Sant Joan i solstici d’estiu
Sant Joan i solstici d’estiu Què hi té a veure? Sant Joan és una festa que es celebra a molts llocs del món, pagana i molt antiga, ja que té a veure amb el culte al sol. Foto. Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític on cada any, milions de persones es reuneixen per a observar el solstici d’estiu. Tot i que el solstici és entre el 20 i el 21 de juny, la revetlla de Sant Joan la celebrem el dia 23, perquè l’església catòlica la va fer coincidir amb el dia del sant de Sant Joan Baptista, que és el 24 de juny. Això és perquè quan es va establir aquesta data coincidia amb el solstici. Posteriorment, ha anat canviant de data amb els anys, fenomen que és conegut com a precessió dels equinoccis, gir que fa l’eix de rotació de la Terra, a causa de la seva lleugera inclinació. Per què diem que la nit de Sant Joan és la més curta de l’any? Això no és cert, la nit més curta de l’any és entre el 20 i 21 de juny que, com hem dit abans, comença el solstici d’estiu i marca el començament de l’estiu astronòmic, moment en què el sol arriba a la màxima elevació sobre l’equador terrestre. Aquest any serà a l’hemisferi nord el dissabte 21 de juny. El sol: explosió, escalfor, llum, renovació, vida. Tot celebrant el solstici d’estiu, hi ha rituals de tota mena arreu del món. La coca n’és típica, de forma rodona, ja que simbolitza el Sol, com el tortell de Nadal, tot i que ara en trobem de totes formes i condiments. Què significa solstici? La paraula solstici ve del llatí soltitium (que significa sol quiet, parat). El sol es troba més alt a l’hemisferi nord perquè l’eix de rotació està inclinat 23,5 graus respecte l’eclíptica, que és el pla sobre el que els planetes orbiten al voltant d’aquesta estrella. Això provoca que tinguem estacions i que a cada hemisferi la llum del sol hi arribi diferent. Tot i que en el solstici d’estiu arribem a la màxima distància, és quan, aparentment, el sol es para a dalt de tot del cel, i ens escalfa amb més força, per després tornar a baixar a l’horitzó fins al solstici d’hivern. És per això també que tenim més hores de sol? Sí; el sol, al trobar-se en el punt més alt, el veurem aparèixer pel nord-est i pondre’s pel nord-oest. Són el punts més separats de l’any i això implica més hores de llum solar i nits més curtes. A partir d’aquest moment el sol anirà baixant respecte l’horitzó, fins el dilluns 22 de setembre, dia en què arribarem a l’equinocci de tardor. Aleshores veurem sortir el sol exactament per l’est i pondre’s per l’oest fins el solstici d’hivern. Serà diumenge 21 de desembre, moment en qué, tot i que ens trobarem més a prop de sol, el veurem més baix sobre l’horitzó, sortint i amagant-se més al sud. I per acabar: Ja ho diu el refrany: «Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any». Doncs que el sol ens renovi! Bon solstici, bona revetlla i bon estiu! Més entrades Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Curiositats i preguntes dels forats negres Més informació Què són els equinoccis? Més informació Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Veure totes les entrades
Curiositats i preguntes dels forats negres
Curiositats i preguntes dels forats negres Repassem, que són els forats negres? Un forat negre és un objecte astronòmic amb una força gravitatòria tan forta que res, ni tan sols la llum, incloent-hi els raigs X, pot escapar d’ell, provocant el que se’n diu l’horitzó d’esdeveniments. Imatge captada per l’Event Horizon Telescope, publicada el 2022, que va aconseguir una nova vista de l’objecte massiu que hi ha en el centre de la nostra galàxia en llum polaritzada. Això de “forats” és una manera de dir-ho, ja que buits no ho estan gens! A més, també ens poden donar informació de com actua la gravetat: quan una gran quantitat de massa es comprimeix en un espai molt petit, l’objecte resultant trenca el teixit mateix de l’espai i el temps, convertint-se en el que es denomina una singularitat. VEURE VÍDEO Com podem veure els forats negres, si són negres? Negres també és una manera de definir-los com a expressió. El que podem observar amb grans telescopis és l’entorn al seu voltant, on es troba material molt a prop de l’horitzó de successos. La matèria s’escalfa a milions de graus a mesura que és atreta cap al forat negre, per la qual cosa brilla amb llum de raigs X. La immensa gravetat dels forats negres també distorsiona l’espai mateix, i per això és possible veure la influència d’una atracció gravitacional invisible sobre les estrelles i altres objectes. www.eso.org/public/spain/images/eso1835a Hi ha diferents mides de forats? Sí. Es poden formar relativament petits mitjançant la fusió de dues restes estel·lars denses, anomenades estrelles de neutrons. L’estrella de neutrons es forma quan una supergegant en acabat el fuel nuclear explota al mateix temps que fa implosió. Això provoca un nucli tan dens i calent que els protons i electrons es combinen per formar neutrons. Una estrella de neutrons també pot fusionar-se amb un forat negre per a formar un forat negre més gran, o dos forats negres poden xocar. Fusions com aquestes també creen forats negres ràpidament i produeixen ones en l’espai temps anomenades ones gravitacionals. Imatge de dos forats negres supermassius a punt de fusionar-se www.eso.org/public/spain/images/potw2302c Forats negres gegants que es troben en el centre de les galàxies: els forats negres supermassius que poden pesar milions o milers de milions de vegades la massa del Sol. www.eso.org/public/spain/images/eso1907g En galàxies primitives també hi podem trobar el que en diem “quàsar”, un objecte estel·lar molt llunyà que es forma quan una gran quantitat de gas que rota molt ràpidament alimenta un forat negre que s’escalfa a milions de graus; en escalfar-se tant, emet radiacions electromagnètiques. www.eso.org/public/spain/images/eso1247a Com es pot saber la massa d’un forat negre? Observant els moviments de les estrelles en el centre de les galàxies. Aquests moviments involucren a un cos fosc i massiu la massa del qual pot calcular-se a partir de les velocitats de les estrelles. La matèria que cau en un forat negre augmenta la massa del forat negre. El forat negre supermassiu que hi ha al centre de la galàxia la Via Làctia, és possible que se’ns mengi? No. No hi ha forma que un forat negre es mengi una galàxia sencera. Els forats negres supermassius estan continguts en el centre de les galàxies, i el de la Via Làctia és gran, però no prou gran per a devorar la galàxia sencera. A més, nosaltres estem molt lluny, així que podem estar ben tranquils! Primera imatge del forat negre Sagitari A de la Via Làctia www.eso.org/public/spain/videos/eso2208-eht-mwb Hi ha més forats a la Via Làctia? Sí. Moltíssims. Probablement, milions o milers de milions amb mides i massa diferents, però com ja hem dit abans, no cal patir, tot i que recentment n’han trobat un de molt a prop. Gràcies a la col·laboració de la missió Gaia, han trobat el forat negre estel·lar més massiu de la nostra galàxia. Ei! Però sense treure-li el títol a Sagitari A, volem dir el més massiu conegut fet a partir del col·lapse d’una estrella. Sorprenentment, aquest forat negre Gaia BH3 o BH3 està molt prop de nosaltres: a només 2.000 anys llum de distància, en la constel·lació de l’Àliga, i és el segon forat negre conegut més pròxim a la Terra. www.eso.org/public/spain/news/eso2408 ca.wikipedia.org/wiki/Missi%C3%B3_Gaia Què passaria si caiguéssim dins d’un forat negre? De segur no seria gens bo! Però el que sabem sobre l’interior dels forats negres prové de la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein. En el cas dels forats negres, els observadors llunyans només veuran regions fora de l’horitzó de successos, però algun observador que caigués en el forat negre experimentaria una altra “realitat” totalment diferent. Si entréssim en l’horitzó de successos, la percepció de l’espai i el temps canviaria per complet. Al mateix temps, la immensa gravetat del forat negre ens comprimiria horitzontalment i ens estiraria verticalment com un fideu, raó per la qual els científics criden a aquest fenomen espaguetització. Quan el sol exploti provocarà un forat negre? No, no té prou massa. En lloc d’explotar esdevindrà una nana blanca: restes d’estrella que ja ha esgotat el seu combustible. Solen ser del tamany de la Terra amb una massa similar al sol. Nanas blancas es.wikipedia.org/wiki/C%C3%BAmulo_globular_M4 Un forat negre es pot fer més petit o desaparèixer? Sí. El físic Stephen Hawking va proposar que, si bé els forats negres creixen en devorar material, també s’encongeixen lentament perquè perden petites quantitats d’una energia anomenada radiació de Hawking. La radiació de Hawking es produeix perquè l’espai buit, o el buit, no està realment buit. En realitat, és un mar de partícules que apareixen i desapareixen contínuament. Hawking va demostrar que, si es creen un parell d’aquestes partícules prop d’un forat negre, existeix la possibilitat que una d’elles sigui arrossegada cap al forat negre abans de ser destruïda. En aquest cas, la seva companya escaparà a l’espai. L’energia perquè ocorri això prové del forat negre, per la qual cosa el forat negre perd lentament energia i massa mitjançant aquest procés. Conclusió: Les explosions de supernoves escampen a l’espai elements primordials per a la vida i els forats negres,
Què són els equinoccis?
Què són els equinoccis? Els equinoccis Equinocci ve del llatí aequinoctium, que significa “nit igual”: durant els equinoccis la nit i el dia tenen la mateixa durada. Els equinoccis marquen les estacions, dins l’equador celeste: aquest gran cercle imaginari que envolta el centre de la Terra. Està inclinat 23º 27′ respecte al pla de l’eclíptica, aquest gran cercle també imaginari sobre un fons aparentment d’estrelles fixes, camí per on, vist des de la Terra, es desplaça el sol, planetes i altres cossos. En el moment que l’equador celeste passa pel centre del Sol, els raig de sol arriben d’igual manera a tot el món. Aquest fenomen passa dos cops a l’any, equinocci de primavera als vols del 20 de març, quan el Sol creua l’equador celeste, passant de l’hemisferi sud al nord; i l’altre de tardor, entre el 22 o 23 de setembre, quan el Sol creua l’equador celeste passant de l’hemisferi nord al sud. En els equinoccis veiem el Sol sortir exactament per l’est i pondre’s cap a l’oest. Equinocci de primavera vist des del Satèl·lit ambiental operatiu geoestacionari Els equinoccis també reben el nom de punt d’Àries o punt vernal, (a la primavera) o punt libra (balança) a la tardor. Això es degut a que antigament coincidien en aquestes constel·lacions, a causa de la precessió dels equinoccis moviment de l’eix de la Terra respecte a l’eclíptica. Que tingueu un bon equinocci! En aquesta foto feta des de l’espai podem observar la il·luminació de la superfície terrestre al llarg de l’any 2010-2011. Esquerra dos solsticis d’estiu i hivern, i dreta, dos equinoccis, primavera i tardor. NASA Més entrades Diumenge 7 de setembre de 2025 hi haurà un eclipsi total de lluna Més informació Llàgrimes de Sant Llorenç o Perseids Més informació La pagesia i els astres Més informació Colors al cel Més informació Consells per mirar el cel i què podem veure durant els mesos d’estiu Més informació Sant Joan i solstici d’estiu Més informació Veure totes les entrades
Alineacions planetàries
Alineacions planetàries? Conjuncions? Oposicions? Els planetes es poden veure sempre a ull nu? Sí. Com diu la mateixa paraula, planeta significa errant, que es belluga independentment del fons d’estrelles fixes. Es mouen en el mateix pla en què en diem l’eclíptica, que és el camí que fa el sol durant un any. Així que sempre en algun moment en podem veure algun. A l’alba o en pondre’s el sol en podem arribar a veure 4 o 5 a ull nu. Es poden alinear els planetes Els planetes en orbitar al sol de vegades es poden alinear a l’espai, però sempre tenint present que és una perceptiva visual, la proximitat no és real. És rar veure aquestes alineacions o, cosa que és el mateix, conjuncions planetàries? No és rar, però tenir l’oportunitat d’observar diversos planetes a simple vista no passa tan sovint. Quan la Terra es troba entre el sol i un tercer planeta o lluna en diem que el planeta o lluna es troba en oposició, oposat al sol, i en conseqüència el planeta es troba més a prop de la Terra. Per contra, en diem conjunció quan és un planeta o el sol que es troba entre els dos astres. Si el sol es troba entre la Terra i un planeta diem que està en conjunció superior i si és el planeta que es troba entre els dos astres en diem conjunció inferior. Entès això, podem dir que la Terra, Mercuri i Venus mai podran estar en oposició, ja que orbiten entre el sol i la Terra i el que tindran són dues conjuncions: superior quan el planeta està més lluny de la Terra i en conjunció inferior quan el planeta es troba més a prop, però no es pot veure, ja que el sol il·lumina la part no visible des de la Terra. Això també es pot aplicar a cometes o asteroides. I els planetes exteriors? Els planetes exteriors des de Mart a Neptú, mai estaran en conjunció inferior, perquè les seves òrbites no estan entre el sol i la Terra, però en oposició sí, que ocorre quan estan més a prop de la Terra o en conjunció superior, moment en què es trobaran més lluny de la Terra. I per acabar de complicar una miqueta l’assumpte, Mart, Júpiter i Saturn, d’altra banda, no segueixen al sol pel cel. Tots tendeixen a moure’s en la mateixa direcció entorn de l’eclíptica, però, de tant en tant, es paren i es mouen cap enrere un temps i després continuen el seu moviment habitual (l’anomenat moviment retrògrad). I la lluna? La lluna es belluga diferent en aquest mateix pla, i mai estarà en conjunció superior perquè el sol no es col·locarà entre la Terra i la lluna. En oposició sí, i passa quan es produeix la lluna plena; i en conjunció inferior, quan estarà en fase de lluna nova i la cara il·luminada no es veu des de la Terra. Quan la lluna està en oposició i passa pel que en diem un node, que és un punt d’unió entre l’òrbita de la lluna i l’eclíptica, es produeix un eclipsi de lluna. I quan la lluna es troba en conjunció i passa per un node és un eclipsi de sol. Què fa falta perquè es puguin veure bé els planetes? Que el temps ens acompanyi i que no hi hagi edificis, arbres, contaminació atmosfèrica o lumínica. L’atmosfera de la Terra dispersa la llum i dificulta l’absorció cap al nostre ull. Això provoca que arribi menys quantitat de llum en el moment que surten els planetes o s’amaguen dificultant la seva visibilitat a ull nu. Quins planetes s’han pogut veure alineats aquests dies? Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Urà i Neptú estan molt lluny i llevat que tinguis poders visuals es necessita un telescopi. Ara al març, Saturn i Mercuri ja queden molt baixos a l’horitzó i no es poden veure gens. Per què son tan especials aquestes alineacions? Aquestes alineacions de quatre o cinc planetes se solen donar cada pocs anys. Mart, Júpiter i Saturn es veuen sovint al cel; també Venus, però si els acompanya Mercuri ja és més especial, ja que orbita molt a prop del sol i això fa que només el puguem veure poc abans de sortir el sol o poc després. Altres coses que podem fer és aprofitar la gravetat dels planetes per enviar sondes a l’espai, com ho van fer el 1977 amb les Voyager de la NASA. D’aquesta manera van poder agafar prou velocitat per catapultar-se cap a l’espai profund. Els podem veure més d’un dia? Sí, perquè el seu moviment en el cel vist des de la Terra és lent i podem observar-los durant unes setmanes o més. Quines seran les següents? Finals d’agost 2025 quatre planetes visibles abans de l’albada. Finals d’octubre de 2028 cinc planetes visibles abans de l’albada. Finals de febrer 2034: cinc planetes després de pondre el sol (Venus i Mercuri difícils d’observar). Més entrades Alineacions planetàries Més informació Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Veure totes les entrades
Asteroide 2024 YR4
Asteroide 2024 YR4 Aquests dies haureu sentit a parlar d’aquest asteroide, 2024 YR4. No us preocupeu, almenys aquesta vegada, ja que no ens caurà al damunt! I si no, veniu tots a Castellserà que aquí no passa mai res! Aquí us deixem una mica d’informació. Quina mida té? Les darreres estimacions de la mida de l’asteroide 2024 YR4 del Centre de Coordinació d’Objectes de la Terra propera d’ESA (NEOCC), a partir del 7 de febrer de 2025, diuen que té un diàmetre d’entre 40 a 90 m. Com a resultat, l’objecte ha pujat a la part superior de la llista de risc d’asteroides. Des de principis de gener, els astrònoms han estat realitzant observacions de seguiment mitjançant telescopis de tot el món. Aquest estudi ens ajudarà a determinar la mida i la trajectòria de l’asteroide. Quin risc d’impacte hi ha? Actualment, el 2024 YR4 es classifica a l’escala de Torino 3. L’escala de Torino, adoptada per l’IAU el 1999, és una eina per classificar els possibles impactes terrestres. Una escala que oscil·la entre 0 i 10 amb codificador de colors: blanc, 0 (possibilitat de col·lisió zero); verd, 1 (perill baix de col·lisió); groc, 2, 3 i 4 (risc molt improbable); taronja i vermell 5, 6 i 7 (suposa una amenaça seriosa, però encara incerta); vermell 8, 9 i 10 (la col·lisió és segura i amb capacitat per causar destrucció localitzada si impacta a la terra, o un tsunami si impacta al mar). Aquests esdeveniments es presenten de mitjana entre una vegada cada 50 anys i una vegada cada diversos milers d’anys. Doncs… No cal patir! Com és l’òrbita? L’òrbita de l’asteroide al voltant del sol és allargada (excèntrica). Actualment, s’allunya de la Terra en gairebé una recta, cosa que dificulta el seu estudi. Durant els mesos vinents, l’asteroide començarà a esvair-se fora de la vista des de la Terra. Durant aquest temps ESA coordinarà les observacions de l’asteroide amb telescopis cada cop més potents, per poder recopilar el màxim de dades possibles. És possible que l’Asteroide 2024 YR4 s’esvaeixi de la vista abans que puguem descartar completament qualsevol possibilitat d’impacte el 2032. En aquest cas, l’asteroide romandrà probablement a la llista de riscos d’ESA i altres fins que es pugui observar de nou en el 2028. https://youtu.be/T_jQebmyvQU?si=ecJmctfp1FmiJv2n En aquest vídeo veiem una seqüència d’observacions de l’asteroide 2024 YR4 realitzada amb un telescopi d’ESO el gener del 2025, poc després que es descobrís el desembre de 2024. Les imatges s’han alineat de manera que l’asteroide es mantingui fixat al centre del marc, mentre que les estrelles semblen moure’s al fons. Quines probabilitats hi ha d’impacte a la Terra? Algunes de les observacions de seguiment han estudiat que l’Asteroide 2024 YR4 té gairebé un 99% de probabilitats de passar per la Terra el 22 de desembre de 2032, però encara no es pot descartar un possible impacte. https://youtu.be/3_6Ff_2eBAk?si=ZN5llIllSHm2sohO https://blogs.esa.int/rocketscience/2025/02/04/asteroid-2024-yr4-latest-updates On podria impactar? Tot i que encara és molt aviat per saber-ho, en el cas poc probable que el 2024 YR4 estigui en una trajectòria d’impacte, aquest es produiria en algun lloc que s’estén a l’oceà Pacífic oriental, nord-americà del nord, l’oceà Atlàntic, Àfrica, el mar Aràbic o Àsia del Sud. En cas d’impacte com s’actuarà? Malgrat les dificultats, la comunitat astronòmica confia que quan 2024 YR4 torni a ser observable, s’hauran recopilat prou dades per a descartar una col·lisió. En cas que es confirmés un impacte, la tecnologia de defensa planetària podria activar-se. La NASA ja ha provat amb èxit la missió DART, que el 2022 va aconseguir desviar la trajectòria d’un asteroide, demostrant que és possible alterar la ruta d’un objecte en moviment. Ara com ara, 2024 YR4 no representa una amenaça immediata, però continuarà sent objecte d’atenció fins que la seva trajectòria quedi completament definida. https://ciencia.nasa.gov/sistema-solar/asteroide-2024-yr4 https://ciencia.nasa.gov/sistema-solar/defensaplanetaria https://www.esa.int/Space_Safety/Planetary_Defence/Asteroids_and_Planetary_Defence https://www.esa.int/Space_Safety/Planetary_Defence/ESA_actively_monitoring_near-Earth_asteroid_2024_YR4 Més entrades Asteroide 2024 YR4 Més informació Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Veure totes les entrades
Analitzant les entranyes de la terra
Analitzant les entranyes de la terra Nucli extern i nucli intern de la Terra Sabeu qui va estudiar el centre de la Terra i descobrir la discontinuïtat que separa el nucli extern del nucli intern? Inge Lehmann, una sismòloga danesa nascuda a Copenhaguen el 1888. Què va demostrar Inge Lehmann? Va demostrar que existeix un límit entre el que avui coneixem com el nucli extern líquid i el nucli intern sòlid de la Terra. El descobriment va ser de gran importància, ja que en aquell moment els científics creien que el nucli de la Terra només estava fet de roca fosa, envoltat d’un mantell sòlid i després de l’escorça. Quin estudi va fer servir? Lehmann va estudiar els terratrèmols per poder demostrar la seva teoria. Quan es produeix un terratrèmol, desencadena dos tipus principals d’ones sísmiques: les ones P, que arriben primer i impliquen una ona de compressió rodant per terra i poden viatjar a través de qualsevol classe de material líquid o sòlid, seguides de les ones S en les quals el terra tremola d’anada i tornada i no es traslladen mitjançant elements líquids. Enregistrant dades Va analitzar dades de diferents sismòmetres col·locats en diferents punts del món. Era tant el que l’apassionava el tema que de vegades registrava aquestes dades en trossos de cartó arrencats de caixes de farina de civada, s’asseia envoltat d’ells al seu jardí i es desconcertava amb els números. Una il·lustració del document de Lehmann de 1936. Terratrèmol a Nova Zelanda Després del terratrèmol de 1929 de Nova Zelanda, que va enviar ones P molt diferents entre si als diferents sismògrafs del món, se li va desencadenar la brillant idea! Hi havia d’haver un nucli sòlid intern dins del nucli exterior fos, que reflectia algunes ones P. Gràcies a les ones sísmiques produïdes pels terratrèmols Inge Lehmann va publicar el 1936 l’article científic titulat “P”, confirmant la seva teoria i guanyant-se el merescut respecte de la comunitat científica. Durant tota la seva vida es va bolcar al món de la geofísica i, el 1971, va guanyar la Medalla William Bowie: la màxima distinció de la Unió Geofísica Americana, sent la primera dona a rebre aquest guardó. El descobriment del nucli intern va ser el major assoliment científic de Lehmann, però sens dubte no va ser l’únic. Va romandre activa en la investigació sismològica durant els seus 70 anys i es va convertir en una de les expertes mundials en la composició del mantell superior de la Terra. Una llarga vida dedicada a la ciència. Va morir un 21 de febrer de 1993, a Copenhaguen, als 104 anys d’edat. “Nunca percibí diferencias entre el intelecto de niños y niñas, lo que me provocó cierta decepción cuando comprobé que esta no era la actitud general” Més entrades Analitzant les entranyes de la terra Més informació Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Veure totes les entrades
Quina estrella guia els Reis Mags?
Quina estrella guia els Reis Mags? Quina estrella és aquesta que brilla tant i porta cua, la que està al pessebre guiant els Reis Mags? Una estrella? Un cometa? Segons l’evangeli de Mateu, era una estrella que brillava i anava guiant als tres Reis… Aquesta estrella que té una representació d’un cometa, com la que es veu en aquest quadre més conegut “L’adoració dels Reis d’Orient” que va pintar Giotto cap al 1320. Així se la va imaginar ell, i així ha quedat registrada en el temps. Altres hipòtesis Diuen que podria ser un meteor o cua d’estel, un cometa, una nova o Conjunció Júpiter i Saturn. Però clar, és difícil d’esbrinar; la bíblia no ho deixa massa clar, i buscar per dates també és complicat, ja que per càlculs aproximats que han fet alguns científics, segurament Jesús no va néixer al desembre, sinó per primavera, i a l’any 4 o 5 abans de Crist. Tot i en intent d’esbrinar la verdadera data, se celebra el 25 de desembre coincidint amb el solstici d’hivern, vist des del nord. Aquesta és una festivitat per moltes religions representant el ”Naixement del Sol”, en memòria del naixement de Jesús, a l’ascensió del ”Sol de la Salvació” o el ”Sol de la Justícia”. Però hi ha altres opinions segons cultures, religions i altres. El monjo Dionís l’Exigu va cometre errors en el càlcul del calendari cristià al segle VI al calcular la data del naixement, i es fa difícil esbrinar quin fenomen astronòmic podria coincidir. Doncs, tenint en compte tot això, els astrònoms poden anar descartant hipòtesis de possibles fenomens com el cometa 1P/Halley, que va passar l’any 12 a C. Ni tampoc una pluja de meteors, ja que la brillantor no dura tanta estona. Font: https://www.eso.org/public/spain/images/halley_gpo_386001-cc/?lang Conjuncions planetàries entre Júpiter i Saturn Arribem a l’última opció: la conjunció planetària. Aquesta sembla la més fiable per alguns estudis de l’època, i més tenint en compte que els tres Reis o Mags, segons alguns escrits o traduccions (en aquest cas del grec) significa savi, home de ciència, matemàtic, astrònom… Coneixedors del cel, van veure les tres conjuncions planetàries entre Júpiter i Saturn a la constel·lació de peixos. Era l’avís d’alguna cosa important que passaria a la Judea. Altres escrits també diuen que hi va haver un eclipsi parcial de lluna un 13 de març de l’any 4 abans de Crist. I faltava el senyal definitiu: segons registres d’astrònoms xinesos i coreans per aquelles dates va aparèixer una estrella molt brillant, una Nova segons els estudis de Mark Kidger, la que va guiar als tres Reis. És molt possible que fos així, o no, no hi ha res segur… Però aquesta estrella encara brillarà en els pessebres. El que es necessita no és la voluntat de creure, sinó el desig de descobrir. Bertrand Ruselel. Explosió d’una supernova farà més de 9.000 milions d’anys. Imatge aconseguida gràcies al telescopi espacial Hubble de la NASA/ESA. Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Asteroide Apophis
Asteroide Apophis El 13 d’abril de 2029 l’asteroide Apophis s’aproximarà a només uns 32.000 km de la Terra; s’aproparà a una distància més propera que la dels satèl·lits geosincrònics en òrbita. Apophis va ser descobert el 19 de juny de 2004 per astrònoms de l’Observatori Nacional de Kitt Peak als EUA. Aviat va ser identificat com un dels asteroides més perillosos que s’hagin detectat mai dins la puntuació més alta de l”escala de Torí’, un mètode utilitzat per avaluar l’amenaça que suposa un asteroide per a la Terra. Quan Apophis va ser descobert, les observacions inicials van indicar una petita possibilitat que pogués impactar contra la Terra el 2029, 2036 o 2068. i per això l’asteroide va rebre el nom del déu egipci del caos i la destrucció. Però no patiu, les observacions posteriors van descartar qualsevol possibilitat d’impacte durant almenys els pròxims 100 anys.https://www.youtube.com/watch?v=hjJIyZKbHqcAquesta animació mostra la trajectòria orbital de l’asteroide 99942 Apophis mentre passa de manera segura prop de la Terra el 13 d’abril de 2029. La gravetat de la Terra desviarà lleugerament la seva trajectòria a mesura que aquest objecte de 340 metres d’amplada s’acosti a 32.000 quilòmetres de la superfície del nostre planeta. La velocitat del moviment s’ha accelerat 2.000 vegades. Apophis es podrà veure a ull nu en el cel nocturn des de gran part d’Europa, Àfrica i Àsia. Segons la NASA, asteroides d’aquesta mida només arriben tan a prop a la Terra una vegada cada 7.500 anys. Apophis fa 340 m de diàmetre i és un asteroide ‘tipus S’ fet d’alguns materials com silicat, níquel i ferro. La NASA vol oferir imatges en viu de la superfície de l’asteroide amb el nostre planeta de fons. I per això ha estat reconfigurada la missió Osiris-Rex que va anar a l’asteroide Bennu, perquè s’acosti a Apophis. Aquesta missió ha estat rebatejada amb el nom d’OSIRIS-APEX.https://www.youtube.com/watch?v=8KAisC5Q7IUAquesta missió arribarà a finals d’abril de 2029. A més d’estudiar els canvis en Apophis causats per la seva trobada amb la Terra, la nau espacial durà a terme moltes de les mateixes recerques que Osiris-Rex va realitzar en Bennu, incloent-hi l’ús del seu conjunt d’instruments generadors d’imatges, espectròmetres i un altímetre làser per a cartografiar de prop la superfície i analitzar la seva composició química. Osiris-Rex agafant mostres de l’asteroide Bennu. Representació artística, proporcionada per la NASA el 6 de setembre de 2016. L’Agència Espacial Europea (ESA) també està considerant posar en marxa una altra missió anomenada RAMSES per obtenir imatges d’Apophis abans, durant i després de l’aproximació de l’asteroide a la Terra. Aquesta missió encara està per decidir, si més no, el temps de les missions també posarà a prova la rapidesa en posar-se en moviment en el cas que el pròxim asteroide no ens avisi de la seva arribada Apophis representa més que l’oportunitat d’aprendre més sobre com es formen els sistemes solars i els planetes. El que aprenguem sobre Apophis es pot usar en la investigació de defensa planetària, una prioritat màxima per a la NASA. La comunitat científica està en marxa, i encara que falta molt, nosaltres estarem atents pel que pugui sorgir. https://www.enciclopedia.cat/divulcat/asteroide-Bennu-supervivent-de-escorca-un-mon-oceanic https://www.esa.int/Space_Safety/Planetary_Defence/Apophis https://www.enciclopedia.cat/divulcat/Asteroide-Apophis-proper-encontre-any-2029 Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS)
El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Gairebé es podrà veure a simple vista des de finals de setembre a principis d’octubre. La coma, que significa cua o cabellera en grec, pot ser espectacular després de passar molt a prop del sol, a una distància com la de Mercuri. Això són uns 58 milions de km, i és tan a prop, que totes aquestes restes de pols i gel en l’escalfar-se s’evaporaran cap a l’espai deixant una cua llarga i molt brillant. Foto: C/2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) el 10 de juny de 2024 vist des d’un telescopi reflector f/4 de 8 polzades. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:C2023A3_2024-06-10.jpg Cap al 12 d’octubre estarà a prop de la Terra, al periheli, i es podrà observar gairebé a ull nu sobre l’horitzó en el crepuscle, direcció oest a la constel·lació de Verge. La seva magnitud de brillantor pot ser de -3 (a l’escala de +3 els cometes ja es poden veure). L’escala de magnitud és la quantitat de llum, – és més brillant, i + és menys brillant. Significat del nom: La lletra C del cometa significa que no és periòdic. Aquests tipus de cometes solen venir del núvol d’Oort y passen pel sistema solar un cop o trigar de 200 a milers d’anys en orbitar el Sol. 2023 A3 significa que el cometa es va descobrir el 2023, a la primera quinzena de gener que seria la lletra A, segons la nomenclatura d’IAU. I el 3, perquè va ser el tercer objecte d’aquest tipus descobert en el mateix període. Tsuchinshan-ATLAS significa que es va descobrir amb els telescopis de l’Observatori de la Muntanya Porpra de Zijinshan i el Sistema d’última alerta d’impacte terrestre d’asteroides, Atlas. Més informació: https://starwalk.space/es/news/c2023-a3-tsuchinshan-atlas-next-comet-visible-from-earth-2024 Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades
Missió Europa Clipper NASA: oceà subterrani i vida a Europa
Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Un somni a prop de realitzar-se! La missió Europa Clipper podrà estudiar el vast oceà que probablement es troba sota la superfície gelada de la lluna del gran gasós Júpiter, Europa.Ei! Ja ens anem preparant per rebre un dels espectacles més rars de veure i fascinant del cel: un eclipsi total de Sol que es podrà observar també des de Catalunya el 12 d’agost del 2026! Júpiter al fons i Europa Clipper sobrevolant La lluna Europa. NASA Un bon equip, després de resoldre un ensurt amb uns transistors defectuosos instal·lats a la nau espacial, aconsegueixen que la nau estigui llesta per a sortir en poques setmanes. La finestra de llançament de la nau espacial està previst sobre el 10 d’octubre. Volarà per sobre d’Europa 49 vegades, i durant la primera meitat de la seva missió estarà en òrbita al voltant de Júpiter, que té forts camps magnètics. Europa Clipper haurà de volar a través de moltes partícules carregades provinents del camp magnètic de Júpiter, que és aproximadament 20.000 vegades més fort que el de la Terra. Això vol dir que l’electrònica allotjada a l’orbitador ha de resistir els danys per radiació, i en concret els transistors, que tenen la capacitat d’autoreparar-se dels danys ocasionats. Representació artística. NASA La trajectòria d’Europa Clipper a Júpiter agafarà un camí que passa per Mart i després per la Terra, utilitzant la gravetat de cada planeta com a font per augmentar la velocitat de la nau espacial. En total el viatge durarà uns 5 anys i mig i cobrirà una distància d’uns 2.900 milions de quilòmetres. Crèdit: NASA/JPL-Caltech Clipper té una massa de més de 3,2 tones, una alçada d’aproximadament 5 metres i una amplada de més de 30 metres amb els seus panells solars completament desplegats; és la nau espacial més gran que la NASA ha construït mai per a una missió planetària. L’Europa Clipper de la NASA es veu aquí el 7 d’agost al Centre Espacial Kennedy de l’agència a Florida, on enginyers i tècnics van desplegar i provar les matrius solars gegants per assegurar-se que funcionaran en vol. Missions anteriors han suggerit que la superfície gelada d’Europa amaga un oceà subterrani amb més del doble del volum d’aigua dels oceans de la Terra. La superfície fissurada i aparentment jove de la lluna també implica que el satèl·lit té una geologia activa, donant a entendre que l’interior d’Europa podria ser prou càlid i dinàmic per a la complexa química de la vida. Aquest gràfic mostra la línia de temps esperada immediatament després de l’enlairament de la missió. Si tot va bé, s’enlairarà amb èxit el mes que ve i l’òrbita arribarà a Júpiter l’abril del 2030. Aleshores començarà la seva investigació sobre la lluna gelada Europa. Els seus nou instruments investigaran tant l’escorça gelada com l’oceà que els científics sospiten que hi ha sota, per determinar si la lluna podria suportar la vida tal com la coneixem. Bon viatge! misiones/sondas/la-nave-europa-clipper-es-equipada-con-los-paneles-solares-mas-grandes-jamas-construidos https://www.nature.com/articles/d41586-024-02939-9?utm_source=Live+Audience&utm_campaign=40b29878e9-nature-briefing-daily-20240911&utm_medium=email&utm_term=0_b27a691814-40b29878e9-50344948 Més entrades Quina estrella guia els Reis Mags? Més informació Asteroide Apophis Més informació El cometa C_2023 A3 (Tsuchinshan-ATLAS) Més informació Missió Europa Clipper, en cerca del misteriós interior d’Europa Més informació Indicis de vida microbiana antiga a Mart Més informació Lunistici Més informació Veure totes les entrades