Júpiter

Déu de Déus, és el planeta més gran del sistema solar, uns 150.000 km de diàmetre. És una immensa bola de gas, on cabrien unes 1.321 Terres, i està a una distància del Sol d’uns 779 milions de Km. Júpiter brilla amb una intensa llum blanc-groguenca. Fàcil d’identificar a simple vista.

Imatge de júpiter i la seva lluna Europa. Captada pel telescopi espacial Hubble, de l’ESA i la NASA.

Gairebé triga 12 anys a donar la volta al Sol, i és el més ràpid en girar sobre si mateix, en menys de 10 hores (la Terra ho fa en 24h). Gasós, principalment amb un 90% d’hidrogen, i un 10% d’heli. Envoltat per núvols prims d’amoníac, sulfur i altres que l’hi donen aquest color.

Té una característica Gran Taca Vermella, que és un enorme anticicló de l’hemisferi sud, amb vents de 400Km/h. Aquesta taca gràcies a la sonda Voyager 1, sabem que s’està encongint, esvalotant.

En el seu interior calculen que, a causa de l’alta temperatura i pressió, l’hidrogen es transforma en líquid metàl·lic, la qual cosa fa pensar que té un nucli rocós de material gelat. Júpiter té un camp magnètic brutal. Algunes de les partícules carregades són capturades per aquest camp, i reconduïdes a les regions polars del planeta formant espectaculars aurores, similars a les del nostre planeta. Segons estudis podrien venir del seu satèl·lit Ío. També s’han detectat llamps sobre els seus núvols.

Representació dels camps magnètics de Júpiter

Júpiter també té un sistema d’anells de partícules de pols expulsades de les seves llunes interiors a causa dels impactes de meteorits. anells de Júpiter

Eclipsi de sol vist des de la sonda espacial Galileo, gràcies a la llum podem veure els anells

Actualment, Júpiter ja va pels 95 satèl·lits, els més grans i coneguts, els quatre satèl·lits galileans:

Ío. El tercer més gran de Júpiter. És el que té més activitat volcànica del Sistema Solar, expulsant diòxid de sofre a més de 300km d’altitud. Per la força de gravetat de Júpiter i altres llunes, fa que aquest es torci. Aquesta torcedura crea fricció en el seu interior que genera roca fosa i gasos. Quan aquesta matèria s’escalfa molt és llençada sobre la superfície i produeix grans erupcions volcàniques. Dades recents diuen que pot tenir un nucli de ferro. A més dels volcans, la superfície compta amb la presència de muntanyes no volcàniques, llacs de sofre fos, silicats i altres que li donen aquest aspecte de colors.

Europa: És més petit que la nostra lluna, amb una superfície molt llisa, i pocs cràters. Està cobert per una gruixuda capa de gel, i sota d’aquesta capa de gel es troba una capa d’aigua d’uns 100km de gruix. Té un nucli metàl·lic de ferro. Una altra característica són aquestes vetes fosques, com esquerdes que forma el gel marí. En trencar-se el gel, els guèisers també expulsen material rocós que, en caure, deixen aquests rastres foscos. Té una atmosfera molt tènue, composta d’oxigen. S’ha imaginat que hi ha vida a l’oceà que hi ha sota el gel. https://ciencia.nasa.gov/juno-obtiene-la-imagen-de-mayor-resolucion-de-la-luna-europa

Gànimedes: És el satèl·lit més gran de Júpiter i el més gran del sistema solar. Té un camp magnètic propi i plaques tectòniques com la Terra. Una superfície gelada, amb una escorça que flota d’un fangós mantell, que pot contenir aigua líquida. Està ple de cràters de meteorits. També hi ha una tènue atmosfera que conté oxigen, semblant a la trobada a Europa. I una magnetosfera pròpia.

Cal·listo: És el tercer més gran del Sistema Solar, sempre mostra la mateixa cara a Júpiter, com la nostra Lluna. Està compost de roca i gel. I a la seva superfície crivellada de cràters, també hi podem trobar diòxid de carboni, silicats, i material orgànic, també té un nucli, i la possibilitat d’un oceà intern d’aigua liquida, que ben bé podria ser un refugi de vida. Cal·listo és considerat el lloc més acollidor per una base humana futura. Exploració