Les estrelles
Aquests puntets brillants al cel fent pampallugues, que si els poguéssim veure totalment a les fosques, ens quedaríem bocabadats de tanta brillantor, tot i que estan molt lluny de nosaltres.
Neixen d’un núvol de gas i pols, quan s’acumula una gran quantitat de matèria en un lloc de l’espai, aquesta és comprimeix i s’escalfa fins que s’inicia una reacció nuclear, això vol dir que consumeix tota la matèria, convertint-la en energia (les veiem fer pampallugues per efecte de l’atmosfera terrestre).
Foto: NASA / Hubble ST. Cúmul estel·lar NGC602, (com a curiositat de punta a punta fa 200 anys llum)
Els estels emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals fa que els veiem blancs, com Sírius la més brillant del cel. Algunes tonalitats cromàtiques com les vermelles, com el cas de Betelgeuse o Arcturus.
Color blanc 10.000ºC, com Vega (constel·lació de la Lira)
Color blanc groc 7.000 ºC, com (Canis Major)
Color groc 5.500ºC, com Procyon(el Sol 6.000 °C, estaria entre blanc groc)
Color taronja 4.000ºC, com Arturus (el Bover,constel·lacióBootes)
Pel que fa a la mida, una estrella pot arribar a ser tant petita com la Terra, i aleshores s’anomena nana blanca. Si és fa més petita encara, ja no s’anomena estrella, és un púlsar, que és la resta d’una estrella. El nostre Sol és una estrella mitjana.
Púlsar, Foto NASA
Evolució:
Reaccions nuclears, masses de pols i gas es condensen al seu entorn (protoplanetes).
Estel estable mentre consumeix la seva pròpia matèria.
L’estel comença a dilatar-se i refredar-se.
Creix, engollint els planetes, fins convertir-se en una Gegant Roig.
Es torna inestable i comença a dilatar-se i encongir-se alternativament fins que explota.
Es transforma en una nova, i llença material cap a l’exterior.
Restes d’una estrella morta Nebulosa del Cranc
El que resta es contreu i esdevé una nana groga. Es fa molt petita i densa i brilla amb llum blanca o blava, fins que s’apaga. Al final esdevé una nana negra, vella i freda que ja no emet llum (hipotètiques nanes blanques), o explota i ser una estrella de neutrons o un forat negre.
Forat Negre
Imatge de Raigs X de Cassiopea, restes de supernova, els diferents colors són diferents nivells d’energia.
A part de les solitàries, hi ha sistemes multi estel·lars, (dues o més estrelles lligades gravitacional-ment que orbiten entre elles), estrelles binàries, (dues estrelles lligades per la força gravitacional). Però també es troben sistemes de tres o més. També existeixen grups més grans anomenats cúmuls d’estrelles, i cúmuls globulars amb centenars de milers d’estrelles o en halos galàctics.
Cúmul estel·lar globular NGC 1783 NASA/ESA
Gairebé el 85% de les estrelles de La Via Làctia són nanes vermelles, i la resta són solitàries. Les estrelles no es troben uniformament sinó agrupades en galàxies, juntament amb gas i pols interestel·lar.
Totes les estrelles es mouen aparentment, per això cada mes de l’any en veiem de diferents, excepte l’estrella Polar, que assenyala el nord, ja que es troba alineada amb l’eix de rotació de la Terra; o l’Estel del Sud o Polaris Australis al pol sud, totes les altres giren al seu voltant. Però no sempre serà la mateixa estrella polar en cada hemisferi, ja que els pols de la Terra amb relació als estels es desplacen cada 26.000 anys, a causa de la precessió dels equinoccis.
Quan diem pluja de meteors o d’estels fugaces el que realment passa és que la Terra a la seva trajectòria travessa l’òrbita plena de pols i residus d’algun cometa. I nosaltres ho veiem com a punts il·luminats que travessen el cel. Cada any són les mateixes i a la mateixa direcció.
Pluja d’estels Quadràntides Foto NASA
Per mesurar les distàncies es fa servir la Unitat astronòmica (distància Terra Sol), i per distancies més grans es fan servir fraccions de Distàncies en anys llum.
L’estrella més propera després del Sol és Pròxima Centauri, a 4,2 anys llum, que està formada per un conjunt de tres estrelles.
També hi ha Estrella variable, de lluminositat de la qual varia considerablement al llarg del temps. El nostre Sol presenta variacions d’un 0,1% cada 11 anys.
V838 Monocerotis, una estrella variable situada a 20.000 anys lum del Sol
Actualment la majoria dels noms de les estrelles vénen donats per la Unió Astronòmica Internacional (IAU), algunes de les estrelles més brillants que es poden observar a ull nu, venen de temps babilònics i del grec antic, però la majoria venen de l’àrab i l’edat mitjana.
Johann Bayer, en el 1603, va introduir un sistema en els estels més brillants amb lletres gregues que alfa la més brillant, i omega la menys brillant. Encara utilitzem, però penseu que molt exacta no és, ja que estava medit a ull vista.
I també es fan servir algunes com per exemple 61 Cygni, que provenen de la numeració de Nomenclatura de Flamsteed (1646-1719 ), i possiblement alguna de la Nomenclatura d’Hevelius.
Hi ha gran quantitat de catàlegs estel·lars molt utilitzats: Catàleg Henry Draper, el Catàleg d’Estrelles Brillants i el Catàleg Gliese. D’altres provenen de noms de personatges com el cas de l’Estrella de Barnard, diverses vegades coincidint amb el seu descobridor.
Algunes de les estrelles més grans conegudes fins ara: UY ScutiStephenson 2-18
88 constel·lacions que divideixen l’esfera celeste, (descarregar planisferi). Quasi totes elles estan impregnades d’històries quan els homes de l’antiguitat, intentant esbrinar els secrets del cel, feien dibuixos imaginaris agrupant estrelles. D’aquesta manera van descobrir diferents èpoques de l’any, es podien orientar… I totes elles amb el seu conjunt d’estrelles principals que les formaven. Aquestes històries i moltes d’altres formen part de recursos educatius utilitzats avui en dia en activitats d’astronomia.
Diferents cultures, asteca, xinesa, hindú, inca, s’han imaginat diferents constel·lacions amb les mateixes estrelles.
Aquí teniu una de les constel·lacions més famoses, fàcil de trobar, i visible arreu del món: Orió, el gran caçador.
Però ells només varen poder representar el tros de cel que veien, és a dir, des de Grècia fins al nord d’Àfrica; la resta van ser creades per viatgers de l’hemisferi sud, i principalment per Johann Bayer (1572-1625), Johannes Hevelius (1611-87), i Nicolas-Louis de Lacaille (1713-62).
Amb el temps i gràcies als telescopis més potents hem pogut anar més enllà, i descobrir més, i diferents estels. La Unió Astronòmica Internacional, en el seu primer congrés a Roma, el 1922, van decidir a partir de diferents estudis quines constel·lacions valia la pena conservar, juntament amb el seu nom en llatí, i la seva abreviatura. Els estels més importants d’una constel·lació són anomenats mitjançant una lletra grega o un nom en llatí de la constel·lació.
Doncs, actualment ho tenim de la següent manera: 29 constel·lacions boreals al nord, 47constel·lacions australs al sud, i entre mig les 12 constel·lacions del zodíac, que estan al’eclíptica, camí que recorre el Sol durant un any juntament amb els planetes i llunes.
constel·lacions boreals al nord
constel·lacions australs al sud
Les constel·lacions circumpolars són visibles a qualsevol nit de l’any (les que estan al voltant de l’Óssa Menor, on és l’estrella Polar) la resta a diferents mesos. Això sí, cada mes veurem les mateixes estrelles a les mateixes regions del cel.
constel·lacions circumpolars
