Colors de l’aurora boreal
Colors de l’aurora boreal Us heu preguntat mai per què l’aurora boreal té aquests colors? Doncs bé, aquí va la resposta. Foto: Paul Hardy / Getty images Les partícules que envia el vent solar estan carregades elèctricament, i quan arriben a la Terra interactuen amb les diferents composicions d’àtoms i molècules que conté l’atmosfera. Això provoca entre elles una gran excitació d’energia i com a conseqüència s’allibera energia en forma de fotons. Aquests fotons tenen una longitud d’ona que es troben dins l’espectre que nosaltres podem captar, generant els diferents colors que formen l’aurora boreal. Cel Obert tenim recursos educatius i activitats escolars per a entendre millor la interacció entre el vent solar i l’atmosfera terrestre. Foto: Gtres L’atmosfera està composta de gasos varis, principalment d’un 78% de nitrogen i un 20% d’oxigen; per tant, els colors d’aquests gasos són els que veiem més. L’oxigen, a una determinada alçada, a uns 100km, el veiem d’un color verd, i és el que veiem més, perquè és més fàcil de ionitzar amb les partícules carregades que venen del sol. Però, en canvi, les partícules d’oxigen que podem trobar a més alçada, a uns 300 km, les veiem vermelloses i costen més de veure, ja que es necessita més energia i només es dona a las zones més altes de l’atmosfera. Cap al nord, per exemple, podríem arribar a veure-les: a Irlanda, Escòcia… El Nitrogen en canvi, produeix aquests colors rosats o lilosos. Són aurores molt intenses i fulminants. En determinades ocasions també en produeixen de blaves, molt rarament vistes per l’ull humà. Platja de Tasmània, on podem també veure a dalt el Gran Núvol de Magalhães. Foto: James Stone/ Insight Investment Photographer of the Year 2019 I sabeu què? A la Terra no és l’únic planeta on hi ha aurores. També n’hi ha a Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i possiblement en algun planeta més com Mart o Venus tot i que serien molt dèbils. Júpiter foto feta per la NASA,ESA amb el telescopi espacial Hubble, que pot captar la radiació ultraviolada. L’aurora boreal a part dels colors també fa soroll! Uns investigadors Finlandesos ho van descobrir al 2012. És un so similar al que sentim al trepitjar fulles seques. Què bonic, oi? Però nosaltres no el detectem, ja que es produeix a uns 70 km sobre els nostres caps. El nom li va posar Galileo Galilei, en referència a la deessa romana de l’alba Aurora i el seu fill, representant els vents del nord. I a les latituds de l’hemisferi sud, es coneix com a Aurora Austral. La millor època per observar-les és durant els mesos de setembre, octubre, febrer o març, entre les 21h i les 23:30h de la nit. Foto: Nicholas-Roemmelt / Epson International Pano Awards 2016 Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Trànsit de Mercuri
Trànsit de Mercuri El pròxim 11 de novembre es podrà veure des de Catalunya un trànsit de Mercuri. Què és un trànsit? Un trànsit és el pas d’un planeta o de qualsevol altre astre pel davant del Sol. Tan sols Mercuri i Venus, per trobar-se més a prop del Sol que la Terra, poden transitar pel davant del Sol. (Trànsit (astronomia) a Viquipèdia). El trànsit començarà a les 12:35h Temps Universal (TU) (13:35 hora oficial).El trànsit comença en el moment en què la silueta del planeta toca la silueta del Sol. Poc a poc es pot observar com una minúscula ombra opaca va intruduint-se al disc solar, i la va travessant fins a arribar a l’altre extrem, desapareixent. En aquest moment, el trànsit s’haurà acabat. Tot i que vist des d’aquí Catalunya, i tot Europa, la major part d’Àfrica, l’Oest d’Àsia i l’Orient Mitjà el Sol es pondrà quan el trànsit encara no s’hagi acabat. A més a més, no es veurà igual a tots els llocs de la Terra. Depenent de l’alçada del Sol sobre l’horitzó en cada lloc durant el trànsit, en unes zones es podrà veure tot sencer, en d’altres una part i en d’altres no serà visible. Veure un trànsit de Mercuri no és tan espectacular com pugui ser un eclipsi de Sol o Lluna, però no ens negareu que poder veure el petit planeta passar davant el Sol és emocionant! Només ho podem observar cada 4 o 13 anys, ja que les inclinacions de les dues òrbites de Terra i Mercuri són diferents. Tot i això, cada maig i cada novembre Mercuri es col·loca entre la Terra i el Sol, però la majoria de les vegades l’observem per sobre o per sota de l’astre rei.Tot plegat fa que en mitjana tan sols hi hagi 13 trànsits cada 100 anys.El darrer trànsit de Mercuri va ser el 9 de maig de 2016, i el proper el 13 de novembre del 2032. Aquest tipus d’observacions es poden viure a través de les nostres activitats d’astronomia a mida, per a centres escolars i altres esdeveniments culturals. Com que nosaltres no ens ho volem perdre, estarem el dia 11 de novembre a CanBou (Orbí) https://goo.gl/maps/wDtxqNtGiL3F4sKd6 a 2/4 de 2 de la tarda, amb el nostre company Toni i el seu telescopi. Recordeu que no s’ha de mirar mai el Sol directament, sempre amb protecció especialitzada i amb telescopi, amb els filtres adequats. Si voleu venir podeu escriure un correu a montse@celobert.net o trucar al 659816829 Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Dones científiques: Hipàtia
Dones científiques: Hipàtia Començarem per una frase que va dir Jill Tarter «Ser científica significa que nunca debes crecer. Nunca debes de parar de preguntarte por qué». Hi haurien d’haver més científics en general: homes i dones, i aprofitant que aquest 11 de febrer és el dia internacional de la nena i dona a la ciència, ho dedicarem a elles, perquè és ben veritat que en aquest món, depenent de l’època que han nascut, ho han tingut més que difícil que ells. És per això que els hi volem dedicar un pensament i donar les gràcies, a totes elles, com sempre fem en les nostres activitats escolars i recursos educatius. No voldria deixar-me’n cap, tot i que n’hi ha algunes que, pels motius que hem comentat abans, fins i tot és difícil tenir-ne constància o memòria. Des d’Agnòdice passant per Sonia Fernandez… Doncs, ja que ens apassiona l’astronomia, n’agafarem una d’elles, que consta va ser la primera dona matemàtica i astrònoma de la història. Hipàtia o Hipàcia d’Alexandria: filòsofa ,matemàtica, astrònoma, escriptora, inventora i astròloga,neoplatònica. Filla de Teó (Theon), matemàtic i cap de la Biblioteca d’Alexandria. Que va tenir un paper important a instruir-la. No consta massa informació sobre ella, tenim alguns escrits dels seus deixebles, però això pot donar peu a què algun s’hagi canviat o poetitzat. Però el que sí que sabem de ben cert és que va ser una gran dona dedicada a la ciència, brillant en el camp de les matemàtiques i d’altres ciències. Per aquells temps, on encara alguns creien que la Terra era el centre de l’univers, ella amb els seus estudis derivats de l’Escola neoplatònica, amb creences dels pitagòrics, instruïa als seus alumnes, però això sí, respectant la religió de cada un, cosa que donava peu a tenir tants deixebles que venien d’arreu del món a l’escola d’Alexandria, on ella feia les classes. Hipàtia, representada per Rafael en «L’Acadèmia d’Atenes» Va fer càlculs matemàtics dels moviments dels planetes al voltant del sol, trets d’uns escrits del Ptolomeu a Les Tables o Cànon Astronòmic. Representación del movimiento aparente del Sol y los planetas si se sitúa la Tierra en el centro. Sabem gràcies als escrits d’alguns dels seus deixebles, que va confeccionar un planisferi celeste (Història), i un areòmetre per pesar els líquids. Pels seus coneixements va tenir veu a la política, i tant pagans com cristians recorrien a ella per obtenir savis consells. El 17 d’octubre de 412 va ser el fi del somni d’Alexandria, per culpa de Ciril, que va ser anomenat bisbe. Alexandria es va enfonsar en una violència extrema. Els assassinats entre grups de creences diferents succeïen contínuament. Per Ciril, la influència de Hipàtia entre els alts càrrecs de la política imperial i municipal, representava una amenaça. Retrato imaginario de Hipatia per Rafael Sanzio (1509-1510). Va néixer el 370 i va ser assassinada el 415, quan només tenia 44 o 45 anys. Isabel-Clara Simó li va dedicar el poema Hipaties, la sàvia. El patriarca va atiar gent estúpida com ellavisant-los del perill: que Hipatiesera un esguerro i que portaria malalties i dissort. Cremar vives dones cultes i llestesés una tradició antiga, és la mort que propiciael fanatisme emboscat en el cor foscdels prepotents. La muerte de Hipatia En el seu honor dóna nom a un cràter de la lluna: Hypatia.Ágora (película) Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Efecte hivernacle
Efecte hivernacle El dia 22 de març és el dia mundial de l’aigua, el dia 23 és dia mundial de la meteorologia i el dia 26 el dia mundial del clima. Quin mes de març més ambiental! És per això que aprofitant l’ocasió us vull explicar un fenomen que afecta aquests tres dies mundials i a nosaltres mateixos: l’efecte hivernacle. L’efecte hivernacle és natural i necessari per a la vida. En el planeta Terra, l’atmosfera que l’envolta està composta per gasos que generen aquest efecte hivernacle, com el diòxid de carboni i el vapor d’aigua. Aquests absorbeixen part de radiació infraroja que la superfície terrestre emet, impedint que part d’aquesta radiació escapi cap a l’espai, i això provoca, per tant, que la temperatura mitjana de l’aire sigui de 15 °C, fent possible la vida. El problema que actualment tenim és l’augment considerable de la concentració d’aquests gasos en molt poc temps. D’aquesta manera la temperatura mitjana és cada vegada més alta i se surt dels límits que afavoreixen la vida i l’equilibri dels ecosistemes, posant en perill la seva composició, recuperació i productivitat i el benestar de la vida tal com la coneixem. Cel Obert dediquem una part de les nostres activitats medi ambient, a través de l’òrbita ambiental: projeccions específiques al planetari mòbil i tallers experimentals. Els principals gasos d’efecte hivernacle segons protocol de Kyoto són: el vapor d’aigua, el diòxid de carboni (CO2), és un dels principals d’aquest afecte, resultant de tot tipus de combustions; metà (CH4) gas olorós que desprenen les zones pantanoses i els abocadors, entre d’altres; l’òxid nitrós (N2O), resultant de l’ús excessiu dels fertilitzants químics en l’agricultura; l’ozó superficial (O3) produït quan la llum del Sol reacciona amb la contaminació de les indústries i els vehicles;i els halocarbons: els hidrofluorocarburs (HFC), els perfluorocarburs (PFC), l’hexafluorur de sofre (SF6 ) i el trifluorur de nitrògen (NF3). Els halocarbons són d’origen industrial i no serien presents, de forma natural, a l’atmosfera si no fos per l’activitat humana. Així que posem-hi el nostre granet d’arena, informem-nos i siguem crítics, i busquem maneres de viure el nostre dia a dia més saludables, per a nosaltres i per al planeta Terra, que en definitiva ho és tot per a nosaltres. Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
88 Constel·lacions
88 Constel·lacions 88 constel·lacions que divideixen l’esfera celeste, (descarregar planisferi). Quasi totes elles estan impregnades d’històries quan els homes de l’antiguitat, intentant esbrinar els secrets del cel, feien dibuixos imaginaris agrupant estrelles. D’aquesta manera van descobrir diferents èpoques de l’any, es podien orientar… I totes elles amb el seu conjunt d’estrelles principals que les formaven. Diferents cultures, asteca, xinesa, hindú, inca, s’han imaginat diferents constel·lacions amb les mateixes estrelles. Aquí teniu una de les constel·lacions més famoses, fàcil de trobar, i visible arreu del món: Orió, el gran caçador. Però ells només varen poder representar el tros de cel que veien, és a dir, des de Grècia fins al nord d’Àfrica; la resta van ser creades per viatgers de l’hemisferi sud, i principalment per Johann Bayer (1572-1625), Johannes Hevelius (1611-87), i Nicolas-Louis de Lacaille (1713-62). Amb el temps i gràcies als telescopis més potents hem pogut anar més enllà, i descobrir més, i diferents estels. La Unió Astronòmica Internacional, en el seu primer congrés a Roma, el 1922, van decidir a partir de diferents estudis quines constel·lacions valia la pena conservar, juntament amb el seu nom en llatí, i la seva abreviatura. Els estels més importants d’una constel·lació són anomenats mitjançant una lletra grega o un nom en llatí de la constel·lació. Doncs, actualment ho tenim de la següent manera: 29 constel·lacions boreals al nord, 47constel·lacions australs al sud, i entre mig les 12 constel·lacions del zodíac, que estan a l’eclíptica, camí que recorre el Sol durant un any juntament amb els planetes i llunes. constel·lacions australs al nord constel·lacions australs al sud Les constel·lacions circumpolars són visibles a qualsevol nit de l’any (les que estan al voltant de l’Óssa Menor, on és l’estrella Polar) la resta a diferents mesos. Això sí, cada mes veurem les mateixes estrelles a les mateixes regions del cel.Us convidem a revisar les nostres activitats d’astronomia per a saber-ne més de les constel·lacions: sessions al planetari mòbil, visites al cel i observacions amb telescopi. constel·lacions circumpolars Llista de constel·lacions per àrea Llista d’estreblels per constel·lació Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Les galàxies
Les galàxies Les galàxies, formades per milers de milions d’estrelles de tot tipus, planetes, núvols de gas, pols còsmica, matèria fosca… Tot girant al voltant d’un mateix punt, unit per la força de l’atracció que experimenten, uns elements amb els altres. Via Làctia (Foto de la NASA) No fa tant encara, es pensava que la Via Làctia estava sola a l’univers, fins que el físic Edwin Hubble el 1919 a l’observatori del Mont Wilson en va descobrir d’altres més enllà, arribant a la conclusió, segons els seus i altres estudis, que l’univers es trobava en expansió, llei de Hubble. Aquest descobriment és un dels continguts que es treballen en les nostres activitats escolars. Va classificar les galàxies en espirals, espirals barrades i el·líptiques. Seqüència de Hubble. Aquesta ha sigut fins ara la base per a més classificacions posteriors. El·líptiques Galàxies velles amb poca matèria de gas i pols on a penes neixen estrelles. Cúmul galàctic Abell 383. En el centre hi ha la galàxia el·líptica ESO 325-G004 (NASA) Espiral Braços espirals d’estrelles joves que s’estenen des del centre cap a fora del disc. L’alta temperatura de les joves estrelles fan pressió en els gasos del voltant provocant la formació de noves estrelles. Andròmeda, a 2,5 milions d’anys llum de la Via Làctia. Foto (NASA) Galàxies espirals barrades Els braços espirals no surten del mateix nucli, sinó d’una estructura rectangular. Via Làctia NGC 1300, NASA&ESA Galàxies irregulars Estels joves i sense cap forma en concret. NGC 1427A, NASA&ESA Galàxies lenticulars En forma de disc han consumit gairebé tot el material. La galàxia NGC 5866 I n’hi ha d’altres, tot i que la majoria son esfèriques o el·líptiques. Amb el primer telescopi espacial construït per l’agencia especial Europea, posat en òrbita el 1990, telescopi espacial Hubble (que porta aquest nom en el seu honor), s’ha pogut captar la llum de les primeres galàxies que va sortir uns 600 milions d’anys després del Big Bang, quan l’univers era més jove. Segons el cens més recent publicat per l’ Astrophysical Journal, hi ha entre un o dos bilions de galàxies. La imatge és un muntatge de 10 anys d’observació del Hubble. Se’n diu el eXtreme Deep Field, o XDF. Ara en tenim d’altres que encara són més precisos per seguir l’evolució de galàxies, com el de l’ACT (Telescopi Cosmològic d’Atacama), i actualment El telescopi espacial James WebbUna colla d’investigadors han provat que les galàxies poden morir a causa d’un estrenyiment, quan són privades de la seva matèria. https://www.eso.org/public/spain/news/eso2101/ Entre els estels d’una mateixa galàxia hi ha un espai que s’anomena espai interestel·lar. Amb poca matèria o ple de gasos i pols d’una nebulosa. I el que hi ha entre galàxies, que se’n diu espai intergalàctic, quasi buit de matèria. El que diem matèria fosca, aquesta matèria invisible per nosaltres, però important perquè es mantingui tot unit, descoberta per Fritz Zwicky. I més tard seguida i certificada per Vera Rubin Nosaltres tenim la percepció visual que les galàxies es troben molt lluny les unes de les altres, però entre elles formen agrupacions que reben el nom de cúmuls de galàxies, i al mateix temps també es concentren en grans supercúmuls.La Via Làctia forma part d’un cúmul on hi ha unes 30 galàxies anomenat Grup Local, i aquest forma part d’un supercúmul de milers de galàxies que rep el nom de supercúmul de Virgo. Grup petit de galàxies HCG 87 (http://www.apod.cat/hcg-87-un-petit-grup-de-galaxies) La veritat és que com més sabem més preguntes tenim, i més misteriós i fascinant és l’univers, en constant moviment: galàxies més grosses que n’engoleixen d’altres, que col·lidir per formar-ne de noves, estrelles que naixent, moren, i en formen d’altres. I nosaltres allí dalt, en un dels braços de la Via làctia, formem part de tot aquest espectacle de la vida. Què més descobrirem? I què passarà? Què està per venir? Llista de galàxiesQuadre dels 110 objectes del Catàleg MessierConsells per a l’observació nocturna Veure totes les entrades Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Forats negres
Forats negres Un forat negre és moltíssima matèria concentrada en un sol punt de l’espai, provocant que la seva pròpia gravetat no deixi escapar ni la llum. Si ens trobéssim prop d’ell, no podríem evitar que se’ns mengés. Ni tan sols la llum n’escapa, d’aquí ve el seu nom: forat negre. Aquest tema forma part de les nostres activitats d’astronomia, sobretot en les projeccions per a ESO, Batxillerat i públics avançats. Això és el que va exposar per primera vegada el gèoleg John Michell. Simulació forat de la via làctia Al principi els van anomenar estrelles negres, donat que es comporten igual que una estrella molt i molt gran, sols que sense emetre llum. Això és perquè hi ha tal quantitat de matèria, que la mateixa gravetat ha fet que fos tant i tant comprimit que no hi ha espai entre les partícules subatòmiques, (neutrons, protons i electrons) i per tant hi ha moltíssima massa en molt poc espai. També es poden formar per la implosió d’una supernova. Quan hi ha tanta matèria en tan poc espai, la gravetat que genera aquest objecte fa que ni tan sols la llum pugui escapar de la seva atracció. I també es genera el que se’n diu una Singularitat espai-temporal, segons la teoria de la relativitat d’Albert Einstei. Hi ha diferents tipus de forats: – Forats negres primordials: no han sigut mai observats, ja que van ser creats molt al principi de l’univers a causa del big bang. – Forats negres supermassius: molt forts, amb milions de masses solars, esclats massius que formen grans quantitats de matèria a l’espai, com poden ser galàxies, cúmuls d’estrelles i altres. – Forats negres de massa intermèdia: aquests tenen milers de masses solars, com el que diuen que hi ha al centre de la galàxia on vivim, la via làctia, anomenat Sagitari A, a la constel·lació de sagitari, i no és l’única que en té. forat captat per la NASA de la galàxia M60-UCD1 – Forats negres de massa solar: aquests es formen quan esclata una estrella 3 vegades més gran que el sol, produint el que en diem una Supernova. El nucli es concentra de tal manera, que el seu volum cada cop és més petit i petit fins a ser un forat negre.– Un estel de neutrons, que és un astre que està molt comprimit però no prou per ser forat negre, i pot derivar a un forat negre si s’hi afegeix més matèria, i aquesta llum que escapa poden ser els anomenats púlsars. Estrella de neutrons B1259 agafant i disparant gas, d’una estrella companya.NASA Segons Schwarzschild, un forat negre és adimensional (cap dimensió) i segons Einstein, unidimensional, (una sola dimensió). Però segons Stephen Hawking, s’hi comprimeix tant la matèria que aquesta s’eixampla en la quarta dimensió, que és el temps, i alguns diuen que potser també en una cinquena dimensió. La primera detección de ondas gravitacionales llegando a la Tierra, Què són les ones gravitacionals? La importància del descobriment I com els podem veure? Si la llum també escapa, un forat negre és invisible, oi? Fins a arribar aquí tot eren teories a partir de grans observacions i estudis de grans científics. Ara bé, gràcies als telescopis de rajos X, i actualment als telescopis espacials Hubble i Kepler, s’ha pogut confirmar que sí que hi són. Al voltant del forat negre es pot detectar una gran quantitat de llum; si algun element cau dins del forat abans que desaparegui emet gran quantitat de llum i energia. Es detecta en un punt relativament petit, i a més tot gira molt ràpid al seu voltant. I també per les emissions de raigs gamma. I aquí tenim la primera imatge captada l’abril del 2019, d’un forat negre supermassiu al mig de la galàxia M87 Verge A, gràcies al projecte Event Horizon Telescope. I com no, si existeix el forat negre, també podem trobar, diuen alguns científics, el que en diem Forat blanc, que és tot el contrari del forat negre. Deixa escapar energia en comptes d’absorbir-la i això explicaria alguns quàsars que hi ha a l’altre extrem de l’univers. Una evolució d’aquesta teoria són els forats de cuc, portes en l’espai temps que podien comunicar en dos punts de llunyans de l’univers, o temps. Representació furats de cuc Més informació: Agujeros negros Radiació de Hawkin Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Mercuri
Mercuri És el més petit, i proper al Sol, només es pot veure a l’alba i al crepuscle. Dins el nostre planetari mòbil, amb les sessions dedicades als planetes, es pot descobrir visualment. La primera missió va ser la de Mariner 10 , entre el 1974 i 1975, cartografiant un 45% de la superfície. I la Sonda MESSENGER un altre 30%, havent-lo sobrevolat unes quantes vegades. Actualment va en camí la missió BepiColombo. https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/BepiColombo_enciende_sus_motores https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Dosier_de_prensa_-_BepiColombo Foto NASA Gira molt ràpid en la seva òrbita 88 dies (la Terra 365). Si no fos tan ràpid, el Sol ja se l’hagués empassat; però té una rotació lenta de 59 dies (la Terra 24). Això provoca que les albades i postes del sol es vegin cada 180 dies. Quasi no té atmosfera, dies llargs i nits llargues. Durant el dia la temperatura és de 430 °C i de nit cau en picat a -180 °C, Ja que l’atmosfera no és prou densa com per retenir durant la nit l’escalfor que s’ha acumulat durant el dia. Superfície similar a la de la Lluna, gris, plena de cràters. El més impressionant es diu Caloris Planitia, fa 1.550 Km de diàmetre. Caloris Planitia Dins dels cràters que estan a l’ombra permanent hi ha dipòsits de gel Origen del gel https://ciencia.nasa.gov/ciencias-especiales/29nov_iceonmercury No té cap satèl·lit natural. Té un nucli de ferro que genera un camp magnètic tan fort com el de la Terra, per tant és molt dens. Té un diàmetre d’uns 5.000 km. Compost en un 70% de material metàl·lic, i un 30% de silicats. Tot i que la sonda Messenger ha trobat altres components, però els canvis de temperatura, humitat, etc., contribueixen a la modificació del terreny i al deteriorament dels materials. Foto feta per la Messenger. NASA A simple vista no sempre és fàcil de veure, ja que el cel encara clar en dissimula la lluentor. Els prismàtics et poden ajudar a trobar-lo, tot i que amb ells el veuràs simplement com una estrella brillant. Hauràs de mirar en direcció est (si és a la matinada) o oest (si és al vespre). Es troba a una distància del Sol de 58 milions de quilòmetres, amb una inclinació 7º de l’òrbita plana de la Terra (l’el·líptica). Com a resultat, el trànsit de Mercuri a través de la cara del Sol només poden ocórrer quan el planeta està travessant el pla de l’el·líptica al mateix temps que està entre la Terra i el Sol. Això passa cada set anys, aproximadament, de mitjana. Els romans li van posar aquest nom, Mercuri, que significa el missatger dels Déus, Mercurius, perquè es movia més ràpid que els altres planetes. https://www.esa.int/esearch?q=mercurio Planetas más pequeños descubiertos Llista de missions d’exploració de Mercuri Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
Venus
Venus El segon planeta vist des del Sol, a una distància d’uns 107 milions de km, i un diàmetre d’uns 12.104 km. Té una òrbita circular de 225 dies i una rotació molt lenta que dura uns 245 dies; triga més a rotar si mateix que en completar una volta al Sol. A Venus el Sol el veuríem sortir dos cops en un any, i encara seria el mateix dia. Gira en el sentit contrari, d’est a oest, envers els seus companys, els altres planetes, això vol dir que veuríem sortir el Sol per l’oest i amagar-se per l’est. Està recobert d’uns núvols blancs, que reflecteixen el 65% de la llum del Sol. Això fa que Venus, tot i que està a més del doble de distància del Sol que Mercuri, sigui més calent, on les temperatures a la superfície poden arribar als 460 °C. Aquests núvols són de diòxid de sofre, i un 95% de CO2 que provoca un intens efecte hivernacle. (Efecte d’hivernacle a l’atmosfera de Venus). A la Terra és d’un 0,038%. A més a més, el diòxid de sofre dels núvols es combina amb el vapor d’aigua i genera pluges d’àcid sulfúric. Molta calor amb una pressió brutal. Tot això es pot treballar a través dels nostres recursos educatius gratuïts. El març del 1982 la nau Venera 13 va poder resistir unes quantes hores en aquesta atmosfera, i fer unes quantes fotografies, una d’elles és aquesta que veieu aquí, on també s’aprecia un tros de nau. Des d’aleshores n’hi han estat unes quantes més: exploració espacial. Venus al trobar-se més a prop del Sol que la Terra és difícil d’observar, sempre poc abans de l’alba o a la posta, o unes hores després, tot i que moltes vegades quan brilla molt el podem veure de dia. Per aquest motiu també és conegut com a l’estrella del matí o l’estrella de la nit La seva òrbita es troba entre la Terra i el Sol, per això també té fases similars a la nostra lluna. Galileo Galilei va ser el primer en veure-les el 1610. Rarament el Sol, Venus i la Terra, es troben alineats, així que es difícil observar des d’aquí el trànsit de Venus per davant del Sol. Cada 100 anys té dos trànsits amb un interval de vuit anys entre un i l’altre. Efecte de la gota negra. Trànsit de Venus Venus és el planeta amb més volcans del Sistema Solar: el 85% del planeta està cobert de roca volcànica, i hi ha un volcà que té una alçada de 3 quilòmetres. També té craters, i grossos! Ja que els meteorits petits es desfan. Volcà Gula Mons S’anomena així en honor a la Deessa romana de la bellesa Venus, per la brillantor que té al capvespre equiparable a la Deessa. Alguna notícia més sobre Venus: http://danielmarin.naukas.com/2014/07/23/la-superficie-de-venus-como-nunca-la-visto Davinci Hi pot haver vida a Venus? https://www.esa.int/Space_in_Member_States/Spain/Fue_Venus_un_planeta_habitable Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades
La Terra
La Terra És el tercer planeta més proper al Sol, on viuen milions d’espècies, inclosos nosaltres. Anomenat també el planeta blau, per la seva abundant aigua liquida a la seva superfície. Aquest és un dels temes principals de les nostres activitats medi ambient. És el més gran dels planetes terrestres Té un diàmetre de 12.755km. I està a una distància del Sol d’uns 150 milions de km. Es va formar fa uns 4.560 milions d’anys. La seva estructura interna és molt similar a la dels seus planetes veïns, però únic. Fotografia feta pel satèl·lit de la NASA, Suomi CM La seva atmosfera és rica en oxigen, reunint totes les condicions òptimes per a la vida. La seva òrbita gairebé circular tarda 365 dies a completar la volta al Sol, i rota sobre si mateix cada 24 hores. És el més gran dels planetes interiors, i el més dens. L’atmosfera ens protegeix dels rajos X, rajos gamma i radiació ultraviolada que prové del Sol i d’altres. L’atmosfera dispersa la llum i absorbeix calor, de dia evita que la terra s’escalfi massa, i de nit que es refredi, i ens protegeix també dels meteorits. Aquesta atmosfera principalment està composta de nitrogen 78%, oxigen 21% que ha estat fabricant-se pels éssers vius al llarg de milers de milions d’anys. Diferents capes de l’atmosfera: Troposfera, on vivim nosaltres 6/20 km d’alçada (avions) Estratosfera, on es troba la capa d’ozó, 11/50 km d’alçada (globus aerostàtic, impacte de meteors) Termosfera, 80/690 km d’alçada (Aurores boreals, transbordadors, ISS l’Estació Espacial Internacional) Exosfera, 600/1.000 km d’alçada. Els gasos van disminuint a poc a poc fins a desaparèixer. (satèl·lits meteorològics) Magnetosfera, la capa més exterior, 500/60.000 km ( cinturons de Van Allen ) Fotografia feta des de l’espai La Terra està rodejada per un camp magnètic que ens protegeix de les emissions del Sol. En el seu interior, el nucli, està fet de ferro i provoca que la Terra actuï com un imant gegantí. Les grans corrents carregades elèctricament envolten la terra desviant partícules de tota mena i també fa que les brúixoles apuntin gairebé cap al nord. Camp magnètic terrestre Gif NASA Els mars i els oceans ajuden a regular la temperatura, l’aigua que s’evapora, forma núvols, aquesta cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs. En els pols, on rep poca llum solar, l’aigua es gela i forma casquets polars, el del Sud és el gran amb major concentració d’aigua dolça. Imatge de la NASA del pol nord Alguns dels moviments que té la terra són: Translació al voltant del Sol, Rotació sobre si mateixa, Precessió gir que fa l’eix de rotació de la Terra, a causa de la seva lleugera inclinació. Nutació una lleugera vibració perpendicular, produïda per la influència gravitatòria de la Lluna. Aquí en trobareu d’altres: Moviments de la Terra La temperatura mitjana és d’uns 14 °C, de 8,5 °C sobre els continents, i de 16 °C sobre els oceans. Si no fos per aquest CO₂, les temperatures estarien sota zero i els oceans estarien congelats. La inclinació sobre el seu eix és de 23°, aquesta inclinació és la responsable dels períodes estacionals. En variar al llarg de l’any l’angle, els rajos solars varien. Quan l’hemisferi nord està apuntant en direcció al Sol, aquí és estiu, mentre que l’hemisferi Sud serà hivern i al revés, quan és l’hemisferi Sud que apunta cap al Sol, allà serà estiu, mentre que aquí serà hivern. L’estructura interna de la Terra està dividida per capes que estan ordenades depenen de les seves propietats: escorça, part més sòlida i externa i on hi ha les plaques tectòniques que quant xocant provoca terratrèmols entre altres. Mantell, per aquí trobaríem roques de silicats riques en ferro, magnesi, níquel… El nucli extern principalment hi trobaríem ferro i Niquel en estat líquid degut a les altes temperatures que hi ha. El nucli intern, aquí hi ha la mateixa temperatura gairebé del Sol uns 5.500 °C, el ferro encara que estigui molt calent no es pot fondre a causa de la gran pressió que hi ha. El seu nom és en honor a la Deessa romana Gea i que representa la Terra. Ella sola del caos va engendrar els mars i les muntanyes. La Terra ha engendrat als ésser vius. https://solarsystem.nasa.gov/planets/earth/overview/ Formació de la terra vídeoHistòria de la TerraUbicació de la Terra en l’universLista de cráteres en la TierraFutur de la Terra22 d’abril dia de la Terra Una Sola Terra Més entrades Setmana Santa astronòmicament parlant Més informació Elisabetta (Betty) Pierazzo Més informació Meteorits, viatgers de l’espai Més informació Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Veure totes les entrades