Saturn
Saturn És universalment famós pels seus anells, els únics que es poden observar des de la terra. A una distància aproximada del Sol d’uns 1.350 milions de km, és una immensa bola de gas, molt inflat, en volum podrien cabre unes 746 Terres. Té un diàmetre d’uns 120.000 km. Està tan inflat que la seva densitat és inferior a la de l’aigua. Des de la Terra veiem els anells inclinats, perquè l’eix de rotació no és perpendicular a la seva òrbita. Triga a donar la volta al Sol 29 anys i mig, i té una rotació de menys d’11 hores. Compost el 96% d’hidrogen, heli i d’altres. Té un petit nucli de roca i gel, i està envoltat d’hidrogen metàl·lic i gas. Saturn té un camp magnètic i uns vents que poden arribar a 1.800 km/h. Té tempestes i s’han observat llampecs que duren mesos. A aquests anells que té, fets de pols, gel i roques petites, els acompanyen unes petites llunes que orbiten a l’interior( satèl·lits pastors ) i donen estabilitat gravitatòria al sistema. Mimas, i Pandora Anells de Saturn Brilla amb un color groguenc. I, sí, es pot veure en telescopi, és fantàstic! La nau espacial Cassini, en òrbita de Saturn des de 2004, va captar la primera imatge de prop d’un huracà gegantí a les proximitats del pol nord del planeta. Ull, d’uns 2.000 quilòmetres de diàmetre, és 20 vegades més gran que l’ull d’huracà mitjà de la Terra. l’ull d’huracà Actualment, compta amb 274 llunes.Tenen una densitat molt baixa, reflectant molta llum, i això fa pensar que la matèria més abundant és aigua congelada. Els principals són: Mimes, Encèlad, Tetis, Dione, Rea,Jàpet, Hiperió, Febe i Tità. Tità és el satèl·lit més gran de Saturn, i el segon més gran del Sistema Solar. Té un diàmetre de 5.150km, i és l’única lluna del Sistema Solar, que compta amb una atmosfera significativa. Composta principalment de nitrogen, i és rica en metà i altres hidrocarburs superiors, se suposa molt similar a l’atmosfera primitiva de la Terra en temps prebiòtics. Brilla molt perquè hi ha uns mars líquids que reflecteixen la llum solar. Tità Encèlad és una petita lluna que no té volcans, sinó criovolcans, en comptes de roca fosa, té erupcions d’aigua i altres gasos, com els guèisers, creant espectaculars erupcions congelades. Aquestes es dipositen a les petites roques dels anells i per això els veiem tan brillants. La Cassini-Huygens sobrevolant Encèlad El seu nom és en honor al Déu romà, Saturnus. Publicat fa 24th February 2015 per Cel Obert Planetari i ciència mòbil Més entrades Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Veure totes les entrades
Urà
Urà A una distància del Sol d’uns 3.000 milions de quilòmetres, tot i que no ho és, brilla com si fos una estrella més en el cel, guardant els seus secrets molt lluny de nosaltres. Imatge d’Urà presa per Voyager 2 l’any 1986 Fa uns 50.000 km de diàmetre i el que fa a Urà més característic és que està tombat de costat, amb una inclinació de l’eix gairebé del 90º. El planeta triga 84 anys a completar una òrbita sencera, cosa curiosa que fa que en els dos pols, 42 anys seguits és de dia, i després durant 42 anys seguits més és de nit. El seu dia dura unes 17 hores, i gira d’est a oest en comptes d’oest a est com fan la majoria dels seus companys. Imatge captada pel telescopi espacial Hubble L’atmosfera és composta principalment d’hidrogen i heli, i una mica de metà que és el que li dóna el seu color blau verdós. El metà absorbeix la llum vermella, i per això es veu aquest color tan bonic. També té aigua, amoníac, juntament amb hidrocarburs. Compost amb la seva majoria de gel, té l’atmosfera més freda del sistema solar, de -224 °C. En el seu interior també hi trobarem un camp magnètic, però molt feble.Urà actualment si li coneix un sistema de 13 anells, uns interiors de partícules fosques que a penes es veuen. I uns altres exteriors amb uns colors molt brillants. Fets de roques i pols. Anells d’Urà Imatge realitzada per la Voyager 2, amb llum directa difusa. Té coneguts 28 Satèl·lits, la majoria amb noms femenins, en honor a les obres de William Shakespeare i Alexander Pope. Els més grans: Ariel, Umbriel, Titània, Oberó, Miranda A ull un, és molt difícil de veure, cal saber la seva posició exacta, i tot i així amb prismàtics, costaria veure els detalls. https://www.eso.org/public/spain/images/eso0737b/ El seu nom és en honor al Déu grec (Uranus en llatí). El Déu grec del cel Urà, va ser el primer fill de Gea i el planeta va ser el primer a ser descobert amb l’arribada del telescopi, per William Herschel, un 13 de març de 1781. Més informació: Per què Urà i Neptú tenen diferents blaus? A l’esquerra Urà i a la dreta Neptú. Foto NASA Més entrades Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Veure totes les entrades
Neptú
Neptú La gran troballa! És el que està més lluny del Sol, a uns 4.500 milions de km, la qual cosa fa que la llum del Sol trigui més de 4 hores a visitar-lo. Foto captada per la Voyager 2 el 25 d’agost del 1989 NASA Va ser una troballa fantàstica, gràcies a Urbain Le Verrier, John Couch Adams i Galle , un 23 de setembre 1845. Per unes prediccions matemàtiques, en lloc d’una observació. A causa d’uns canvis rars a l’òrbita d’Urà, cosa que feia pensar que era degut a la interacció d’un altre planeta. I no s’equivocaven, allà estava Neptú! Fa uns 49.528km de diàmetre, i és el més lent del sistema solar. Triga gairebé 165 anys a completar una òrbita al voltant del Sol, i el seu dia dura 16 hores. Rep molt poca calor i la temperatura a les regions altes de l’atmosfera és de -218ºC. És una preciosa bola blava, amb algunes bandes allargades de núvols blancs. Foto de la NASA L’atmosfera és composta principalment d’hidrogen, heli, i metà. Posseeix un camp magnètic que està inclinat en relació al seu eix de rotació, a 47º, com Urà, per tan desplaçat del seu centre. Té un nucli interior de ferro, níquel i silicats. Té anells formats de partícules de gel, recobertes de silicats, o de material carbònic, que l’hi donaria un color rogenc. Anells de Neptú https://ciencia.nasa.gov/webb-capta-la-vista-mas-clara-de-los-anillos-de-neptuno-en-decadas. Neptú vist des de la Voyager 2 A causa de la seva energia interna tan gran, Neptú és el planeta que té els vents més forts del Sistema Solar, amb ràfegues de 2.000 km/h. Gran Taca Fosca. Té una escorça de nitrogen congelat, aquesta atrapa tota la calor del Sol, escalfant part del nitrogen, aigua i amoníac que hi ha a dins. Aquest gas acumula pressió, generant guèisers de gas i gel de nitrogen, rius d’amoníac i aigua semblants a lava. Aquest tipus de fenòmens es poden explorar en activitats d’astronomia, com els tallers experimentals que oferim a Cel Obert en les diferents òrbites (segons edat educativa). Satèl·lits coneguts: 16. El més gran de tots Tritó, que gràcies a la Voyager2,sabem que té una tènue atmosfera. El seu nom és en honor al déu romà del mar. Més entrades Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Veure totes les entrades
Els planetes del sistema solar
Els planetes del sistema solar Els planetes (del grec, estels errants) són cossos que no tenen llum pròpia, giren al voltant d’una estrella, són prou grans com perquè la seva pròpia gravetat els faci voltar, i tenir tot el seu voltant net d’objectes petits. Actualment segons la UAI (Unió Astronòmica Internacional) en el nostre Sistema Solar per ordre de distància al Sol, hi ha 8 planetes: Mercuri, Venus, Terra, Mart, els planetes que es van formar a partir de materials més sòlits i pesants, com la roca i el metall. I Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, els gegants gasosos, més massius fets principalment de material gasós.Els astrònoms de l’antiguitat van observar que algunes llums es movien en relació a altres estrelles. Els grecs els hi van posar el nom de planetes asteres (estrelles errants). I d’aquí deriva la paraula planeta. Gairebé en totes les civilitzacions, quasi tothom creia que la Terra era el centre de l’univers i que tots els planetes orbitaven al seu voltant, una idea que sovint s’explica també en activitats escolars relacionades amb la història de l’astronomia. Acceptada la teoria heliocèntrica en el s.XVII (en la que el Sol és el centre del sistema solar i tots els planetes orbiten al seu voltant), la Terra va ser considerada planeta, el Sol com estrella, i la lluna com a satèl·lit de la Terra (acompanyant). El sistema Solar esta situat en el braç d’Orió-Cigne, a uns 28.000 anys llum del centra de la galàxia on vivim. Via Làctia. Els planetes es varen formar aproximadament uns 4.500 milions d’anys, igual que el Sol. Tots giren a la mateixa direcció al voltant del Sol (de translació), d’oest a est. I al mateix temps entre altres moviments, també giren sobre ells mateixos (rotació), tot i que la composició, grandària, inclinació, i distància del Sol entre altres, provoca que cada un d’ells es bellugui de forma diferent. Els planetes es van formar a causa de l’explosió d’una supernova. Aquesta explosió va crear una nebulosa (núvols de gas i pols); que es va comprimir col·lapsant, i amb aquesta matèria es formà un disc. En el centre d’aquest disc, es formà una protoestrella envoltada d’un disc protoplanetari rotant. Cada cop hi havia més massa per formar cossos. A les zones internes del disc, es formaren cossos petits planetesimals atreien la matèria que té més a prop gràcies a la seva influència gravitatòria. Aquestes concentracions cada cop són més denses fins que col·lapsen formant protoplanetes (cossos de grandària similar a la lluna) i planetes quan ja tenen un diàmetre superior a la Lluna. Imatge real d’una nebulosa protoestelar Aquesta imatge va ser presa pel radiotelescopi gegant (ALMA), a Chile. HL Tauri està a 450 anys llum de distància a la constel·lació de Taure. Quan la protoestrella creix prou per formar una estrella, el disc que ha quedat de tot el procés s’elimina cap a fora, a causa del vent solar i altres efectes. Tot i que encara hi pot haver protoplanetes orbitant a l’estrella, amb el temps col·lisionaran i formaran un únic planeta més gran, o deixaran material, que capturaran protoplanetes més grans o altres planetes. Els més grans capturen més matèria per formar-se com a planetes. La resta de protoplanetes que han esquivat col·lisions es formen com a satèl·lits naturals de planetes capturats per la gravetat d’aquest, o van a parar en cinturons d’altres objectes o ser planetes nans. Planetes nans: Ceres, Plutó,Haumea,Makemake i Eris. Alguns que també poden estar a la llista són: Orc, Sedna, Quaoar, Caront, 2002 TC302, Varuna, 2002 UX25, 2002 TX300, Ixió, i 2002 AW197. Segons últims estudis de la NASA, Ceres expulsa guèisers d’aigua cap a l’espai, cosa que fa pensar, que podria tenir components orgànics aptes per formar vida. Cossos Menors: Asteroides, la majoria en el cinturó d’asteroides, entre Mart i Júpiter (Ceres és el cos més gran d’aquest cinturó). cometes, meteoroides. Troians , a la mateixa òrbita de Júpiter. I Centaures, entre Júpiter i Neptú. Objectes transneptunians Cossos congelats que orbiten més enllà de Neptú, fets de roca, pols i gel. Cinturó de Kuiper Centenars de milers de cossos, que formen un anell situat a continuació de l’òrbita de Neptú (Plutó, Makemake). Disc dispers Objectes expulsats del Cinturó de Kuiper (Eris). Núvol de Hills És un cinturó en “forma de donut” de cossos congelats. Es calcula que pot tenir un bilió d’objectes. Núvol d’Oort És un núvol esfèric de cossos congelats que envolta el Sistema Solar. Al Sistema Solar li quedaran segons estudis uns centenars de milions d’anys, doncs, de moment, podem estar tranquils. El futur és incert, però continua sent un tema fascinant per a la divulgació científica i les activitats d’astronomia. Sistema Solar en 3D https://artsandculture.google.com/project/explore-the-solar-system The Solar System de la NASA Experiència interactiva per descobrir més coses del sistema solar. Cliqueu aquí https://eyes.nasa.gov/apps/orrery/#/home Més entrades Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Veure totes les entrades
La Via Làctia
La Via Làctia La galàxia on vivim! Panoràmica de la Via Làctia Parem un moment de la nostra rutina de cada dia, i contemplem el firmament, si pot ser sense cap llum, ni tan sols la de la Lluna. Aleshores podrem contemplar l’espectacular resplendor de llums suaus, anomenat Via Làctia. D’aquí ve el seu nom, que significa camí de llet, del grec Galàxies, que prové de la paraula llet. En la mitologia grega, la Via Làctia va néixer de la llet vessada per Hera mentre alletava a Heracli. Té d’altres noms en altres cultures, i llocs: camí de sant Jaume, Camí del Cel, Camí dels Bons Cristians, La Calçada Romana… Segons les llegendes tradicionals Heracli (Hèrcules) fill de la mortal Alcmena i Zeus, per a què pogués ser immortal havia de ser alletat per Hera, la legítima i molt gelosa esposa de Zeus. Però perquè ella pogués alletar-lo, Hermes el missatger dels Déus aprofitant que era adormida, li va acostar al nen al pit. Quan aquesta desperta, el va llençar ben lluny, però no va poder evitar que part de la llet vessés i s’escampés en el cel, deixant tot un rastre: La Via Làctia. Hi ha altres versions, una que apareix per primer cop en una pintura de Tintorretto (1582, Londres, National Galery), en el que Mercuri per ordre de Júpiter, acosta a Hércules a Juno, que està adormida (noms de la mitologia romana). La Via Làctia és una galàxia espiral, encara que vista des de la Terra es veu en forma de llentia, amb un diàmetre d’uns 100.000 anys llum. El nostre sistema solar es troba en un dels braços espirals. En les nostres activitats escolars expliquem aquesta estructura comparant els braços espirals amb enormes remolins de llum formats per estrelles i pols interestel·lar. Tots aquests materials de la Via Làctia (estels i núvols de gas i pols) estan en constant moviment de rotació a 30.000 anys llum del centre. Està formada per milions d’estels, entre elles el nostre Sol. Al centre de la Via Làctia hi ha un forat negra supermassiu. Centre galàctic.Primera imatge del forat negre Sagitari A. Espectacular imatge del centre de la Via Làctia on es troba el forat negre, captada en infraroig per telescopi.SOFIA https://www.nasa.gov/feature/sofia-reveals-new-view-of-milky-way-s-center El primer registre de la composició de la Via Làctia va ser del filòsofs grecs Anaxàgores (c. 500–428 aC) i Demòcrit (450–370 aC). I en el 1610 Galileo Galilei va poder apuntar amb el seu telescopi i fer un estudi més precís. També l’astrònom Thomas Wright el 1750 va fer tota una sèrie de descobriments molt importants. El 1845, Lord Rosse va construir un nou telescopi i va ser capaç de distingir entre les nebuloses el·líptiques i espirals. Ja al 1917, Heber Curtis va observar la nova S Andromedae. El 1936 Hubble va crear un sistema per a classificar galàxies que encara s’usa, la seqüència Hubble. Més informació de la Via Làctia: Missió Gaia Representació artística de la Via Làctia Té una edat estimada d’uns 13.800 milions d’anys, quasi tant vella com l’univers. Totes les estrelles que veiem en el cel formen part de la nostra galàxia, i formen agrupacions anomenades constel·lacions. La Via Làctia en travessa unes quantes. El centre de la galàxia és direcció a Sagitari, i cap a l’oest passa per Escorpí, Altar, Escaire, Triangle Austral, Compàs,Centaure, Mosca, Creu del Sud, Quilla, Vela, Popa, Ca Major, Unicorn, Orió i Bessons, Taure, Cotxer, Perseu, Andròmeda, Cassiopea, Cefeu i Llangardaix, Cigne, Guineueta, Sageta, Àguila, Serpentari, Scutum, fins a tornar a Sagitari. Hi ha dues galàxies irregulars, situades a només uns 179.000 anys llum, petites i molt properes, Gran Núvol de Magallanes, i petit Núvol de Magallanes, que es poden observar des de l’hemisferi sud. Núvols de Magalhães La galàxia més propera a la Via Làctia és una petita anomenada SagDEG, a uns 80.000 anys llum. I la més gran i propera, la galàxia Andròmeda (M31), a uns 2,9 milions d’anys llum. La nostra galàxia i totes aquestes formen el que en diem Grup Local, i aquest també forma par del supercúmul de Virgo. El grup local conté més de 30 galàxies, i el seu centre de gravetat està en algun punt entre la nostra Via Làctia i la Galàxia d’Andròmeda). Es preveu que Andròmeda col·lideixi amb la Via Làctia d’aquí a tres mil milions d’anys. Algunes notícies recents diuen que hi ha evidències que la nostra galàxia podria ser un enorme forat de cuc o un túnel d’espai temporal. Informació del vídeo:http://www.hispantv.com/noticias/ciencia-tecnologia/230995/nasa-via-lactea-hubble-nu http://rpp.pe/tema-via-lactea Més entrades Curiositats d’alguns dels cràters del sistema solar Més informació Qui era Nicole-Reine? Més informació Cometa C/2025 A6 (Lemmon) Més informació Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Veure totes les entrades
La Lluna
La Lluna El seu nom prové del llatí i significa brillar o il·luminar, i per això l’adjectiu corresponent és lunar, per contra el gentilici a aplicar és selenita, que ve del grec. En relació a la seva mida amb la Terra és el satèl·lit més gran del Sistema Solar. Fa 3.500 km de diàmetre.Es va formar més o menys entre 4.400 i 4.450 milions d’anys, i segons estudis va ser a causa d’un gran impacte contra la terra, d’un cos gegant anomenat Teia, tot i que hi ha altres hipòtesis. Està plena de cràters, mars, muntanyes i té aigua gelada en alguns dels cràters dels pols. Té una atmosfera molt fineta, coneguda com a exosfera, composta principalment d’heli, argó i neó, tot i que encara s’estan estudiant dades de tot plegat. Cràters del pol sud Quan aquestes dades es mostren dins el planetari mòbil de Cel Obert, el públic pot veure la Lluna i els seus cràters com si hi volés per sobre, cosa que facilita molt la comprensió. En perfecta sincronia amb la Terra, la Lluna és el seu únic satèl·lit natural. Ens mostra sempre la mateixa cara, perquè tarda el mateix temps a rotar sobre si mateixa que a completar una volta al voltant de la Terra a causa de l’acoblament de marea. L’altre hemisferi que no veiem mai des de la Terra, se’n diu la cara oculta de la Lluna. Actualment podem veure les imatges com mai. Fins el 10 d’octubre de 1959, quan la sonda automàtica soviètica Luna 3 la va fotografiar per primer cop, era del tot desconeguda. Cara oculta de la Lluna foto NASA En realitat els mars són grans extensions de magma, que va sortir de l’interior del planeta després de l’impacte de grans meteorits. Vistes amb telescopi es poden veure variacions de tonalitat i pocs cràters (són zones relativament joves). Foto feta per la NASA a 3D pel satèl·lit Lunar Reconnaissance Els altiplans són zones molt antigues. Estan completament coberts de cràters, que van ser formats també per impactes de meteors. Aquí us deixem una llista de cràters de la Lluna. Foto Cel Obert En les vores d’alguns mars apareixen serralades o fileres de petites muntanyes. La línia d’ombra que separa la part il·luminada de la Lluna de la part fosca, rep el nom del terminador de la Lluna, i és el millor lloc per observar, les ombres són molt fortes i es poden apreciar molt bé el volum i l’alçada de les muntanyes i cràters. El millor moment per observar la Lluna és durant el quart creixent i els quatre o cinc dies següents.Ja sabem que la Lluna la veiem perquè la il·lumina el Sol, ja que durant el seu trajecte, juntament amb la Terra al voltant del Sol, fa ombres, i això fa que no sempre ens mostri la mateixa cara. Gepa al ponent Lluna creixentGepa al llevant Lluna minvant Les diferents fases de la Lluna són: Lluna nova: no la veiem, el cantó que mira cap a nosaltres no és il·luminat. En els dies següents, anirà apareixent una petita franja il·luminada a la dreta, que dia a dia s’anirà fent més gran. Quart creixent: té il·luminada la meitat dreta (forma de D). Cada dia que passa el tros il·luminat és més gran. Lluna plena: tot el disc Lunar és il·luminat. després, apareixeran ombres cap a la dreta, i cada dia anirà decreixent. Quart minvant; il·luminada per la meitat esquerra (forma de C). Cada dia que passa el tros il·luminat s’anirà fent petit, fins que tornarà a estar en fase de Lluna nova. La duració completa de tot el cicle exacte és de 29 dies, 12 hores, 44 minuts i 2,8 segons. El 20 de Juliol de 1969,Neil Armstrong va trepitjar la Lluna per primera vegada, en la missió l’Apollo 11. “És un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat” és el primer que va dir. I no hem d’oblidar a la Katherine Johnson que va calcular el vol. Katherine Johnson Dades sobre La Lluna La Terra Tamany : radi equatorial 1.737 km 6.378 km Distància mitjana a La Terra 384.403 km — Dia: període de rotació sobre l’eix 27,32 dies 23,93 hores Òrbita al voltant de La Terra 27,32 dies — Temperatura superficial mitjana (dia) 107 º C 15 º C Temperatura superficial mitjana (nit) -153 º C Gravetat superficial a l’equador 1,62 m/s2 9,78 m/s2 Influeix a les marees per l’efecte gravitatori que té la Lluna sobre el mar (com més a prop és troba més puja la marea, i al reves). Quan està més a prop en diem perigeu i és a uns 356.000 km de la Terra, i quan està més lluny, a l’apogeu, a uns 406.000 km. Quan coincideix Lluna plena al perigeu és veu preciosa. Lluna vista des del Delta de l’Ebre Foto Meteopallars Quan el Sol, la Lluna i la Terra formen una línia recta produint ombres, donen lloc al que se’n diuen eclipsis. ( Eclipsi ve del grec i significa deixar d’existir) Quan la Lluna passa pel darrera i es situa a l’ombra de la Terra, es produeix un eclipsi de Lluna. I quan la Lluna passa entre la Terra i el Sol, es produeix un eclipsi de Sol. Si un astre arriba a ocultar totalment l’altre, és eclipsi total, si no, és parcial. De vegades la Lluna queda en zona de penombra, en aquest cas, l’eclipsi es diu penombral. A vegades la Lluna també és blava? (Blue Moon), és molt poc comú, és un afecte que produeix la pols o fum de l’atmosfera, perquè és més habitual que la barreja d’aquestes partícules, que habitualment deriven de erupcions volcàniques o focs forestals, produeixin llunes vermelles. També se’n diu així a una segona Lluna plena dins un mateix mes, una el dia 1 i l’altre el dia 31 (passa un cop cada dos o tres anys a l’octubre) Com a curiositat del nom “Blue Moon”direm que ve d’una traducció anglesa. Alguna gent considerava que la segona lluna plena dins del mateix mes, era signe de mala sort. “Blue” en anglès també s’utilitza per referir-se a la tristesa. A tu que
El Sol
El Sol Una immensa esfera de plasma formada principalment d’hidrogen i heli, però també hi podem trobar Oxigen, Carboni, Nitrogen, Neó, Ferro, Silici, Magnesi, Sofre, i altres. És l’estel que tenim més a prop, situat al centre del sistema solar, ens proporciona llum, calor i energia. La Terra, tots els planetes, cometes, asteroides i altres que hi ha al mig del medi interplanetari orbiten al seu voltant. Aquest tipus d’informació sovint s’explica en activitats d’astronomia pensades per acostar el funcionament del Sol als estudiants. Té un diàmetre de 1.500.000 km, i una temperatura d’uns 6.000ºC, a la capa exterior que se’n diu fotosfera, i unes zones més fredes, que en diem taques solars a una temperatura de 4.000ºC. Està a uns a 150 milions de km de la Terra. En aquesta distància, contant que la velocitat de la llum és de 300.000 km per segon, la seva llum triga en arribar-nos uns 8 minuts. Solar Orbiter ESA Com totes les altres estrelles el Sol brilla, a causa de les reaccions que tenen els seus gasos en el seu interior, arribant a grans temperatures, uns 15 milions de graus i amb una pressió brutal, que converteix tota la matèria en energia. Aquest procés rep el nom de fusió nuclear, És adir, es crema l’hidrogen fins a convertir-se en heli. Com va dir Albert Einstein E=mc2, Energia= masa x velocitat de la llum al quadrat. Una petita quantitat de massa es converteix en una enorme quantitat d’energia. El Sol aproximadament converteix cada segon 5 milions de tonelada de massa (cada tonelada són 1.000 kg ), escalfant tot l’univers. Imatge ESA El Sol és molt brillant, sí, però… De quin color és? Vermell? Taronja? Groc? Verd? Blau? Indi i violeta? Podríem dir que els té tots, ja que són els colors de l’espectre de llum visible igual que veiem l’arc de Sant Martí. Quan tots aquests colors es barregen, la llum que s’obté és blanca. Però de fet podríem dir que totes les estrelles emeten totes les freqüències de llum, però en unes predominen uns colors i en d’altres, uns altres. Quan aquestes freqüències estan més o menys equilibrades veiem la combinació de tots els colors, és a dir, llum blanca, com el Sol. Foto Cel Obert Cada color té una longitud d’ona diferent; els fotons o partícules dels colors d’ones més curtes com el blau es dispersen més que els d’ones més llargues de color vermell. Quan aquests fotons o partícules de llum del sol arriben a l’atmosfera de la Terra algunes de les molècules d’aire que hi ha a l’atmosfera alteren els fotons de llum de les ones més curtes provocant que ens arribin abans al nostre ull que les ones més llargues, com el vermell. Per aquest motiu veiem el sol groc quan està més amunt al cel i més ataronjat o vermellós en pondre’s al capvespre. I per aquest motiu també veiem el cel blau de dia, que és el color de l’atmosfera. A l’espai la llum es mou sense resistència, no hi ha res que distorsioni els fotons, i el veuríem blanc. Els colors de les estrelles donem informació sobre quin tipus d’estrella és i en quin punt de la seva vida es troben. Els colors tenen a veure amb la temperatura: les més calentes són blaves i les més fredes, vermelles. El sol anirà canviant de color a mesura que vagi perdent l’hidrogen. Arribat el moment s’inflarà com una gegant vermella i explotarà. No ho farà tan violentament com les supernoves que fan forats negres, perquè és una estrella més aviat petita. El que farà serà una nana blanca: restes d’una estrella morta que anirà expulsant gas i l’abrasarà en el que en diem una nebulosa planetària. Però no patiu, el sol es va formar farà uns 4.500 milions d’anys i arribarà al final de la seva vida d’aquí a uns 4.500 milions d’anys més. Estructura: Nucli: El punt més calent on és produeixen les reaccions comentades de fusió nuclear, ocupant uns 139.000 km del radi. Zona radiant: Aquesta energia que es produeix en el nucli, és transportada pel que anomenem fotons, que van a la velocitat de la llum (300.000 km per segon) intentant escapar contínuament, cap a l’exterior. Però és un viatge molt llarg on topen amb altres explosions nuclears, dins el que se’n diu una reacció en cadena que dificulta la seva sortida. Zona convectiva,: On té lloc la convecció. Aquí, columnes de gas calent pugen cap a la superfície, al pujar es refreden i tornen a baixar a les profunditats. Fotosfera: És la capa que nosaltres veiem, d’uns 300 km, des d’on dóna llum i escalfor per tot l’espai. Vista amb telescopi es veu formada per grànuls brillants a una temperatura d’uns 6.000ºC. També hi apareixen les taques fosques i fàcules, (regions brillants del voltant de la taca) i que tenen a veure amb els camps magnètics del Sol. Aquestes taques poden créixer i durar varis dies, fins i tot mesos, i va canviant cada 11 anys. És el que es coneix com a cicle solar, quan el Sol té més activitat. Foto Cel Obert Cromosfera: Només la podem veure durant l’eclipsi total, de color vermellós. D’aquí el seu nom que ve del grec chronos, que significa color. De temperatura molt alta i baixa densitat, on hi han grans camps magnètics. Corona: La part més exterior de l’atmosfera solar. Una gran capa d’alta temperatura i gegants camps magnètics. Produeixen vent solar i tempestes elèctriques a la Terra. Aquestes partícules (àtoms) en xocar a la part superior de la nostra atmosfera produeixen les aurores a les regions polars Nord i Sud. Aurora vista des de l’espai L’ombra de la Lluna sobre la Terra durant un eclipsi total el 9 de març de 2016 Sempre es produeixen quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats, o quasi alineats. Els eclipsis solars són molt semblants als de la Lluna. Penseu que el sol està 400 vegades més lluny que la Lluna, i és 400 vegades més gran. Només quan la Lluna es troba prop del perigeu (el seu punt més
Les estrelles
Les estrelles Aquests puntets brillants al cel fent pampallugues, que si els poguéssim veure totalment a les fosques, ens quedaríem bocabadats de tanta brillantor, tot i que estan molt lluny de nosaltres. Neixen d’un núvol de gas i pols, quan s’acumula una gran quantitat de matèria en un lloc de l’espai, aquesta és comprimeix i s’escalfa fins que s’inicia una reacció nuclear, això vol dir que consumeix tota la matèria, convertint-la en energia (les veiem fer pampallugues per efecte de l’atmosfera terrestre). Foto: NASA / Hubble ST. Cúmul estel·lar NGC602, (com a curiositat de punta a punta fa 200 anys llum) Els estels emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals fa que els veiem blancs, com Sírius la més brillant del cel. Algunes tonalitats cromàtiques com les vermelles, com el cas de Betelgeuse o Arcturus.Foto NASA (més de 180.000 estrelles en el centre de la nostra galàxia) Color blau que vol dir més o menys 30.000ºC, com Cephei (constel·lació Cepheus)Color blanc-blau 20.000 C, com Spica (Virginis)Color blanc 10.000ºC, com Vega (constel·lació de la Lira)Color blanc groc 7.000 ºC, com (Canis Major)Color groc 5.500ºC, com Procyon(el Sol 6.000 °C, estaria entre blanc groc)Color taronja 4.000ºC, com Arturus (el Bover,constel·lacióBootes)Color Vermell 3.000ºC, com Betelgeuse (constel·lació d’Orió) Pel que fa a la mida, una estrella pot arribar a ser tant petita com la Terra, i aleshores s’anomena nana blanca. Si és fa més petita encara, ja no s’anomena estrella, és un púlsar, que és la resta d’una estrella. El nostre Sol és una estrella mitjana. Púlsar, Foto NASAEvolució:Reaccions nuclears, masses de pols i gas es condensen al seu entorn (protoplanetes).Estel estable mentre consumeix la seva pròpia matèria.L’estel comença a dilatar-se i refredar-se.Creix, engollint els planetes, fins convertir-se en una Gegant Roig.Es torna inestable i comença a dilatar-se i encongir-se alternativament fins que explota.Es transforma en una nova, i llença material cap a l’exterior.Restes d’una estrella morta Nebulosa del Cranc El que resta es contreu i esdevé una nana groga. Es fa molt petita i densa i brilla amb llum blanca o blava, fins que s’apaga. Al final esdevé una nana negra, vella i freda que ja no emet llum (hipotètiques nanes blanques), o explota i ser una estrella de neutrons o un forat negre. Forat Negre Imatge de Raigs X de Cassiopea, restes de supernova, els diferents colors són diferents nivells d’energia. A part de les solitàries, hi ha sistemes multi estel·lars, (dues o més estrelles lligades gravitacional-ment que orbiten entre elles), estrelles binàries, (dues estrelles lligades per la força gravitacional). Però també es troben sistemes de tres o més. També existeixen grups més grans anomenats cúmuls d’estrelles, i cúmuls globulars amb centenars de milers d’estrelles o en halos galàctics. Cúmul estel·lar globular NGC 1783 NASA/ESA Gairebé el 85% de les estrelles de La Via Làctia són nanes vermelles, i la resta són solitàries. Les estrelles no es troben uniformament sinó agrupades en galàxies, juntament amb gas i pols interestel·lar. Totes les estrelles es mouen aparentment, per això cada mes de l’any en veiem de diferents, excepte l’estrella Polar, que assenyala el nord, ja que es troba alineada amb l’eix de rotació de la Terra; o l’Estel del Sud o Polaris Australis al pol sud, totes les altres giren al seu voltant. Però no sempre serà la mateixa estrella polar en cada hemisferi, ja que els pols de la Terra amb relació als estels es desplacen cada 26.000 anys, a causa de la precessió dels equinoccis. Quan diem pluja de meteors o d’estels fugaces el que realment passa és que la Terra a la seva trajectòria travessa l’òrbita plena de pols i residus d’algun cometa. I nosaltres ho veiem com a punts il·luminats que travessen el cel. Cada any són les mateixes i a la mateixa direcció. Pluja d’estels Quadràntides Foto NASA Per mesurar les distàncies es fa servir la Unitat astronòmica (distància Terra Sol), i per distancies més grans es fan servir fraccions de Distàncies en anys llum. L’estrella més propera després del Sol és Pròxima Centauri, a 4,2 anys llum, que està formada per un conjunt de tres estrelles. També hi ha Estrella variable, de lluminositat de la qual varia considerablement al llarg del temps. El nostre Sol presenta variacions d’un 0,1% cada 11 anys.V838 Monocerotis, una estrella variable situada a 20.000 anys lum del Sol Actualment la majoria dels noms de les estrelles vénen donats per la Unió Astronòmica Internacional (IAU), algunes de les estrelles més brillants que es poden observar a ull nu, venen de temps babilònics i del grec antic, però la majoria venen de l’àrab i l’edat mitjana. Johann Bayer, en el 1603, va introduir un sistema en els estels més brillants amb lletres gregues que alfa la més brillant, i omega la menys brillant. Encara utilitzem, però penseu que molt exacta no és, ja que estava medit a ull vista. I també es fan servir algunes com per exemple 61 Cygni, que provenen de la numeració de Nomenclatura de Flamsteed (1646-1719 ), i possiblement alguna de la Nomenclatura d’Hevelius. Hi ha gran quantitat de catàlegs estel·lars molt utilitzats: Catàleg Henry Draper, el Catàleg d’Estrelles Brillants i el Catàleg Gliese. D’altres provenen de noms de personatges com el cas de l’Estrella de Barnard, diverses vegades coincidint amb el seu descobridor. Algunes de les estrelles més grans conegudes fins ara: UY ScutiStephenson 2-18Llista de pluges d’estrelles Les 300 estrelles més brillants 88 constel·lacions que divideixen l’esfera celeste. Quasi totes elles estan impregnades d’històries quan els homes de l’antiguitat, intentant esbrinar els secrets del cel, feien dibuixos imaginaris agrupant estrelles. D’aquesta manera van descobrir diferents èpoques de l’any, es podien orientar… I totes elles amb el seu conjunt d’estrelles principals que les formaven. Aquestes històries i moltes d’altres formen part de recursos educatius utilitzats avui en dia en activitats d’astronomia. Diferents cultures, asteca, xinesa, hindú, inca, s’han imaginat diferents constel·lacions amb les mateixes estrelles. Aquí teniu una de les constel·lacions més famoses, fàcil de trobar, i visible arreu del món: Orió, el gran caçador. Però ells només varen poder representar el tros de cel que veien, és a dir, des de Grècia fins al nord d’Àfrica; la resta van ser creades per viatgers de l’hemisferi sud, i principalment per Johann Bayer (1572-1625), Johannes Hevelius (1611-87), i Nicolas-Louis de Lacaille (1713-62).Amb el temps i gràcies als telescopis més potents hem pogut anar més enllà, i descobrir més, i diferents estels. La Unió Astronòmica Internacional, en