Colors de l'aurora boreal

Us heu preguntat mai per què l’aurora boreal té aquests colors? Doncs bé, aquí va la resposta.

Foto: Paul Hardy / Getty images

Les partícules que envia el vent solar estan carregades elèctricament, i quan arriben a la Terra interactuen amb les diferents composicions d’àtoms i molècules que conté l’atmosfera. Això provoca entre elles una gran excitació d’energia i com a conseqüència s’allibera energia en forma de fotons. Aquests fotons tenen una longitud d’ona que es troben dins l’espectre que nosaltres podem captar, generant els diferents colors que formen l’aurora boreal.

Foto: Gtres

L’atmosfera està composta de gasos varis, principalment d’un 78% de nitrogen i un 20% d’oxigen; per tant, els colors d’aquests gasos són els que veiem més. L’oxigen, a una determinada alçada, a uns 100km, el veiem d’un color verd, i és el que veiem més, perquè és més fàcil de ionitzar amb les partícules carregades que venen del sol. Però, en canvi, les partícules d’oxigen que podem trobar a més alçada, a uns 300 km, les veiem vermelloses i costen més de veure, ja que es necessita més energia i només es dona a las zones més altes de l’atmosfera. Cap al nord, per exemple, podríem arribar a veure-les: a Irlanda, Escòcia…

El Nitrogen en canvi, produeix aquests colors rosats o lilosos. Són aurores molt intenses i fulminants. En determinades ocasions també en produeixen de blaves, molt rarament vistes per l’ull humà.

Platja de Tasmània, on podem també veure a dalt el Gran Núvol de Magalhães.

Foto: James Stone/ Insight Investment Photographer of the Year 2019

I sabeu què? A la Terra no és l’únic planeta on hi ha aurores. També n’hi ha a Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i possiblement en algun planeta més com Mart o Venus tot i que serien molt dèbils.

Júpiter foto feta per la NASA,ESA amb el telescopi espacial Hubble, que pot captar la radiació ultraviolada.

L’aurora boreal a part dels colors també fa soroll! Uns investigadors Finlandesos ho van descobrir al 2012. És un so similar al que sentim al trepitjar fulles seques. Què bonic, oi? Però nosaltres no el detectem, ja que es produeix a uns 70 km sobre els nostres caps.

El nom li va posar Galileo Galilei, en referència a la deessa romana de l’alba Aurora i el seu fill, representant els vents del nord. I a les latituds de l’hemisferi sud, es coneix com a Aurora Austral.

La millor època per observar-les és durant els mesos de setembre, octubre, febrer o març, entre les 21h i les 23:30h de la nit.