Una immensa esfera de plasma formada principalment d’hidrogen i heli, però també hi podem trobar Oxigen, Carboni, Nitrogen, Neó, Ferro, Silici, Magnesi, Sofre, i altres.

És l’estel que tenim més a prop, situat al centre del sistema solar, ens proporciona llum, calor i energia. La Terra, tots els planetes, cometes, asteroides i altres que hi ha al mig del medi interplanetari orbiten al seu voltant. Aquest tipus d’informació sovint s’explica en activitats d’astronomia pensades per acostar el funcionament del Sol als estudiants.

Té un diàmetre de 1.500.000 km, i una temperatura d’uns 6.000ºC, a la capa exterior que se’n diu fotosfera, i unes zones més fredes, que en diem taques solars a una temperatura de 4.000ºC.

Està a uns a 150 milions de km de la Terra. En aquesta distància, contant que la velocitat de la llum és de 300.000 km per segon, la seva llum triga en arribar-nos uns 8 minuts.

Solar Orbiter  ESA

Com totes les altres estrelles el Sol brilla, a causa de les reaccions que tenen els seus gasos en el seu interior, arribant a grans temperatures, uns 15 milions de graus i amb una pressió brutal, que converteix tota la matèria en energia.

Aquest procés rep el nom de fusió nuclear, És adir, es crema l’hidrogen fins a convertir-se en heli. Com va dir Albert Einstein E=mc2, Energia= masa x velocitat de la llum al quadrat. Una petita quantitat de massa es converteix en una enorme quantitat d’energia.

El Sol aproximadament converteix cada segon 5 milions de tonelada de massa (cada tonelada són 1.000 kg ), escalfant tot l’univers.

 

Imatge ESA

El Sol és molt brillant, sí, però… De quin color és? Vermell? Taronja? Groc? Verd? Blau? Indi i violeta? Podríem dir que els té tots, ja que són els colors de l’espectre de llum visible igual que veiem l’arc de Sant Martí. Quan tots aquests colors es barregen, la llum que s’obté és blanca. Però de fet podríem dir que totes les estrelles emeten totes les freqüències de llum, però en unes predominen uns colors i en d’altres, uns altres. Quan aquestes freqüències estan més o menys equilibrades veiem la combinació de tots els colors, és a dir, llum blanca, com el Sol.

Foto Cel Obert

Cada color té una longitud d’ona diferent; els fotons o partícules dels colors d’ones més curtes com el blau es dispersen més que els d’ones més llargues de color vermell. Quan aquests fotons o partícules de llum del sol arriben a l’atmosfera de la Terra algunes de les molècules d’aire que hi ha a l’atmosfera alteren els fotons de llum de les ones més curtes provocant que ens arribin abans al nostre ull que les ones més llargues, com el vermell.

Per aquest motiu veiem el sol groc quan està més amunt al cel i més ataronjat o vermellós en pondre’s al capvespre. I per aquest motiu també veiem el cel blau de dia, que és el color de l’atmosfera. A l’espai la llum es mou sense resistència, no hi ha res que distorsioni els fotons, i el veuríem blanc. 

Els colors de les estrelles donem informació sobre quin tipus d’estrella és i en quin punt de la seva vida es troben. Els colors tenen a veure amb la temperatura: les més calentes són blaves i les més fredes, vermelles.

El sol anirà canviant de color a mesura que vagi perdent l’hidrogen. Arribat el moment s’inflarà com una gegant vermella i explotarà. No ho farà tan violentament com les supernoves que fan forats negres, perquè és una estrella més aviat petita. El que farà serà una nana blanca: restes d’una estrella morta que anirà expulsant gas i l’abrasarà en el que en diem una nebulosa planetària.

Però no patiu, el sol es va formar farà uns 4.500 milions d’anys i arribarà al final de la seva vida d’aquí a uns 4.500 milions d’anys més.

Estructura:

Nucli: El punt més calent on és produeixen les reaccions comentades de fusió nuclear, ocupant uns 139.000 km del radi.

Fotosfera: És la capa que nosaltres veiem, d’uns 300 km, des d’on dóna llum i escalfor per tot l’espai. Vista amb telescopi es veu formada per grànuls brillants a una temperatura d’uns 6.000ºC. També hi apareixen les taques fosques i fàcules, (regions brillants del voltant de la taca) i que tenen a veure amb els camps magnètics del Sol.

Aquestes taques poden créixer i durar varis dies, fins i tot mesos, i va canviant cada 11 anys. És el que es coneix com a cicle solar, quan el Sol té més activitat.

Foto Cel Obert

Cromosfera: Només la podem veure durant l’eclipsi total, de color vermellós. D’aquí el seu nom que ve del grec chronos, que significa color. De temperatura molt alta i baixa densitat, on hi han grans camps magnètics.

Corona: La part més exterior de l’atmosfera solar. Una gran capa d’alta temperatura i gegants camps magnètics. Produeixen vent solar i tempestes elèctriques a la Terra. Aquestes partícules (àtoms) en xocar a la part superior de la nostra atmosfera produeixen les aurores a les regions polars Nord i Sud.  

Aurora vista des de l’espai

L’ombra de la Lluna sobre la Terra durant un eclipsi total el 9 de març de 2016 Sempre es produeixen quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats, o quasi alineats. Els eclipsis solars són molt semblants als de la Lluna. Penseu que el sol està 400 vegades més lluny que la Lluna, i és 400 vegades més gran. Només quan la Lluna es troba prop del perigeu (el seu punt més proper a la Terra a uns 356.000 km), té prou grandària per semblar que cobreix totalment el sol; aleshores diem que és un eclipsi total.    Si no el cobreix del tot, se’n diu parcial.   I quan la Lluna es troba prop de l’apogeu (el seu punt més allunyat de la Terra, a uns 406.000 km), el seu diàmetre és més petit que el solar, i a les hores no el cobreix del tot, i rep el nom d’anul·lar.    Aquests coneixements conformen recursos educatius valuosos que ajuden a entendre millor els fenòmens astronòmics i el funcionament del nostre Sol.      Més informació sobre el Sol:   http://vimeo.com/21294655 La sonda Parker al voltant del sol    https://spaceplace.nasa.gov/menu/sun/sp/