Projecte ATLAS, Universitat de Hawaii Mitjançant l’anàlisi de com es van formar i dispersar les roques els investigadors poden calcular quina part de l’energia cinètica de DART es va destinar a l’expulsió de les restes de Dimorphos i quant podria haver-se dedicat a alterar l’òrbita de l’asteroide, l’objectiu de la missió. LICIACube, que és la primera missió a l’espai profund d’Itàlia, va utilitzar una tècnica de guia autònoma per mantenir les seves càmeres bloquejades a Dimorphos mentre passava després de l’accident de DART, a només 55 quilòmetres de l’asteroide. Encara hi ha més de 600 imatges a bord de LICIACube a l’espera de ser baixades a la Terra en les setmanes vinents. DART, que té la mida d’una nevera, va colpejar el seu objectiu de la mida de la Gran Piràmide de 160 metres, a 23.500 quilòmetres per hora a les 19.14 h, hora oriental dels EUA. Les primeres imatges de LICIACube van arribar a un centre de control de Torí (Itàlia), poc més de tres hores després. Quan la nau espacial DART va passar per davant de Didymos i es va apropar a Dimorphos per a l’impacte, va capturar imatges durant els últims cinc minuts, mostrades aquí com una pel·lícula accelerada. Crèdit: NASA/Johns Hopkins APL Els astrònoms trigaran dies o setmanes a confirmar si DART va aconseguir el seu objectiu principal, que és accelerar l’òrbita de Dimorphos al voltant del seu asteroide Didymos. Cap dels dos asteroides és una amenaça per a la Terra, però l’objectiu de la prova és veure si la humanitat podria alterar la trajectòria d’un asteroide, si es descobrís una roca espacial perillosa amb rumb cap a la Terra en el futur. Aquest cas de la missió DART es pot treballar dins de les activitats d’astronomia i també a les sessions del planetari mòbil de Cel Obert, ja que permet visualitzar d’una manera molt clara com funcionen els asteroides i els impactes en l’espai. A més, és un exemple molt potent per a les activitats escolars, perquè ajuda a entendre la defensa planetària i el moviment dels cossos celestes amb dades reals de missions espacials. Més informació: https://celobertplanetari.blogspot.com/2021/06/observacio-cap-als-asteroides.html https://www.nasa.gov/press-release/el-impacto-de-dart-cambi-el-movimiento-de-un-asteroide-en-el-espacio Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Llançament de la missió Artemis I
Llançament de la missió Artemis I Actualment, si no falla res està previst pel 16 de novembre l’enlairament del coet Space Launch System (SLS), un vehicle de llançament que porta la nau espacial Orion. Artemis I és una prova de vol sense tripulació per llançar SLS i enviar Orion al voltant de la Lluna, per tornar després a la Terra i provar a fons el seu sistema abans dels vols amb astronautes. Si ho voleu veure en directa, cliqueu aquí https://youtu.be/s2uianZ1bik. Cel Obert oferim recursos educatius dins les activitats escolars per treballar a l’aula el coneixement sobre aquestes missions espacials actuals. Des que van reprendre el treball després de l’Huracà Ian, els equips han ampliat les plataformes de treball al voltant de SLS i Orion per avaluar l’exterior i accedir als components interns. A la missió Artemis I no hi anirà cap humà, sinó el Comandante Moonikin Campos acompanyat per dos torsos ‘fantasma’ idèntics anomenats Helga i Zohar. https://www.nasa.gov/press-release/el-p-blico-nombra-al-maniqu-lunar-que-volar-alrededor-de-la-luna-en-la-misi-n-artemis https://www.nasa.gov/specials/comic-comandante-campos Tant l’Helga com en Zohar s’assemblen a tors humans i estaran equipats amb detectors de radiació mentre volen a bord. Contenen materials per imitar els ossos i els teixits d’òrgans humans i específicament l’anatomia femenina adulta, perquè els òrgans femenins com l’úter i el teixit mamari són especialment sensibles a la radiació. Quan l’Artemis I es llanci, Helga portarà roba normal, mentre que en Zohar portarà una armilla de radiació, anomenada AstroRad, que va ser desenvolupada per StemRad i Lockheed Martin. https://ca.wikipedia.org/wiki/StemRad https://www.esa.int/ESA_Multimedia/Images/2019/01/AstroRad La nau espacial realitzarà un sobrevol a la Lluna, utilitzant la gravetat lunar per guanyar velocitat i impulsar-se a 70.000 km més enllà de la Lluna, gairebé mig milió de quilòmetres de la Terra, més lluny del que cap humà ha viatjat mai. En el seu viatge de tornada, Orion farà un altre sobrevol de la Lluna abans de tornar a la Terra. La durada de la missió Artemis està prevista d’entre 20 i 40 dies, depenent de quantes òrbites de la missió a la Lluna tingui el Mòdul de Servei Europeu que guiï Orion en el seu viatge. La variació de la durada de la missió es deu al fet que la missió ha d’acabar amb una esquitxada durant les hores de llum a l’oceà Pacífic, davant de la costa de Califòrnia, EUA. El Mòdul de Servei Europeu se separarà i cremarà a l’atmosfera poc abans que el mòdul de la tripulació d’Orion esquitxi el mar. La segona missió Artemis tindrà un pla de vol similar però amb quatre astronautes. Més informació: https://www.esa.int/Science_Exploration/Human_and_Robotic_Exploration/Orion/Artemis_I https://celobertplanetari.blogspot.com/2021/01/missio-artemis-primera-aventura.html Experimentos a bordo de Artemis I https://www.youtube.com/watch?v=1Uc8LSnuXc4 https://www.mdscc.nasa.gov/index.php/2022/12/09/los-equipos-de-la-mision-se-estan-preparando-para-el-amerizaje-de-orion/ Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Científiques de tots els temps
Científiques n’hi ha ara i sempre n’hi ha hagut Una manera de descobrir com la ciència ha avançat és mirar les persones que l’han construït, a través d’activitats d’astronomia i d’activitats escolars. En aquest recorregut hi trobem dones que, en èpoques molt diferents i amb moltes dificultats, van aconseguir aportar coneixement fonamental a l’astronomia i a la manera com entenem l’univers. Així doncs, continuant la nostra llista de dones astrònomes aquí n’anomenen algunes més: Sophia Brahe. Astrònoma i horticultora, nascuda un 24 d’agost del 1559 a Dinamarca. La petita de 10 germans, entre ells el Tycho Brahe, un famós i reconegut astrònom amb qui va treballar molts anys observant el cel. Quadre de Sophia Brahe Tot i que la família no volia que la petita Sophia estudiés, el seu germà sempre li va donar suport, i ella molt aviat va demostrar aptituds per la química, l’horticultura i, sobretot, per l’astronomia. Es va anar formant de manera autodidacta, ja que en aquell temps les dones no eren acceptades a la universitat. Va fer classes particulars de matemàtiques, música, astrologia, alquímia, medicina, genealogia i literatura clàssica. Al veure com es formava la seva germana, Tycho Brahe la va agafar com ajudant. Junts van fer tot tipus d’observacions i algun que altre descobriment. Sophia va participar en la confecció del catàleg d’estrelles del seu germà i en l’observació del gran cometa del 1577. https://es.wikipedia.org/wiki/Gran_Cometa_de_1577 Viuda molt jove, va administrar les propietats de la família i va esdevenir una experta en horticultura. Els seus aprenentatges en química (abans coneguda com alquímia) li van servir per fabricar remeis molt apreciats entre l’alta societat de Dinamarca. Tot i el poc suport dels seus pares, obligada a casar-se molt jove, viuda en dues ocasions, i moments de ruïnosa economia, no va parar d’estudiar, sent un exemple de coneixement per les dones. Maria Cunitz. Astrònoma seguidora de Kepler nascuda un 22 d’agost del 1610. Va néixer a Wołów (Silèsia, Polònia). Escultura de Maria Cunitz Filla de pares benestants i cultes. Això li van permetre tenir una bona educació. Un dels tutors que va tenir, metge i molt aficionat a l’astronomia, esdevingué el seu marit uns anys més tard. Gairebé amb deu anys Maria parlava hebreu, grec, llatí, alemany, polonès, italià i francès. Entre d’altres també va obtenir coneixements en medicina, història i matemàtiques. En aquell temps podríem dir que Maria era una privilegiada. Degut als seus coneixements i aportacions a la ciència era coneguda com la Palas de Silèsia (déu de la saviesa segons la mitologia grega). En el transcurs de les seves observacions va examinar les Tablas rudolfinas de Kepler, basades en les observacions de Tycho Brahe en les que va trobar errors i considerà que els mètodes de càlcul eren massa complexos. Va proposar corregir i simplificar i així va néixer el seu gran llibre Urania Propitia, escrit en alemany i llatí. https://www.historyofinformation.com/detail.php?entryid=4087 Un cràter de Venus porta el seu nom: Cunitz. Elisabetha Koopman Hevelius. Astrònoma polonesa nascuda el 1647 a la ciutat de Danzig (actualment Gdansk). Des de ben petita ja sentia fascinació per l’univers, cosa que la va portar a apropar-se a un dels grans astrònoms de la ciutat on vivia, Johannes Hevelius, astrònom de renom i que disposava a casa seva d’un observatori. Gravat de Elisabetha observant el cel amb un octant de llautó Tot i la seva joventut, Elisabetha, tenia molts coneixements de matemàtiques, càlcul i llatí – llengua que feia servir per escriure’s amb altres científics. Amb el Johannes es veien tot sovint i els lligava una promesa, la que ell li havia fet, «un dia quan siguis gran t’ensenyaré les meravelles del cel». I així va ser: tan bon punt ella va considerar que estava preparada, va anar cap a l’observatori, quan va fer els 15 anys. Quina emoció! Allà a casa seva tenia tot d’artefactes construïts per ell! La gran finestra a l’univers! Van observar i descriure taques solars, cartografiar la lluna, descobrir la libració lunar i 4 cometes i començar a elaborar un catàleg d’estrelles, entre altres. Johannes va morir el 1687 i Elisabetha, que es va convertir amb la seva esposa als 16 anys, va continuar amb la feina que havien estat fent plegats. Va acabar i publicar tres llibres de Johannes Stellarum Fixarum (1687), Firmamentum Sobiescianum, sive Uranographia (1690) i Stellarum Fixarum (1690), que incloïa un catàleg d’estrelles i un atles de constel·lacions explicant la posició exacta de més de mil cinc-centes estrelles, obtingudes a ull nu, sense cap telescopi. En honor seu es va anomenar el planeta nan 12625 Koopman i el cràter Corpman a Venus. Dones científiques: Hipàtia Enheduana, adorn del cel https://celobertplanetari.blogspot.com/2018/02/dia-internacional-de-les-dones-i-les.html Dones que han fet història a l’espai exterior Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Programa Artemis: primera missió tripulada a la Lluna 2025
Missió Artemis, primera aventura d’exploració espacial. Neil Armstrong va ser el gran afortunat: el primer humà en trepitjar la Lluna, ell i el seu company Buzz Aldrin. D’aquest fet fa ja 50 anys, i en total després l’han trepitjat 10 persones més. A l’esquera Armstrong, al mig Collins i a la dreta Aldrin Des d’aleshores no hem parat d’investigar-la, ja no en persona, sinó amb sondes espacials, que no posen en perill a cap ésser humà, i surten més econòmiques. Llista de missions d’exploració de la Lluna. Lunar Reconnaissance Orbiter Gràcies a aquestes missions en sabem cada cop més sobre la lluna. Tota aquesta informació i les ganes d’explorar i avançar cap a un futur diferent ha portat a la NASA a crear la nova missió tripulada prevista pel 2024. Es dirà missió Artemis, “deessa de la Lluna” en la mitologia romana, i aquesta vegada allunitzaran per primera vegada al pol sud, on s’ha trobat aigua recentment. https://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_a_la_Lluna. En les nostres activitats d’astronomia i en les sessions al planetari mòbil posem el focus en com l’exploració espacial ens ajuda a estudiar millor la Terra i el seu entorn, a més de millorar tecnologies que després s’apliquen en el seguiment del clima i els recursos del planeta. Ja fa molt que els científics saben que hi ha aigua gelada a la Lluna. Alguns estudis que han proporcionat diverses missions com el mòdul Lunar Reconnaissance Orbiter de la NASA han confirmat que les zones més fosques i fredes de la superfície lunar podrien estar plenes de gel. El més extraordinari, però, és que no sols hi pot haver aigua a les parts fosques i fredes, sinó també a la superfície il·luminada pel Sol, i això ho sabem gràcies al telescopi aeri SOFIA. El programa té previst una tripulació de quatre astronautes, dos dels quals baixaran a la Lluna, una dona i un home; els altres dos es quedaran al mòdul. https://www.nasa.gov/specials/artemis-team/. La NASA disposa de col·laboracions privades d’empreses científiques i tecnològiques que duen a terme tot tipus d’estudis per poder garantir al màxim la seguretat tan dels astronautes, com del transport i la tecnologia. Per aquesta missió la NASA farà servir el coet més potent que s’ha construït mai, el sistema de llançament espacial (SLS) https://ca.wikipedia.org/wiki/Space_Launch_System amb la nau Orion. Proves coet Space Launch System (SLS) el Centre Espacial Stennis de la NASA Misisipi, EE.UU Artemis serà la primera missió d’aquesta nova aventura d’exploració espacial. Poder comprendre més l’univers, el nostre planeta, i preparar el camí cap a Mart… Fascinant! https://www.nasa.gov/artemisprogram Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Dones que han fet història a l’espai exterior
Dones que han fet història a l’espai exterior L’11 de febrer és el Dia Internacional de les Dones i les Nenes a la ciència, i com cada any, en volem anomenar algunes. Sempre les tenim en compte en les nostres activitats d’astronomia i activitats medi ambient, posant en valor el paper de les dones en la recerca. Seguint la nostra llista de científiques i en el camp de l’astronomia, ja que és el que nosaltres divulguem, aquest any coneixerem algunes de les primeres dones que han fet història a l’espai exterior. Volando a las estrellas, Sally Ride (1951-2012) (foto NASA) Física estatunidenca i astronauta (1951-2012), amb 32 anys es convertia en la primera dona més jove a viatjar a l’espai. Entre d’altres va ser controladora de vol dels transbordadors espacials i va ajudar al desenvolupament del braç robot d’un transbordador i a desplegar dos satèl·lits de comunicacions. Divulgadora, mestra i escriptora de llibres de l’espai. «Yo nunca había soñado con ser astronauta pero en el momento en que se presentó la oportunidad me lancé a por ella e inmediatamente me di cuenta de que eso era lo que de verdad quería hacer.» Svetlana Savitskaya (1948), una cosmonauta que paseó por el espacio (foto NASA) Astronauta, pilot esportiva i de proves, va ser campiona mundial de vol acrobàtic i la segona dona en anar a l’espai. Uns dies després es convertia en la primera dona a realitzar un passeig espacial. Durant tres hores i mitja, ella i un altre membre de la missió, van fer tasques de muntatge i soldadura al buit. Es va nombrar un asteroide en honor seu: el 4118 Sveta (que vol dir llum). Està al cinturó d’asteroides i va ser descobert el 1982 per una altra astrònoma ucraniana, Liudmila Zhuravliova. Peggy Whitson: “No hay nada que no se pueda arreglar con alambre y unos alicates, ni siquiera en la Estación Espacial” (foto NASA) Nascuda el 9 de febrer de 1960, científica, bioquímica i cap d’astronautes de la NASA. Va realitzar importants estudis en ciències humanes i ciències de la microgravetat. Primera dona comandant de l’Estació Espacial Internacional. En aquest moment ja té el rècord d’estada a l’espai, on complirà els 57 anys. Eileen Collins (foto NASA) Durant tres anys va pilotar un avió d’entrenament, Northrop T-38 Talon, on va aprendre tècniques de velocitats supersòniques, acrobàcies, vols nocturns i navegació. Va obtenir un màster en ciències d’investigació i gestió de sistemes espacials. En reconeixement a tots els seus serveis ha obtingut varis premis i medalles honorífiques, i el seu nom apareix a l’enciclopèdia britànica de 300 dones que canviaran el món. Conèixer-les ja és un gran pas, però en volem més! I comptem amb tu, sigui en el camp que sigui. Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Capa d’ozó
Capa d’ozó La capa d’ozó és una capa de gas que es troba a l’estratosfera de la Terra i que absorbeix gran part de la radiació ultraviolada d’alta freqüència provinent del Sol. Va ser descoberta el 1913 per uns físics francesos i molt examinada per un meteoròleg britànic a través d’un espectrofotòmetre, instrument que podia mesurar la quantitat d’ozó sobre la superfície terrestre. (l’espectrofotòmetre Dobson). Dins les nostres activitats medi ambient (sessions al planetari mòbil, tallers i dinàmiques, recursos educatius…) ajudem a entendre com la contaminació atmosfèrica afecta directament els sistemes naturals del planeta. Cada molècula d’ozó està formada per 3 àtoms d’oxigen. Aquests es creen a l’atmosfera a partir de la radiació ultraviolada. A la superfície de la Terra l’ozó és oxidant i tòxic, però allà dalt, a l’estratosfera terrestre, entre 15 km i 40km d’altura, els seus efectes sobre la vida són molt beneficiosos. Sense aquesta capa d’ozó, la vida a la Terra tal com la coneixem no existiria. Fins aquí tot bé, però hi ha una fet que ens posa en alerta! La disminució de la quantitat d’aquest ozó a l’estratosfera. Actualment sabem que gran part d’aquesta disminució es deu a la contribució humana, principalment, i segons estudis científics, a l’expulsió de gran quantitat de freons a l’atmosfera, coneguts com clorofluorocarbonats CFC. Aquests CFC es fan servir com a propel·lent d’alguns aerosols, laques, insecticides, escumes d’afaitar… Així com en els fluids refrigerants dels frigorífics i aparells d’aire condicionat. Actualment, alguns d’ells ja estant prohibits i s’han reduït molt; tot i així encara se’n fan servir i els efectes dels gasos ja emesos continuen. Aquests gasos CFC es queden anys en suspensió, i a mesura que van pujant a les diferents capes de l’atmosfera, son sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables. Un cop arribats a l’estratosfera, les radiacions ultraviolades del Sol fan que alliberin un radical de clor que queda lliure i pot atacar les molècules d’ozó, començant tot un procés químic que pot destruir ràpidament milers de molècules d’ozó. A l’Antàrtida hi ha un gran forat a la capa d’ozó (zona amb una concentració d’ozó molt menor a la natural), que alerta a la comunitat científica. Aquesta notícia es feia pública per primera vegada el 1985 en un article científic. Això va preocupar i va posar en alerta a l’Assemblea General de les Nacions Unides, i un 16 de setembre es va firmar el Protocol de Montreal: un tractat internacional per protegir la capa d’ozó. Imatge de l’estat més recent de la capa d’ozó sobre l’Antàrtic. https://ozonewatch.gsfc.nasa.gov/ Sí que és veritat que, de forma natural, aquest forat sempre és major a la primavera que a l’hivern degut a certes reaccions químiques que es produeixen a diferents temperatures; però no es poden confondre aquestes variacions cícliques del cap de l’any amb una millora o empitjorament de la situació en general. Ara la disminució de la concentració d’ozó és més ràpida i més agreujada que mai. Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
El telescopi espacial James Webb
El telescopi espacial James Webb Aquí el tenim! El telescopi espacial James Webb, aquesta fantàstica obra d’enginyeria que ens permetrà observar l’univers com mai fins ara. Poder captar les imatges més remotes ens canviarà la nostra perspectiva de l’univers i com no, la de la nostra pròpia existència. Més que una fita tecnològica, també és un exemple perfecte per treballar a l’aula dins l’àmbit de la ciència i les activitats d’astronomia, ja que permet entendre com funciona l’observació de l’espai i com es construeix el coneixement científic avui dia. Últimes comprovacions del telescopi espacial James Webb abans de posar-lo en marxa, a les instal·lacions de Northrop Grumman a Redondo Beach, Califòrnia És preveu llançar el Telescopi espacial James Webb després de molts imprevistos el 25 de desembre del 2021 a bord del coet Ariane-5 que es llençarà des del Port Espacial d’Europa a la Guaiana Francesa, a la costa nord-est de Amèrica del Sud. https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/El_lanzamiento_de_la_mision_Webb_previsto_para_el_18_de_diciembre_de_2021 És un programa internacional liderat per la NASA juntament amb els seus socis ESA (Agència Espacial Europea) i l’Agència Espacial Canadenca. Constitueix una missió amb aportacions de milers de científics, enginyers i altres professionals de més de 14 països. Alguns membres de l’equip Després del llançament, Webb passarà un període de posada en marxa de sis mesos ple d’acció. Moments després de completar un viatge de 26 minuts a bord del vehicle de llançament Ariane 5, la nau espacial es separarà del coet i la seva xarxa solar es desplegarà automàticament. Un cop es comenci a desplegar el telescopi els instruments entraran a l’ombra i començaran a refredar-se. Durant les setmanes següents, l’equip de la missió supervisarà que no falli res. Es desplegarà el trípode de mirall secundari, el mirall primari, i els instruments s’encendran lentament cap a l’òrbita prescrita. Trigarà un mes a volar a la seva ubicació, i no orbitarà a la Terra si no a gairebé un milió de quilòmetres de distància. Webb orbitant com es veu des de dalt del pol nord del Sol i com es veu des de la perspectiva de la Terra. Michael McClare / Aaron E. Lepsch / Josh Masters a través del Goddard Space Flight Center de la NASA. Anirà desplegant-se lentament a mesura que avança. Tot controlat des de la Terra per resoldre qualsevol problema que pugui sorgir. Quan s’hagi refredat i estabilitzat a la temperatura adequada es produiran diversos mesos d’alineacions a la seva òptica i calibratges dels seus instruments científics. Webb és el que es coneix com un telescopi anastigmàtic de tres miralls: un mirall principal que és còncau, el secundari que és convex i funciona lleugerament fora de l’eix, i el tercer elimina l’astigmatisme resultant i també aplana el pla focal; això també permet un camp de visió més ampli. El mirall secundari és el mirall rodó situat al final de les barres llargues, que es pleguen en la seva configuració de llançament. Aquests miralls estan recoberts d’una fina capa d’or que els optimitza per reflectir la llum infraroja. Els científics i enginyers van determinar que un mirall primari havia de mesurar 6,5 metres de diàmetre per calcular la llum d’aquestes galàxies tan distants. Un mirall tan gran no s’havia llançat mai a l’espai. Construir-lo ha sigut un gran desafiament. L’equip Webb va decidir fabricar els segments mirall a partir de beril·li, que és alhora fort i lleuger. Cada segment pesa aproximadament 20 Kg. Més info https://www.jwst.nasa.gov/content/observatory/ote/mirrors/index.html. Els miralls són plegables en segments perquè puguin cabre en un coet, desplegant-se després del llançament. Cadascun dels 18 segments de mirall amb forma hexagonal fa 1,32 metres de diàmetre. El mirall secundari fa 0,74 metres de diàmetre. Explorar la història còsmica des del nostre petit planeta blau és un privilegi que ens guiarà sobre els orígens de l’univers i el nostre lloc en ell. El centre de la via làctia observada amb infrarojos pel telescopi d’ESO. https://www.eso.org/public/spain/images/eso0846a/ Primeres imatges James Webb Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Christina Koch, 328 dies a l’espai
Christina Koch, 328 dies a l’espai Christina Koch estatunidenca, ha estat la primera dona a estar més temps a l’espai, 328 dies, a bord de l’Estació Espacial Internacional. Cristina Koch (foto NASA) Cristina Koch de 41 anys, llicenciada en Física, Matemàtiques i Enginyeria Elèctrica, havia treballat com a enginyera al laboratori d’Astrofísica d’Alta Energia de la NASA, on dissenyava instruments científics per a diverses missions espacials. Un selfie amb la Terra reflectida al casc (foto NASA) A l’octubre també va fer el primer passeig espacial totalment femení, juntament ambJessica Meir. Com a anècdota de la NASA, un passeig previst anteriorment amb les astronautes Koch i Anne McClaines va haver de suspendre per falta de vestits d’astronauta amb talles adequades per elles. Koch i McClain (foto NASA) La seva missió consistia a sortir fora de l’estació per acabar les tasques d’instal·lació d’unes bateries noves. El 28 de desembre, Koch va superar la marca anterior per a una dona, La bioquímica Peggy Whitson que hi va estar 289 dies seguits. L’astronauta Christina Koch ha estat a l’estació Espacial Internacional des del 14 de març de 2019 fins aquest dijous passat 6 de febrer del 2020. Koch ha aterrat amb la nau espacial russa Soyuz MS-13 a l’estepa del Kazakhstan juntament amb l’italià Luca Parmitano i el rus Aleksandr Aleksandrovich Skvortsov. Koch, Luca i Aleksander (foto NASA) Un cop a la Terra, Koch ha declarat que trobarà a faltar la microgravetat. És francament divertit estar en un lloc on pots saltar al voltant del sostre i del terra quan vulguis.També a fet grans tasques en la recerca per la medicina, alguns d’ells, com el dels cristalls en la microgravetat, que consisteix a la cristal·lització de la membrana d’una proteïna que va lligada al creixement de tumors i supervivència de càncers. Tot això ho treballem amb els nostres recursos educatius que incloem en les activitats d’astronomia i activitats escolars de Cel Obert, que permeten treballar el paper de les dones a l’exploració espacial i la recerca científica actual. I com diem a Cel Obert, La ciència no té sexe, endavant científiques! Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Hi pot haver vida a Venus?
Hi pot haver vida a Venus? De tots els elements que puguin existir i coneixem, la majoria venen de les estrelles: aquestes, al morir, escampen els seus elements sembrant tot l’espai de carboni, calci, ferro… permetent l’origen de la vida tal com la coneixem. Nebulosa del Cranc Els habitants de la Terra som fills i filles d’aquesta pols d’estrelles, juntament amb la resta de l’univers. Hi pot haver vida en altres llocs? Segurament sí. On i com? Aquestes preguntes ara per ara encara no tenen resposta (encara!). Tenint en compte les dimensions de l’univers i la nostra tecnologia la cosa es complica encara més. En les projeccions dins el planetari mòbil explorem aquestes preguntes. Un petit fragment de l’univers NASA Sempre diem que per sorgir vida hi ha d’haver unes condicions òptimes, oxigen, aigua líquida, una temperatura determinada… Però… i si fos més fàcil del que ens pensem? Venus, el segon planeta veí de la Terra, és un planeta que està a la zona habitable del Sistema Solar. Ara bé, amb unes condicions terribles per la vida, si les comparem amb les de la Terra. Però a latituds d’uns 50 km sobre la seva superfície hi ha una temperatura i pressió moderada similar a la de la Terra. I si algun tipus de vida aflorés allí? Imatge de Venus de l’agència espacial japonesa Ja fa temps que s’especula si en els núvols de Venus hi pot haver vida. La primera vegada que van detectar fosfina a Venus va ser el 2017 per Jane Greaves amb el telescopi James Clerk Maxwell Telescope. Però no era prou concloent. Gràcies a la col·laboració d’ALMA – European Southern Observatory i de l’Observatori Europeu del Sud, fent servir alguns dels seus telescopis més grans i més avançats del món, s’ha pogut confirmar la presència de fosfina també a l’atmosfera de Venus. És un gas incolor i tòxic però que en el nostre planeta generalment està associat a la vida, entre d’altres amb microbis en un entorn amb oxigen. Representació de les molècules de fosfina Això indica microbis Venusians? No necessàriament. El Planeta Venus té àcid sulfúric i altres gasos que combinats podrien produir aquesta fosfina? De Fosfina també se n’ha trobat a d’altres llocs, com per exemple a l’atmosfera de Júpiter o Saturn. Si a Venus hi han petits microbis Venusians flotant a l’atmosfera, potser ho sabrem d’aquí a un temps gràcies a la comunitat científica. Nosaltres mentrestant anirem somiant amb vida Venusiana i en altres mons, inclòs el nostre. Astronauta des de l’Estació Espacial Internacional | NASA Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Enheduana, adorn del cel
Enheduana, adorn del cel Totes les persones tenim mèrit, però les dones hem estat massa temps a l’ombra, i per que això canviï hem d’anar posant el nostre granet de sorra i augmentar l’atenció sobre elles/nosaltres, que en són/som moltes! Cel obert planetari i ciència mòbil estarà encantat de col·laborar en aquesta tasca de visualització, a través de les nostres activitats d’astronomia i recursos educatius, remarcat des del descobriment més antic que hi hagi constància, a càrrec d’una dona, fins a l’aportació més moderna d’ara el 2019… Esperem que tu també estiguis o puguis arribar a estar en aquesta llista.Moltes segurament s’hagin perdut en la història o no en sabrem mai res, ja que no podien com a dones desenvolupar o realitzar les seves inquietuds científiques, fos en el ram que fos. I ja que ens dediquem a l’astronomia, la nostra recerca serà sobre dones en aquest camp. Ja hi ha constància de la tasca de les dones en l’astronomia des de fa més de 4.000 anys. Començarem anomenant a la que potser sigui la primera astrònoma, Enheduana o Enkheduanna (2285–2250 aC): suma sacerdotessa de la Lluna, una de les dones conegudes més antiga de la història en ser la primera a tenir un càrrec polític. Poetessa, escriptora, astrònoma… Molts dels seus escrits trobats són reproduccions, on consta la seva pròpia firma. El seu nom en idioma sumeri vol dir “gran o summa sacerdotessa”; poèticament «Hedu» significa “adorn”, i «An«, “cel”. Per tant la nostra Enheduana seria “l’Adorn del cel”, suma sacerdotessa de l’adorn del cel o suma sacerdotessa de la lluna. Nom de Enheduana escrit amb escriptura cuneïform Disc d’alabastre blanc on es veu a Enheduana (la segona a l’esquerra) fent una ofrena, acompanyada d’un oficial de l’harem, el seu majordom i el seu escriba. Descobert per l’arqueòleg britànic Sir Leonard Wooley a l’any1928. University of Pennsylvania Museum. Com a sacerdotessa era l’encarregada de vetllar per la correcta execució dels rituals, organitzar la recollida de les collites, el manteniment de graners, i la fabricació de cervesa. El temple era un lloc d’aprenentatge i d’informació i ella es dedicava també a la llista dels Reis sumeris de la ciutat i a l’estudi del firmament, cosa que fa pensar que segurament també sigui la primera astròloga i astrònoma.Taules de fang on hi ha llistes de reis sumeris Associada i identificada amb el planeta Venus, deessa de l’amor, la guerra i protectora de la ciutat d’Uruk . Fascinada per les estrelles, va elaborar els que potser són els primers mapes estel·lars entre altres, escrits i poemes… També va crear observatoris per poder veure les estrelles, la lluna i els moviments cossos celestes, i va ajudar a construir un dels primers calendaris religiosos. Mapa estel·lar sumeriReconstrucció del d’Ur, al fons les ruïnes del Giparu, un dels temples on vivia Enheduanna i on va segurament va morir. No es pot trobar cap tomba real per Enheduanna. L’única fossa on es pot assignar una data definida és per al seu servent, Adda. Panoràmica del Ziggurat d’Ur Referències: https://ca.wikipedia.org/wiki/Enheduanna https://www.cddc.vt.edu/feminism/Enheduanna.html http://nordlich.blogspot.com/2013/01/mujeres-de-mesopotamia.html Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades